La ciutat de Rio de
Janeiro és un clar exemple de com el
determinisme ambiental ha estat vençut per la tossuderia humana. En un indret
envoltat d’aigua (mar i llacunes) i motejat per “morros” de granit
inexpugnables a la vista de qualsevol mortal, la ciutat ha aconseguit
expandir-se i créixer fins arribar a acollir aproximadament a 7 milions d’ànimes (11 a la Regió Metropolitana).
Històricament, la
ciutat va ser fundada al pla, a la vora d’un port ben protegit i amb la rereguarda
coberta per l’actual Parc de Tijuca,
amb l’arxifamós Corcovado al
capdamunt. A partir d’aquí, a poc a poc a l’inici però ràpidament durant la
segona meitat del segle XX, la ciutat va créixer desmesuradament. Al sud ho va
fer amb habitatges de rendes altes. La flor i nata de la ciutat es traslladà a
la vora de la platja. Copacabana, Ipanema i més tard la Barra de Tijuca acollien
l’elit carioca i els primers turistes atrets per les immenses platges de sorra
groga. Naixia el turisme a Rio de Janeiro i els primers hotels començaven a
alçar-se a primera línia de platja mentre uns joves Vinicius de Moraes i Antonio
Carlos Jobim li cantaven a la “Garota de Ipanema”.
Ja feia uns anys
que el Crist Redentor, des del cim
del Corcovado, mirava amb incredulitat l’afany humà per ocupar qualsevol
indret. Des de les alçades començava a veure com darrera del luxe es
desenvolupava una altra ciutat, una ciutat construïda precàriament en indrets
impossibles. Com el determinisme ambiental es inevitable per a l’urbanisme quan
les pendents s’acosten als 90 graus, la ciutat va començar a expandir-se cap al
nord i cap a l’oest. El centre s’anava despoblant i es convertia en un reducte
administratiu, cultural històric. El desenvolupament urbà de la ciutat
s’estenia com una taca d’oli per tot arreu. Ocupava la terra baixa, els colls i
finalment fins i tot els turons. Tant sols els morros inexpugnables, aquells on
el granit fosc es ben visible i vertical, resistien l’envit de l’urbanisme
incontrolat. Naixien les “faveles” o “slums” ben conegudes pel gran públic
gràcies a pel·lícules com Ciutat de Déu (Fernando Meirelles, 2002) o Tropa d’elit (José Padilla, 2007).
A Rio de Janeiro conviuen
milers de ciutats, potser tantes com somnis tenen els 7 milions de carioques
que busquen el seu lloc. En un extrem la ciutat enganxada i connectada al món
globalitzat, la dels brasilers amb capacitat econòmica per a pagar-se estudis
privats que els han permès accedir a bons llocs de treball, la dels governants
amb grans xarxes clientelars, la dels carioques que coneixen el món i estan
permanentment connectats amb els smartphones d’última generació, els que viuen
al sud, a la Barra de Tijuca, potser també a Urca i que cada vegada més,
abandonen Copacabana i Ipanema, barris ja vells ocupats absolutament pel
turisme, els que cada dia condueixen els seus cotxes gairebé una hora per
ocupar els seus seients en els edificis històrics del centre. A l’altre extrem
hi ha la ciutat dels desconnectats, la dels carioques que no han pogut pagar-se
estudis i que treballen per un sou mínim impossible, la dels carioques que
baixen dels slums per vendre qualsevol cosa al centre, a les voreres ocupades
de carretons o a les principals avingudes o parades de metro, la que viu al
nord i a l’oest, la que es mou en bus si pot pagar-lo o en bicicleta. Després
hi ha els turistes, molts a la ciutat i més que en vindran l’any Olímpic
vinent. Aquests es passegen per les icones de la ciutat (Corcovado i Pa de
Sucre), deambulen pel centre i potser contracten un tour per visitar ciutat de
Déu. D’allà salten a Maracanà per acabar la nit bevent caipirinhes i ballant
descalços a la sorra de Copacabana o Ipanema. I entremig d’aquestes ciutats
extremes, milers de matisos...., entre elles la d’un geògraf que es passeja
breument per la ciutat amb ulls curiosos.
 |
| Copacabana |
 |
| La ciutat i els "morros" vistos des del Pão de Açúcar |
 |
| El centre històric |
 |
| La ciutat i els "morros" des del cim del Corcovado |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada