Xesco Arechavala: Rio de Janeiro, la ciutat icònica d’extrems impossibles

dilluns, 10 d’agost del 2015

Rio de Janeiro, la ciutat icònica d’extrems impossibles

La ciutat de Rio de Janeiro és un clar exemple de com el determinisme ambiental ha estat vençut per la tossuderia humana. En un indret envoltat d’aigua (mar i llacunes) i motejat per “morros” de granit inexpugnables a la vista de qualsevol mortal, la ciutat ha aconseguit expandir-se i créixer fins arribar a acollir aproximadament a 7 milions d’ànimes (11 a la Regió Metropolitana).

Històricament, la ciutat va ser fundada al pla, a la vora d’un port ben protegit i amb la rereguarda coberta per l’actual Parc de Tijuca, amb l’arxifamós Corcovado al capdamunt. A partir d’aquí, a poc a poc a l’inici però ràpidament durant la segona meitat del segle XX, la ciutat va créixer desmesuradament. Al sud ho va fer amb habitatges de rendes altes. La flor i nata de la ciutat es traslladà a la vora de la platja. Copacabana, Ipanema i més tard la Barra de Tijuca acollien l’elit carioca i els primers turistes atrets per les immenses platges de sorra groga. Naixia el turisme a Rio de Janeiro i els primers hotels començaven a alçar-se a primera línia de platja mentre uns joves Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim li cantaven a la “Garota de Ipanema”.

Ja feia uns anys que el Crist Redentor, des del cim del Corcovado, mirava amb incredulitat l’afany humà per ocupar qualsevol indret. Des de les alçades començava a veure com darrera del luxe es desenvolupava una altra ciutat, una ciutat construïda precàriament en indrets impossibles. Com el determinisme ambiental es inevitable per a l’urbanisme quan les pendents s’acosten als 90 graus, la ciutat va començar a expandir-se cap al nord i cap a l’oest. El centre s’anava despoblant i es convertia en un reducte administratiu, cultural històric. El desenvolupament urbà de la ciutat s’estenia com una taca d’oli per tot arreu. Ocupava la terra baixa, els colls i finalment fins i tot els turons. Tant sols els morros inexpugnables, aquells on el granit fosc es ben visible i vertical, resistien l’envit de l’urbanisme incontrolat. Naixien les “faveles” o “slums” ben conegudes pel gran públic gràcies a pel·lícules com Ciutat de Déu (Fernando Meirelles, 2002) o Tropa d’elit (José Padilla, 2007).

A Rio de Janeiro conviuen milers de ciutats, potser tantes com somnis tenen els 7 milions de carioques que busquen el seu lloc. En un extrem la ciutat enganxada i connectada al món globalitzat, la dels brasilers amb capacitat econòmica per a pagar-se estudis privats que els han permès accedir a bons llocs de treball, la dels governants amb grans xarxes clientelars, la dels carioques que coneixen el món i estan permanentment connectats amb els smartphones d’última generació, els que viuen al sud, a la Barra de Tijuca, potser també a Urca i que cada vegada més, abandonen Copacabana i Ipanema, barris ja vells ocupats absolutament pel turisme, els que cada dia condueixen els seus cotxes gairebé una hora per ocupar els seus seients en els edificis històrics del centre. A l’altre extrem hi ha la ciutat dels desconnectats, la dels carioques que no han pogut pagar-se estudis i que treballen per un sou mínim impossible, la dels carioques que baixen dels slums per vendre qualsevol cosa al centre, a les voreres ocupades de carretons o a les principals avingudes o parades de metro, la que viu al nord i a l’oest, la que es mou en bus si pot pagar-lo o en bicicleta. Després hi ha els turistes, molts a la ciutat i més que en vindran l’any Olímpic vinent. Aquests es passegen per les icones de la ciutat (Corcovado i Pa de Sucre), deambulen pel centre i potser contracten un tour per visitar ciutat de Déu. D’allà salten a Maracanà per acabar la nit bevent caipirinhes i ballant descalços a la sorra de Copacabana o Ipanema. I entremig d’aquestes ciutats extremes, milers de matisos...., entre elles la d’un geògraf que es passeja breument per la ciutat amb ulls curiosos.