Ascensió al Tuc de Molières

La Vall de Molières

Aquest any la tradicional sortida a la muntanya amb els amics (amb l’amic aquest any, això s’assembla cada vega més a un gran germà...) l’hem fet al Tuc de Molières, un clàssic tres mil del Pirineu que no sé ben bé per què, encara no havíem fet.

El divendres 3 de juny a la tarda aparquem a l’antic Hospital de Vielha (Pleta de Molières, 1.620m.) i comencem a caminar per una pista de terra que sense guanyar alçada ens porta al Pla de l’Aiguamoll. Al cap de pocs minuts el sender s’endinsa en un bosc de faigs i comença a pujar suaument. Gaudim d’una Cascada Blanca (Sauth de Molières) exuberant i ens enfilem fins a la Pleta Nova (1.950m.). A partir d’aquest punt deixem enrere el bosc i comencem una forta pujada fins al refugi lliure de Molières (2.390m, 2 hores.), on abans d’arribar-hi trepitgem les primeres neus.

El refugi de Molières és un refugi metàl·lic de 9 places (cap i cuats hi poden arribar a dormir 18 persones) que vam trobar en perfectes condicions. Vam compartir nit amb un grup de joves de Sants que, com nosaltres, l’endemà també intentarien fer el Tuc de Molières. Vam sopar d’hora i cap a les 21:30 ja estàvem dins del sac. L’endemà calia matinar perquè la meteo anunciava probabilitat de pluja a partir del migdia!

Refugi de Molières

A les 6.50 del matí ens posem a caminar per un sender clar i definit que tant sols es perd quan cal travessar alguna clapa de neu. De totes maneres les fites ens van indicant el camí, que va pujant per la vessant dreta de la vall (cara sud). La neu que anem trobant a mesura que guanyem alçada és més abundant i continua, però com no fa fred la trobem tova i de moment no ens posem els grampons. Seguim guanyant alçada de forma continuada i com cada vegada hi ha més neu, s’avança amb rapidesa. Suposo que si enlloc de neu haguéssim de caminar per un pedregal, avançaríem més a poc a poc. A mesura que la vall gira cap a la dreta el terreny es fa més costerut. Uns metres abans d’arribar al coll de Molières (2.928m.) ens posem els grampons. Aquí la pendent és molt pronunciada i una mala relliscada ens faria patinar per una llarga llengua de neu molts metres cap avall. Un cop superem la placa de neu, ens traiem els grampons i grimpem un petit i fàcil tram de roca granítica fins arribar al coll de Molières. L’espectacle aquí és impressionat i obliga a fer una petita parada encara que ja tenim el cim a tocar. S’obre davant nostre el massís de la Maladeta, el tenim a tocar i l’estem gaudint des d’un mirador privilegiat: Els Russell, Margalida, Tempestats, Aneto i Cresta de en Medio i una mica més al fons, el massís del Perdiguero. Després d’algunes fotos, seguim la cresta fàcil cap al sud (esquerra) que, caminat, ens portarà en pocs minuts fins al cim del Tuc de Molières (3.010m. 2 hores 10 minuts des del refugi).

Últimes pales de neu abans del coll

La Maladeta des del coll de Molières

El cim del Tuc de Molières és relativament pla. Hi ha una fita enorme i només per les vistes del massís de la Maladeta (ara veiem també els Vallibierna) ja paga la pena pujar-hi. Cap a l’oest, mirant cap a la vall per on hem pujat, distingim els Bessiberris, amb la característica piràmide rocosa del cim Nord. I més al fons, la Pica d’Estat. També és impressionat el Pic de la Tallada o Feixan (2.955m), que ens ha fet companyia durant tota la pujada i que si no és més conegut (i per tant visitat) és perquè no arriba, per ben poc, a la xifra màgica dels 3.000 metres. I això és tant arbitrari... si féssim servir el sistema mètric anglosaxó, per exemple, el límit màgic el tindríem als 10.000 peus (3.048 metres) i per tant, cims com el Tuc de Molières o els Bessiberris serien tant poc escalats com el Pic de la Tallada. En tot cas, queda pendent per a una propera visita a la vall de Molières l’ascensió al Pic de la Tallada, que vam intentar escalar un abril de l’any 1.999 fent un curs de canals de neu amb el Conrad Lòpez i el Xavi Metal (una abraçada mestres!), i el mal temps ho va impedir.

Després d’un quart d’hora al cim i veient com la Maladeta es tapa amb uns núvols grisos amenaçadors, comencem a baixar. La baixada fins al refugi és ràpida a través de les plaques de neu. Un cop al refugi, recollim les coses que hi hem deixat i seguim la baixada fins a la Pleta de Molières. Baixant cap a la Pleta Nova faig una relliscada tonta i m’enduc la trompada de l’any. Res que una mica de mercromina i una cervesa a Vielha no pugui curar.

L’endemà, per aprofitar el matí, fem la via ferrata de Poi d’Unha, un magnífica via de tres trams amb molt d’ambient.

L'Ori i jo al cim del Tuc de Molières