Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala |
Beck (Califòrnia, 1970) va saltar
a la fama l’any 1994 amb la publicació de l’àlbum Mellow Gold, que
incloïa el single “Loser”, que ja era un èxit a la costa oest americana
des de feia uns mesos. Va, quants dels que heu fet els quaranta no heu ballat
mai el Loser? Soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me? Ningú!
Molts deien que en Beck no
passaria de ser un “one-hit wonder”, però l’any 1996 publica l’Odelay i
es consagra com un dels músics
independents més influents de l’escena americana. A casa, però, som molt fans
del següent disc del californià, el Mutations, que va publicar l’any
1998 i on s’endinsa en un rock-blues a mig camí del folk i del sons tropicals.
És, potser, el primer gran gir que fa en Beck al llarg de la seva carrera i a
partir d’aleshores en serà una constant. En Beck ha fet electrònica, folk,
blues, tropicana, funky, rock, rap, garage... sempre movent-se d’un lloc a
l’altre, sortint de la zona de confort i explorant noves sonoritats. Això té
les seves coses bones, però també fa que sigui difícil seguir-lo amb entusiasme
al llarg de tots els seus treballs. Amb en Beck, anem i tornem, depèn de com
bufa el vent. Si voleu conèixer una mica la seva trajectòria, el Celobert
(Catalunya Ràdio) li va dedicar un programa interessant que podeu trobar en
aquest podcast.
En Beck s’ha prodigat poc per la
península i des de que ens enganxarem a ell cap allà l’any 2000, no hem tingut
cap oportunitat de veure’l en directe. L’última visita a Barcelona abans del
Primavera i el Razzmatazz d’aquest mes de juny datava de l’any 2000 (feia 22
anys que no trepitjava Barcelona) i l’última visita a Madrid (i la darrera a la
península), era del 2014 (Decode festival). Així que aquesta vegada no l’hem
deixat escapar i hem fet un viatge exprés per veure’l a la Riviera de Madrid.
Uns dies abans del concert, l’Espe i jo comentàvem que no en teníem ni idea de quin Beck ens trobaríem a la Riviera. Els últims treballs transiten per l’electrònica (inclosa la divertida Find my way, col·laboració amb en Paul McCartney) però evidentment ha de fer alguna peça de les més antigues no? Com es munta un show que pot passar de l’electrònica al folk?
A les 21:35, i amb un públic ja
impacient, en Beck i els seus 4 músics (que no va presentar) van aparèixer en
escena i va començar una primera part de concert trepidant. En Beck semblava un
rocker que volia ser DJ. Pantalons i xupa de cuir per a un inici de concert
demolidor on les guitarres i l’electrònica van anar empalmant una cançó darrera
l’altra fins al punt que hi havia temes que no els cantava completament. Diamond
Bollocks del Mutations, per exemple, la va deixar a mitges i la va empalmar
amb The new pollution, de l’Odelay.
Després de 30 minuts, va
desaparèixer per tornar a escena amb uns pantalons blancs i una camisa de de
flors. Va començar un set acústic (cycle, morning i Stratosphere)
que va donar pas a la part més rockera del concert, on va incloure una versió
del Go it alone amb només veu i harmònica. Després d’una E-Pro
contundent i tot el públic cantant la tornada nananananananaaa... en Beck se’n
va anar i només va tornar per fer dos bisos: Loser i l’altre gran Where
it’s at, de l’Odelay. Atenció, el concert va durar tant sols una
hora i vint minuts i va cantar fins a 34 cançons... feu números.
Si mai teniu l’oportunitat de veure en Beck en directe, feu-ho. Passareu una bona estona, ballareu (a vegades tenia més la sensació d’estar en una pista de ball que en un concert) i gaudireu d’un tipus que és tot un espectacle. No para de corre d’un cantó a l’altre de l’escenari, balla, salta, juga amb el pal del micro... i es canvia de roba segons l’ocasió. I a més a més, té grans cançons!
Concert celebrat el dia 8 de juny de 2022 a la Riviera de Madrid. La banda Hinds van fer de teloneres i tot i que no les coneixíem, ens van agradar!
Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada