Carena de l'Ouet al Cavall Bernat

 

El desembre del 23 vaig fer la carena que connecta l’Ouet, a la Casella, amb la Creu del Cardenal, a la Murta, al llarg de la serra de Corbera (Link de la ruta). En aquella ocasió vaig resseguir, sempre que era possible, el fil de roca calcària, fent fins i tot algun ràpel abans d’enfilar-me al Macho Flac. Ara bé, aquests equilibris requerien temps i no vaig poder arribar al cim del Cavall Bernat, completant així tota la carena.

Ahir, vaig repetir la caminada amb la intenció de completar la carena, de l’Ouet al Cavall Bernat, una cavalcada fantàstica a través dels cinc cims que separen les valls de la Casella i la Murta de la Ribera Baixa, dels camps d’arrossos i la mar.

Aquesta vegada, per a poder completar la carena vaig modificar un parell de coses. Primer, el punt de sortida. Aquesta vegada vaig començar a l’aparcament Font Nova de la Casella, per tal de poder fer la part més tècnica de la travessa fresc i sense sol. El segon canvi va ser no anar, exclusivament, pel fil de l’aresta. Aquesta vegada anava sense corda i vaig resseguir, quan existia, el sender.

A les 6 del matí vaig començar a caminar cap l’Ouet. Vaig matinar perquè les previsions deien que seria un dissabte calorós i no volia patir calor, com a mínim en el tram de carena. Aquest esforç (em costa matinar) em va reglar una magnífica sortida de sol des de l’Ouet (6.35 del matí). Un cercle vermellós va començar a treure el cap darrera de la mediterrània i va il·luminar uns camps d’arrossos platejats. Després de gaudir de l’espectacle, vaig posar-me mans a la feina. 

Sortida de sol des de l'Ouet

El primer tram de carena es fa bé i hi ha l’opció de resseguir el sender pel costat mar. Després, el sender salta al costat Casella i transcorre paral·lel a una carena que a mesura que avancem es va alçant i va guanyant metres. Poc després el sender puja fins a un coll. Aquí es on vaig aterrar amb el ràpel fa any i mig. Segueixo, ara grimpant, fins arribar la carena que, amb algun equilibri que no puc evitar per cap sender, em permetrà seguir el fil de roca fins a la base del Matxo Flac, al qual arribaré grimpant per roca bona i fàcil. Aquest tram de carena és delicat, però anant en compte es va sense gaires més complicacions. Son les 7:20 del matí, el sol segueix pujant, però fa un vent fresc agradable.

En roig itinerari descrit. En blau, línia de ràpel

Tram d'aresta fins al Matxo Flac

Enfilo ara la part més delicada de la travessa, la que baixa del Matxo Flac i careneja fins a la segona Orella d’Ase. Quan l’aresta cimera del Matxo Flac es precipita cap a baix, ressegueixo un sender pel costat Casella (veig algunes fites que em permeten trobar el camí). El sender baixa fort i cal anar amb compte. Arriba un moment que el sender fa un flanqueig molt exposat, que no m’acaba de convèncer. Grimpo una mica fins al fil de l’aresta i la ressegueixo uns metres fins a un punt on he de fer una petita desgrimpada. A partir d’aquí l’aresta és fàcil, és camina bé saltant de pedra en pedra fins a la base de la Segona Orella d’Ase. Aquí, la pujada és forta i el sender vira una mica cap al costat Casella, des d’on es puja directament a l’Orella grimpant per una canal prou evident. Al cim, al costat de la bústia metàl·lica que guarda la llibreta per a signar, esmorzo i bec una mica d’aigua.  Encara estic a l’ombra així que segueixo amb el paravent posat. Signo la llibreta i després d’aquest descans, a les 8:20 continuo cap a la Primera Orella. S’han acabat les dificultats tècniques de la travessa, però queda encara camí per recórrer.

Baixada del Matxo Flac, part delicada de la travessa

En 20 minuts arribo a la primera Orella d’Ase i segueixo sense trobar-me a ningú. Com comença tocar-me el sol em trec el paravent i em poso la gorra. Baixo de l’Orella i enfilo el sender que em portarà cap a la Creu del Cardenal, on arribo a les 9:10 del mati i, aquí sí, em trobo amb els primers corredors del dia i una parella d’excursionistes. Segueixo fins a la base del Cavall Bernat, on un sender en lleugera baixada em deixarà a la base de la canal que, amb forta pujada, em durà fins al coll. Aquí, a mi m’agrada escapar-me un moment al cim de l’Espoló, asseure’m en aquella roca en forma de cub i contemplar, solitari, el camí recorregut. L’Ouet és veu ja petit i llunyà. Desgrimpo de nou fins al coll i pujo al Cavall Bernat. Bec una mica i menjo alguns fruits secs. Son les 10 del matí i la calor comença a ser forta. La baixada fins al Monestir de la Murta es fa pesada, fa molta calor i el sender i la pista no tenen una sola ombra. Ara bé, el tram final per la senda històrica de la Font de la Murta al Monestir és un plaer. Ombra i aigua son un paradís per a l’excursionista acalorat. Em rento la cara en l’aigua freda que corre cap al monestir i quan arribo a les basses, m’assec a menjar una mica de xocolata mentre contemplo les runes d’aquest magnífic monestir. L’he vist desenes de vagades i no deixa mai de sorprendre’m.

L'Aresta caminada vista des del cim Cavall Bernat

Seria fantàstic acabar la caminada aquí. Son les 11 del matí i el sol apreta ja de valent. Però em queda un bon tros encara. La pujada fins al Pas del Pobre la faig be, a poc a poc però sense complicacions. El sender transcorre per l’ombra així que xino xano vaig guanyant alçada fins arribar al coll. És important no seguir el PR que ens duria cap al Pas de Sant Sofi i la Creu del cardenal. Una mica abans d’arribar al coll hi ha un sender que gira cap a la dreta i puja fort cap al coll. Hem d’agafar aquest, que ens deixarà a la fita de pedra, d’es d’on surt el GR que ens baixarà fins a la Casella.

Monestir de la Murta

La baixada del coll a la carretera de la Casella és un drama. Son les 11.45 del matí i el sol, en aquesta cara sud, pica molt. A més a més, començo a notar-me ja les cames i, per acabar-ho d’adobar, el sender està cobert d’argelagues, margallons i altres plantes mediterrànies que em trinxen els braços (obligatori dur pantalons llargs durant tota la travessa). Però en fi, a poc a poc, com un penitent, baixo i baixo i una mica després del migdia arribo a la carretera. Ara, tant sols em queda recorre un parell de quilòmetres a ple sol per la pista asfaltada que em retornarà al punt de partida.

Link de Wikiloc a la caminada

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/carena-de-louet-al-cavall-bernat-des-de-laparcament-de-la-casella-214928007

Les baixes econòmiques dels concursos públics. Un meló que cal obrir

Estic completament a favor de la pujada del SMI. L’any 2019 era de 735 euros i ara, 6 anys després arriba ja als 1.185 euros. I qui no estigui a favor que intenti viure, avui en dia, amb 1.200 euros. Segueix sent pràcticament impossible. I compte, perquè al Regne Unit, el 14% de les persones sense llar treballen a jornada completa. L’escenari que albirem és aquest? Treballar 8 hores i haver de dormir al carrer?

També estic a favor de la reducció de la jornada laboral. Fa dècades que estem estancats en la jornada laboral de 40 hores i, a més a més, i en Joan Sanchis ho explica molt be al seu “Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor” les millores de la productivitat d’aquestes darreres dècades han servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores de treball).

Així doncs, sí a la pujada del SMI i sí a la redistribució més horitzontal de les millores de la productivitat. Ara bé, com ho paguem això? Sembla que tot ha de recaure en l’empresa privada. Ha de ser així? Quin paper tenen els altres actors? I aquí és on volia arribar.

Una línia de treball que les administracions públiques podrien implantar demà mateix per deixar de precaritzar el món laboral seria acabar amb les baixes econòmiques dels concursos públics. Si un funcionari públic ha valorat que un servei val 100, com pot l’administració acceptar l’execució d’aquest treball per 60? Les baixes econòmiques del 35%, 40% o més son cada vegada més comuns en els concursos públics i, tot i que la llei de contractes del servei públic alerta sobre les baixes temeràries o desproporcionades, aquestes s’acaben justificant i acceptant per part de l’administració. Només compta adjudicar a la baixa. La qualitat del servei, la dedicació, el compliment del propi contracte... tot queda en un segon pla. I així, és molt difícil que les empreses puguin pujar sous o, simplement, contractar a més professionals.

Així, les baixes econòmiques dels concursos públics és un meló que l’administració ha d’obrir.

El camí a seguir és aquest però, o rema tothom, o la barca no avança.

30 anys de l’Escola d’Excursionisme. Vindicació de l'alpinisme Molotov

Aquesta Setmana Santa, el grup de grans de l’Escola d’Excursionisme del Club Muntanyenc Sant Cugat han estat notícia per un rescat a Sierra Nevada. Després de fer el Mulhacén es van dirigir cap al refugi de Carihuela, però les condicions meteorològiques van empitjorar i amb un terreny nevat, els tres monitors que portaven al seu càrrec 14 adolescents majors de 14 anys, van decidir trucar al 112. Els diaris, que no han fet sang del assumpte, citaven que tots els implicats estaven federats però que els monitors no tenien la titulació oficial ni experiència en alta muntanya.

Aquest any, l’Escola d’Excursionisme celebra 30 anys. Cal remarcar aquest fet perquè 30 anys en són una pila i perquè al llarg d’aquestes tres dècades les coses han canviat molt. Així, l’incident viscut aquesta Setmana Santa ens ha permès generar un debat molt interessant on, monitors, ex-monitors i pares i mares que abans van ser  monitors i molt abans petits excursionistes hi han dit la seva, i on s’ha posat de manifest el delicat equilibri que cal mantenir en una activitat de muntanya portada per voluntaris.

A debat han sortit molts temes que m’agradaria posar sobre paper per a reflexionar i, sobretot, per a reivindicar el paper cabdal que fa l’Escola d’Excursionisme.

Voluntariat o professionalització

Aquest és el primer debat que ha sortit, generat pels titulars de tots els diaris on destacaven que els monitors no tenien la titulació oficial de guies de muntanya. I aquí, al meu parer, ve el primer gran error, perquè un Guia de muntanya és un professional i l’Escola d’Excursionisme és una secció del Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC) portada per voluntaris. Els monitors, voluntaris, no han de ser guies oficials. Amb el títol de monitor, el suport del CMSC i l’autorització de les famílies n’hi ha prou per poder sortir amb un grup de nens a la muntanya.

Pablo Batalla, al seu més que recomanable “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” explica l’evolució dels centres excursionistes aquestes darreres dècades. I el panorama és desolador. Desenes de centres excursionistes han tancat, s’han quedat sense gent i clubs que abans muntaven autocars cada cap de setmana per anar a la muntanya ara, amb prou feines aconsegueixen omplir un cotxe particular amb un reduït grup d’amics. I el que és més preocupant, no hi ha relleu generacional. El voluntariat ha desaparegut de la nostra societat, devorat per un individualisme que ho ha aclaparat tot, fins i tot l’anar a la muntanya. Abans s’anava amb un club, amb un grup d’amics i ara, el que es porta, es anar a córrer sol per la muntanya o apuntar-se a curses patrocinades per Red Bull. D’aquelles sortides en grup a la muntanya quan érem adolescents, que tenien el seu punt d’iniciàtiques, no sé ben be què en queda. Hi ha un article de la periodista Raquel Andrés que recupera una cita d’Olga Blázquez que apel·la a recuperar l’alpinisme Molotov, “aquella activitat col·lectiva que no és esport, que es fa sense preses i sense cronòmetre, que marca un ritme que et permet parlar i que es burla de l’heroisme, del super home i del masclisme”.

Aquest és l’escenari actual que tenim i que ens envolta. Per això, els mitjans de comunicació i part de la societat no posen en valor una activitat de muntanya portada per voluntaris i demanen que aquestes activitats les dirigeixin professionals. I no, els guies tenen el seu marc d’actuació i l’associacionisme i el voluntariat de lleure, molt arrelat a Catalunya, en te un altre. Són dos coses diferents que no cal confondre. I per tant, tindre una Escola d’Excursionisme que funciona des de fa 30 anys de la mà d’un grup de joves voluntaris em sembla extraordinari, un bé d’interès social que entre tots hauríem de protegir i, evidentment, mirar com podem fer-la evolucionar per a mantenir-la viva. Els valors i la manera de fer en un grup format per voluntaris com és l’Escola d’Excursionismes és enriquidor per als monitors i els nens i nenes que hi participen, però també per a les famílies, que aposten per un oci diferent. I evidentment, es positiu per a la supervivència del Club.

Grup de monitors de l'EE a finals dels 90 al refugi Ventosa i Calvell

Excursionisme o alpinisme

Quines activitats hauria de fer l’Escola d’Excursionisme a la muntanya? Jo, quan era monitor, vaig fer amb nens i nenes de 10 a 12 anys cims de 3.000 m al Pirineu i també altres cims més propers, sobretot per Montserrat, La Mola o el Montseny. Cal tenir present que els nens i nenes de l’Escola estan avesats a caminar. No els agafem el primer dia i els posem a pujar a l’Aneto. És un procés, una evolució i una aventura. Per això crec, sincerament, que l’Escola d’Excursionisme ha de seguir fent alta muntanya. Nosaltres caminàvem tot l’any i la fita de l’estiu era fer un campament al Pirineu i intentar fer el nostre primer 3.000. Una de les imatges que tinc més fortament gravades dels meus anys de monitor és la cara de felicitat del nens i nenes de 10-12 anys quan vam fer el Besiberri sud. I un dels moments més durs, quan a pocs metres de coronar el Posets es va posar a tronar i vam haver de donar mitja volta. Un monitor voluntari de 20 anys és conscient de la responsabilitat que té i sap actuar en conseqüència. Per això, aquesta setmana Santa, es va trucar al 112.

I quan dic fer alta muntanya, vull dir fer cims on es pugui pujar caminant, sense necessitat d’encordar-se. Evidentment no ens posarem a fer crestes ni a escalar. Així, l’aspecte més delicat, al meu parer, recau en la neu. Què hem de fer si hi ha neu? Pujar a l’Aneto és relativament fàcil, però la darrera pala de neu abans del pas de Mahoma està cada vegada pitjor. Cal utilitzar crampons i piolet. Què fem en aquest cas? Hi anem? Però, a part de casos puntuals, l’error més comú que hem comès aquests primers 30 anys ha estat planificant les rutes de Setmana Santa, on hem infravalorat la quantitat de neu que ens podem trobar. Jo, l’ensurt més gran el vaig tindre una Setmana Santa caminat entre els Refugis Sant Jordi i Prat d’Agulló, al Cadí-Moixeró. Vam trobar tanta neu que, finalment, vam arribar al refugi de casualitat. I a Sierra Nevada, previ a l’ensurt d’aquest any, ja n’havíem tingut algun altre. Crec que d’aquestes experiències n’hauríem d’aprendre i minimitzar rutes amb neu, sobretot per Setmana Santa.

Amb el grup de Mitjans al cim de l'Aneto. Finals dels 90

I a la muntanya, de risc sempre n’hi haurà. S’ha de minimitzar, però si per por reduïm l’àmbit d’activitat de l’Escola d’Excursionisme a la baixa i mitja muntanya, potser ens convertiríem en un esplai o en uns scouts i, aleshores, deixaríem de ser el que volíem ser, el que ens diferenciava d’altres propostes de lleure ja existents. Sobre el risc i la sobreprotecció que donem als nostres infants ha escrit encertadament l’Oriol Roda, també arrel de l’incident d’aquesta setmana Santa a Sierra Nevada (El riesgo de no ariesgarnos)

Amb el grup de Mitjans al cim d'Amitges. Juliol 1999

Formació

Finalment, que un monitor voluntari que porta nens i nenes a la muntanya no estigui obligat a tindre el títol de guia de muntanya és una cosa i una altra, ben diferent, és la formació que aquest pugui tindre. Quan jo era monitor, tots teníem el títol de monitor en lleure però també vam fer cursos de muntanya, amb els grans Xavi Metal i Conrad Lopez. Vam fer el curs de crestes, el d’iniciació a l’escalada, el de rescats de muntanya i el d’escalada en glaç. Alguns ens els vam pagar de la nostra butxaca i crec que alguns ens els va subvencionar el Club o la FEEC.

Si un monitor de l’Escola li apassiona la muntanya es formarà, pels seus propis mitjans o a través de les oportunitats que el club li ofereixi. El club ha de veure les seccions que treballen amb nens i nenes com la seva única via real de supervivència. El Club Muntanyenc de Sant Cugat és un referent al poble, un club que va arribar a tindre més de 2.000 socis no fa tants anys però que s’ha vists afectat per la dinàmica global de pèrdua de socis de tota entitat social, cultural o esportiva. Però sobreviu i crec que, en part, gràcies a les seccions que treballen de forma voluntària amb els més petits. Una estratègia clau del club ha de ser vetllar per la supervivència de totes les seccions però, especialment, de les que treballen amb els més petits, donar-los suport incondicional i ajudar als monitors voluntaris en el seu procés de formació. Sé que les circumstàncies actuals no ho afavoreixen, però ben planificat, es podria plantejar un programa de cursos enriquidor.

Campament d'estiu de l'EE. Finals dels 90

Tota entitat social, cultural i esportiva que funciona amb l’esforç dels voluntaris mereix tota la meva admiració. En un món com el nostre, cada vegada més individualista i ultraliberal, on de tot se n’ha de treure profit econòmic, crec que grups com l’Escola d’Excursionisme aporten una manera de fer del tot necessària. Cabdal diria jo, fins i tot rebel. Per això, desitjo que aquesta llavor que es va plantar fa 30 anys i que ja s’ha convertit en un arbre preciós gràcies a la dedicació desinteressada de generacions de joves, segueixi creixent i donant fruits, posant el seu granet de sorra per construir una societat millor.

Al setembre, celebrarem els 30 amb una gran festa!

Los lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad

 

Tinc una companya de feina que, quan fa una entrevista de treball, es queda mirant a l’aspirant com surt del despatx. Si camina a poc a poc o arrossegant els peus, no el contracta. Si camina amb pas ferm i decidit, passa la prova. Jo mateix, cada matí, em desespero amb el ritme que duu la meva filla per aixecar-se del llit, vestir-se, passar pel bany i esmorzar. Camina per casa com si fos un avatar de cames llargues, sense presa. 

Fa anys em vaig llegir “Energia y equidad” d’Ivan Illich, un llibre que em va marcar profundament. Després, a poc a poc i amb l’experiència que m’han donat els anys, puc afirmar amb rotunditat que la velocitat, en la seva accepció més àmplia , és la responsable de molts mals de la nostra societat: Accidents, morts, consum de sòl, estrès, emissions.... La velocitat, i per contraposició la lentitud i els lents, son termes que afecten transversalment a tots els àmbits de la nostra societat, no només a la mobilitat.

Amb aquest background a les espatlles, quan vaig llegir en algun diari la ressenya de la publicació de “Los Lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad” de l’historiador francès Laurent Vidal, em van entrar unes ganes irrefrenables de llegir-lo.

El llibre fa un repàs etimològic al terme lent i com, amb el pas dels anys, ha anat evolucionant cap a les accepcions més negatives. En aquesta deriva hi té un paper rellevant l’evolució social i econòmica del món. Els habitants del nou món, conquerits a finals del SXV, eren lents (i ganduls), els esclaus africans, arrancats de la seva terra, treballaven amb desgana i eren lents i els que treballaven sense poder seguir el ritme imposat per les màquines del procés d’industrialització se’ls classificava com a lents. Tots aquells que no han encaixat amb el ritme de treball imposat pel capitalisme i la seva pròpia evolució (a través de la industrialització) se’ls ha considerat lents i s’ha exercit una violència simbòlica cap a ells que dura ja més de 500 anys.

El mot “lent”, que en el seu origen feia referencia a la tija de les plantes, ha servit per classificar a les persones segons el seu ritme. I els que no encaixen amb el ritme imposat pel sistema econòmic predominant, se’ls ha assenyalat com a lents de forma despectiva. I tot el que ens envolta, cada vegada més, està lligat a la velocitat, ara ja a la immediatesa. La màquina de vapor va permetre una acceleració dels processos productius i internet, cent anys després, va obligar a fer un pas de gegant cap a la immediatesa.

Però com sempre, dins d’un sistema, hi ha qui es revela. En aquest cas, els lents s’han apropiat d’estratègies vinculades a la lentitud per a resistir i subvertir el sistema capitalista i el seu control social. Des d’actituds deliberades per treballar menys i malament a les vagues generals. La resposta contra el descontent imposat per les condicions del sistema capitalisme ha estat la lentitud, aquesta exercida de forma deliberada i no com a ritme orgànic d’un mateix. Quan el món t’obliga a anar ràpid, la millor revolució és obligar-lo a anar lents.

En el món actual que ens ha tocat viure, on el ritme ràpid defineix el nostre dia a dia sense ser-ne moltes vegades conscients, el llibre de Laurent Vidal ens convida a descobrir nous modes de vida (encara que puntuals) basats en la ruptura del ritme dominant, que ens permetin una nova visió del món necessària i emancipadora.

Los Lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad. Laurent Vidal. Ed. Errata Naturae (2024)

Desacoblar la casa del cotxe, el repte.

 

El desembre passat, Héctor Tejero (Bioinformàtic, Assessor de la Ministra de Sanitat i responsable de Salut i canvi climàtic del Ministeri de Sanitat) publicava un article ben interessant titulat “Descarbonizar las clases medias: Sobre la distribución social de la huella de carbono en España”. I, evidentment, la mobilitat hi juga un paper fonamental.

Introducció

L’article intenta posar llum al debat sobre com s’ha de descarbonitzar la societat, analitzant la petjada de carboni per càpita i per nivell de riquesa. L’1% per cent més ric té una petjada de carboni de 64,7 tCO2e, mentre que el 50% més pobre en té una de 4,6 tCO2e. La mitjana és de 7,7 tCO2e. Aquests números ens portarien, ràpidament, a actuar sobre l’1% més ric, però cal tenir en compte la mida de cada grup. En aquest cas. L’1% més ric emet el 8% de les emissions, mentre que el 50% més pobre emet el 29%. La classe mitjana, el 49% restant, emet el 70% de les emissions. On hem de posar el focus? Per a complir els objectius de Paris, la petjada de carboni mitjana hauria d’aproximar-se a 5 tCO2e el que equival, per al global de l’Estat Espanyol, a reduir les emissions un 35%.

Aquí, la recepta bàsica hauria de ser posar límit a certs privilegis de l’1% més ric, no per l’impacte en la reducció d’emissions però sí pel simbolisme que representa. Després, potser hauríem d’acceptar que el 50% més pobre, augmenti les emissions lleugerament, fins arribar a la mitjana de 5 tCO2e. I finalment, la càrrega important ha de recaure en la classe mitjana. I aquí, els dos factors claus son la casa (47%) i el cotxe (24%), que representen el 70% de les emissions d’un habitatge mig espanyol. I aquí és on entra la planificació i gestió de la mobilitat, el que venia a comentar-vos en aquest post.

Desacoblar la casa del cotxe, el repte.

Descarbonitzar la classe mitja passa per actuar sobre l’habitatge i el cotxe. I ni és poca cosa, ni és baladí. Possiblement, el fracàs en la reducció d’emissions en aquests dos camps es deu, en primer lloc, a la transversalitat que impliquen i, en segon lloc, al impacte que tenen en el mode de vida (i aspiracional) de la classe mitjana.

El boom del vehicle privat motoritzat va permetre el desenvolupament urbà de baixa densitat. La casa i el cotxe, però, no sempre han anat de la mà. En el model urbà mediterrani, de pobles i ciutats denses, compactes i d’usos mixtes, l’anar a peu sempre ha estat el principal mode de transport, i això encara es veu en els repartiments modals actuals, on aproximadament el 50% dels desplaçaments es fan a peu. Però els creixements urbans en les primeres i segones corones metropolitanes han estat, les darreres dècades, principalment de baixa densitat. I el cotxe ha esdevingut hegemònic. En aquest sentit, descarbonitzar la casa implica planificar el territori d’una manera diferent a com ho hem fet aquestes darreres tres dècades. Seria suficient en evitar nous desenvolupaments urbans de baixa densitat i planificar ciutats i barris nous on el transport públic, el caminar i la bicicleta fossin els principals modes de transport. No és una utopia. És tornar a fer ciutat, una ciutat no depenent del cotxe. Aquest nou model urbà, impactaria clarament en la reducció de les emissions de la casa i el cotxe. Així doncs, desacoblar la casa del cotxe ha de ser el repte.

Evidentment, si fos senzill (i hi hagués voluntat de fer-ho), ja s’estaria fent. La planificació urbana i l’ordenació del territori és una matèria complexa, potser no tècnicament, però sí políticament. En el cas de València, per exemple, patim una manca de governança metropolitana que dificulta coordinar les necessitats d’habitatge i de mobilitat. I això és fonamental per reduir les diferències de renta, per garantir l’accés a l’habitatge i per donar serveis de mobilitat adequats.

Pel que fa a l’aspecte aspiracional de la classe mitjana, moltes vegades s’ha dit que el somni és poder accedir a un habitatge adossat, amb jardí, on poder criar els fills que vindran. Potser hi ha part de veritat en tot això, però crec que aquest somni s’ha vist potenciat pel preu de l’habitatge. Qui no ha escoltat mai dir: Pel que hem costa un piset de 80m2 a València, tinc un xalet a l’Eliana. En Jorge Dioni López descriu a la perfecció aquest viatge dels joves de la ciutat central cap a la perifèria disseminada en el seu magnífic “La España de las piscinas” (Ed. Arpa, 2021). Però en Jeff Speck, al seu ja clàssic “Walkable City: How Downtown Saves America” (North Point Press, 2012) descriu el procés contrari que s’està duent a terme als EEUU, on les urbanitzacions disseminades estan perdent població a favor de les ciutats.

Com deia fa uns mesos, el millor pla de mobilitat és un bon pla d’ordenació urbana. Per reduir la petjada de carboni de la classe mitjana, per actuar sobre l’habitatge i el cotxe, també necessitem instruments de planificació clars, que ens permetin repensar el territori i les ciutats des d’altres punts de vista, desacoblant la casa del cotxe.

Els Frares i el Recingle Alt, a la Serrella

 

Els Frares, vistos venint de Quatretondeta

Mig any després de descobrir la Serrella, tornem a caminar per aquest petit paratge, poc visitat i preciós. Si al juny vam pujar al Pla de la Casa des de Fageca i ens vam acostar al forat d’Àfrica, ara hem visitat els Frares i el cim del Recingle Alt (1.359msnm.), sortint de Quatretondeta (El Comtat).

Matinem i a quarts de set sortim de València per, a les 8 del matí, deixar el cotxe a l’aparcament de la pista que ens durà cap a la font de l’Espinal (o dels Frares). La pista, serpentejant, va guanyant alçada lentament i en pocs minuts arribem a la majestuosa carrasca de la Tia Sofia, un Quercus ilex de 250 anys declarat arbre singular i d’interès local. Aquí, girem a l’esquerra i continuem per pista guanyant alçada fins a la Font de l’Espinal on, ara ja per sender, enfilem directament cap a la Serrella. En pocs minuts arribem a un trencall on hi ha un cartell explicatiu de la geomorfologia dels Frares. Girem a la dreta i ens acostem als Frares, que els tenim a tocar.

Ara, el sender transcorre paral·lel a la paret calcaria que tenim a mà esquerra, sense guanyar ni perdre alçada. Caminem per un sender que travessa les pedreres que, a poc a poc, s’han anat formant al llarg dels milers d’anys d’erosió i processos càrstics que han modelat aquest paisatge tant característic, aquestes agulles calcaries de fins a 50 metres que ara resisteixen altes i verticals. (una  mica de geomorfologia dels Frares).

Apropanat-nos als Frares

Quan estem a l’alçada de la Cova Foradada, deixem el sender i enfilem cap amunt per una pendent forta. En pocs minuts som sota l’arc gegant de calcari, en un ambient prou impressionant. Grimpem una mica per creuar l’arc i tornem a grimpar una mica cap a la dreta per sortir de la cova Foradada. S’obre davant nostre una vista magnífica de desenes de frares, aguantant-se delicadament sota les pedreres. El sender, ara, segueix sense guanyar ni perdre alçada, vorejant alguns dels frares. Al cap de poc minuts, enfilem cap a l’esquerra, cap a la Serrella, en forta pujada. Seguim fites i traces de sender, fem alguna grimpada senzilla i, finalment, deixem enrere el paisatge rocós per entrar al bosc de la Serrella, un paisatge menys agrest, més amable.

Travessant les pedreres dels Frares

Trobem una pista i la seguim cap a la dreta (sud-oest) durant un quilòmetre aproximadament. Després d’una hora i mitja de pedres i tarteres s’agraeix un caminar suau enmig d’un bosc. El fet de caminar tranquil·lament ens permet posar l’ull sobre algun fredolic. Seguim la pista en direcció al cim i, només poc abans d’arribar-hi, enfilem un sender marcat per unes cordes que, en qüestió de minuts, ens deixa al cim del Recingle Alt (o cim de la Serrella). Les vistes son espectaculars. Distingim el Benicadell i el Montcabrer cap al nord nord-oest, l’Aitana al sud, a tocar i cap a l’est el Bèrnia, amb el seu esperó desafiant. Més lluny, cap al sud-oest, veiem el que suposem que deu ser la Serra del Maigmó. La caseta forestal de fusta que hi ha al cim ens serveix de recer del vent fred. Fem un mos, les fotos de rigor i seguim el camí.

Al cim del Recingle Alt o la Serrella

La baixada la fem, primer, resseguint els camí anterior fins a un trencall on deixem la pista que ens duria de nou cap als Frares i n’agafem una que ens dur cap al sud. La deixem per agafar un sender que en forta baixada ens deixa a una bassa d’aigua de prevenció d’incendis. Aquí, per no fer pista, pugem per un sender cap a la carena que travessa la Serrella de sud-oest a nord-est, de la roca del Comptador al Forat d’Àfrica. Seguim el sender cap al nord-est, caminat sempre pel costat nord de la carena, per sender ombrívol i boscós. Arribem al desviament que ens portaria al Forat d’Àfrica, que divisem a tocar, i baixem cap al trencall principal de la serra, aquell que et permetria enfilar cap al Pla de la Casa o baixar cap a la Font Roja, Fageca o Quatretondeta. Nosaltres baixem cap a la Font Roja i allà, enlloc d’agafar el sender que vam caminar al juny cap a Fageca, agafem el sender que després de la Font surt cap a l’esquerra, sense perdre alçada. A poc a poc va virant cap al oest i a través d’unes pedreres i d’unes boniques vistes del Comtat, ens porta al trencall del matí, on vam girar a la dreta cap als Frares. Ara, tant sols ens queda recorre el tram caminat aquest matí fins al cotxe.

De nou, caminada per un indret preciós.

Temps total: 4 hores 30 minuts

El Bèrnia, al fons, des de la Serrella

El vianant, de Ray Bradbury (1951)

 

The pedestrian, de Joseph Mugnaini

Fa poc vaig rellegir-me la novel·la gràfica “Fahrenheit 451” de Tim Hamilton, basada en el llibre que Ray Bradbury va escriure l’any 1953. En la primera trobada que tenen Montag i Clarisse, aquesta li explica al bomber que el seu tiet i la seva mare son estranys perquè es queden xarrant i, afegeix: “És com ser un vianant, però més estrany”. Després li explica que, una vegada, van detenir al seu tiet per vianant.

Farenheit 451. Novel·la gràfica de Tim Hamilton

El pròleg de la novel·la gràfica és del propi Bradbury i explica que aquesta escena naix d’un fet real, quan a ell i a un amic seu, després de sopar i mentre tornaven a casa caminant per Wilshire Boulevard, a Los Angeles, la policia els va parar per preguntar que estaven fent. Al respondre que simplement caminaven, el policia els va seguir interrogant “com si el simple fet de donar un passeig nocturn els apropés perillosament al límit de la llei”. Aquest episodi va donar lloc a un conte curt que en Bradbury va escriure l’any 1951, titulat "El vianant" (The Pedestrian) i, que tres anys més tard, va voler recuperar a l’inici del ja clàssic “Farenheit 451”.

El conte “El vianant” transcorre durant una nit freda de novembre de l’any 2053, en un barri de baixa densitat dels Estats Units. El protagonista, Leonard Mead, és un antic escriptor vingut a menys en una societat dominada per la televisió on, per tant, ningú compra llibres ni revistes. Des de fa deu anys, cada nit, surt a passejar pel barri un parell d’hores. Li agrada respirar l’aire, veure les cases, pensar què està fent la gent....coses que  ningú més fa, doncs viu en un món on tothom, després de treballar, es tanca a casa a veure la televisió. Al barri, les voreres han caigut en decadència perquè ningú les trepitja i per la nit, les avingudes estan buides i silencioses, mentre que durant el dia estan plenes de cotxes com escarabats corrent amunt i avall. Un món mecànic, de cotxes i televisors.

En una de les seves passejades habituals es troba amb l’únic cotxe de policia que hi ha a la ciutat. Si tothom és passa la nit mirant la televisió, no fan falta policies patrullant els carrers. L’interrogatori entre el cotxe autònom de policia i en Leonard Mead és la millor part del conte. L’autoritat no entén per què surt a caminar sense cap motiu. Caminar per plaer, quin personatge més estrany! A més a més no té televisió a casa i no està casat. El vehicle autònom de policia acaba detenint al pobre Mead per portar-lo al Centre Psiquiàtric d'Investigació sobre Tendències Regressives. El conte acaba amb el Mead assegut al darrera del cotxe policial, sol, dient  "Aquesta és casa meva", mentre assenyala una casa càlida i lluminosa amb tots els llums encesos, a diferència de totes les altres cases, il·luminades tant sols per la llum freda d’una televisió.

L’any 1951, deu anys abans de la publicació del “The Death and Life of Great American Cities” de la Jane Jacobs, en Bradbury ja imaginava una ciutat on els vianants desapareixien de l’espai públic, expulsats pels cotxes i per un individualisme passiu dominat per la televisió que els tancava a casa. No hem arribat encara al 2053, però no han faltat 100 anys per arribar a la distòpia que imaginava l’escriptor americà fa gairebé 75 anys. La seva distòpia imaginaria és avui la nostra realitat. Tot i que molts, estem intentant canviar-la.

The pedestrian

El vianant

El peatón

Descobrint la Rambla de Sellumbres

Aquest passat cap de setmana hem fet una excursió magnífica, una caminada d’aquelles que, facis quan la facis, sempre serà impressionant, però que si a més a més hi trobes condicions excepcionals, com ha estat el cas, la fa inoblidable.

Divendres, després de tres setmanes difícils a València, agafem el cotxe i ens encaminem cap a Cinctorres, a la comarca dels Ports. Necessitem airejar-nos, caminar, canviar, desconnectar de tres setmanes dures emocionalment. Ens allotgem a l’hotel El Faixero, on també sopem esplèndidament les dues nits.

L’endemà, esmorzem a quarts de nou, passem pel forn El Pou a comprar unes coques salades per dinar i conduïm fins a Portell de Morella, on deixem el cotxe i comencem a caminar. El nostre objectiu es recórrer la rambla de Sellumbres, de la qual en sabíem ben poca cosa.

Sortim de Portell seguint el PR-CV 408 en direcció nord, cap al mirador de la Roca Roja. Fem l’itinerari al revés de gairebé totes les ressenyes que llegim, bàsicament perquè el barranc de la Barcella ens sembla millor fer-lo de baixada que de pujada. Sigui com sigui, eixim de Portell, creuem el barranc de la Rosella saltant de pedra en pedra per no mullar-nos i ens endinsem en el món de la pedra seca. El sender que ens du de Portell al mirador de la Roca Roja és un sentit homenatge a tots aquells que fa segles es van dedicar a modelar el paisatge amb construccions de pedra seca: Serrades, corralisses, comptadors, les assolls, corrals, paredons, porteres, pous i, sobretot, casetes (construccions fetes únicament amb pedra, on la coberta es resol per mig d’una falsa volta) i les parets d’abancalament que ens recorden com de dur devia ser treballar al camp i del camp segles enrere. De veres, impressionant caminada per prendre consciència de per què, la pedra seca, està declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Parets d'abancalament fetes amb pedra seca

Després de poc més d’una hora de caminada arribem al mirador de la Roca Roja on s’obre davant nostre (millor dit, baix nostre) unes vistes de la Rambla de Sellumbres majestuoses. Els meandres del barranc serpentegen entre grans murs de roca i frondosos boscos, buscant una pendent suau que el meni, primer al Bergantes i després a l’Ebre. Vistes esplèndides de la caminada que tenim pel davant!

La Rambla de Sellumbres des del mirador de la Roca Roja

Tornem al PR- CV 408 i comencem la baixada del barranc de la Barcella, possiblement un dels pocs passos que comuniquen la part alta de la Roca Roja amb la Rambla de Sellumbres. El barranc de la Barcella és un congost estret i boscós, humit... i és clar, al novembre hi trobem bolets. Al principi del barranc, en els trams més boscos, ens despistem buscant rovellons i fredolics i només el saber que ens queda un camí llarg per davant, ens fa tornar a caminar decidits cap avall. Abans d’arribar a la rambla de Sellumbres el sender es fa més pronunciat i rocós.

Descens pel barranc de la Barcella

Arribem al llit de la Rambla i les vistes de les penyes de la Roca Roja son espectaculars. Estem dins d’una rambla immensa, envoltada de boscos de pi roig i rocallams calcaris gegantins. I la rambla dur aigua, molta aigua. Remuntem la rambla de Sellumbres per la pista que transcorre paral·lela al curs de l’aigua, acompanyats per un paisatge de tardor idíl·lic, amb els pollancres encara grocs i la remor de l’aigua corrent ràpida al nostre costat. La pista va serpentejant paral·lela a la rambla, a vegades pel marge dret i a vegades per l’esquerra. Quan no hi ha aigua, que sol ser gairebé sempre, no hi ha problema, és una rambla de pedres que es creua sense dificultat, però ara ens trobem amb dos pams d’aigua i la necessitat, si volem continuar, de descalçar-nos per poder creuar i mantenir les botes eixutes. Així que ens traiem les botes i mitjons, ens arromanguem els pantalons fins als genolls i creuem la rambla, un 16 de novembre, sucant els peus. L’aigua està freda i els còdols ens fan mal als peus, però creuem sense problemes. L’aigua no ens arriba als genolls i com serpenteja suau per una llera ample, no porta una corrent perillosa. Seguim caminat i descalçant-nos sempre que la pista creua la llera de la rambla. El paisatge és preciós, amb l’aigua corrent i fent tolls màgics, envoltats de colors ocres dels arbres que encara no han perdut les fulles. No ens trobem a ningú en tot el dia. I la pista s’acaba, i per allà on transcorre el sender, ara corre l’aigua freda de les pluges de novembre. Si normalment s’avança per la llera de la rambla, ara busquem camí pels marges, pels boscos del voltant (i seguim recollint algun rovelló). Quan l’aigua transcorre per algun meandre i el bosc dona pas a un mur de roca calcària descomunal, ens descalcem de nou i creuem a l’altre costat. Arribem a la Roca del Corb, un espai on per veure el cel, cal mirar molt molt amunt. Seguim caminant ara per la dreta ara per l’esquerra de la rambla, creuant el curs de l’aigua 10 o 12 vegades.

Creuant la rambla a l'alçada de la Roca del Corb

La nostra idea era completar tot el PR-CV 408, però un quilòmetre després de la Roca del Corb, trobem el trencall del SL- CC 134 que ens portarà de nou cap a Portell de Morella. Dubtem si seguir o pujar ja cap a Portell. Son gairebé les tres de la tarda, fins ara ha estat divertir sucar els peus, però comencem a estar cansats i el sol cau ràpidament. A més a més, la rambla s’estreny en un parell de punts que tenim per davant i una cosa és sucar els peus i l’altre no poder passar. Juguem la carta de la prudència i agafem el sender que, amb unes zigues zagues, guanya alçada ràpidament per treure’ns de la rambla de Sellumbres. Un voltor ens regala un vol damunt nostre i el veiem posar-se en un esperó proper. En un revolt i sobre unes pedres amb unes grans vistes del camí recorregut, parem a fer un mos. Les coques de pernil i tomàquet i les d’albergínia i formatge de cabra del forn del Pou de Cinctorres posen el punt i final a una caminada que recordarem. Després del tiberi, seguim el sender vint minuts més i, a través d’una lleugera pujada en paral·lel al barranc de la Rosella, arribem de nou a Portell de Morella.

Colors de tardor a la rambla de Sellumbres

Ruta seguida (wikiloc, no és meva)

L'escriptura o la vida, de Jorge Semprún

 

“L'escriptura o la vida" (l’original en francès “L'écriture ou la Vie”) és una obra autobiogràfica de Jorge Semprún que reflexiona sobre la seva experiència com a presoner en el camp de concentració nazi de Buchenwald i la seva vida posterior com a escriptor. Semprún explora la relació entre l'escriptura i l'experiència del patiment i com, en contra del que es pot pensar, escriure sobre aquestes vivències just després de ser alliberat el conduïa de nou cap a la mort. Per això l’escriptura o la vida, perquè ell, l’any 45, va escollir la vida i no va ser fins anys després que va poder començar a escriure sobre les seves vivències a Buchenwald.

A través de “L’escriptura o la vida” Semprún aborda temes com la memòria, la culpa o la barbàrie perpetuada pels homes als camps de concentració i extermini nazis, però el llibre, d’un pes intel·lectual majúscul, és molt més que tot això, es un viatge a través de la segona meitat del segle XX. Dividit en tres clares parts, la primera descriu la supervivència a Buchenwald i el retorn a Paris després de l’alliberament del camp per part de l’exèrcit americà. Aquí es descriu l’horror absolut, la maldat suprema, l’arrel del mal (radikal böse) però també totes les contradiccions que ha de superar un cop es troba alliberat (aparegut, segons ell, ja que de la mort no és sobreviu).

El segon capítol narra els intents d’escriure poc després de retornar a Paris. Té malsons, passeja molt, té llargues converses amb amics, llegeix, però li és impossible posar sobre paper l’experiència viscuda. Ho amaga al fons de la seva ànima, no ho explica a les noves amistats... ha escollit la vida enlloc de l’escriptura.

El tercer i últim capítol, comença el dia de la mort de Primo Levi, l’any 1987. És la retrobada amb l’escriptura quaranta anys després d’aparèixer de nou a la vida. És tanca un cercle, de mort i vida, que s’escenifica quan en Semprún retorna al camp de Buchenwald l’any 1992 per gravar un documental de la televisió alemanya. Torna a la vida, a l’escriptura i, l’any 1995, publica “L'escriptura o la vida”.

Després d’aquesta lectura i veient com va el món, trobo d’una amnèsia col·lectiva galopant que estiguem en una situació on, l’extrema dreta puja de nou amb força. Dimarts vinent, d’aquí tant sols una setmana, pot tornar a ser President dels EEUU un personatge que diu, públicament, que li agradaria tindre generals com els que tenia Hitler. I la llista de personatges així cada vegada és més llarga i cada vegada estan en llocs de poder més importants i visibles. Israel està exterminant el poble palestí (trobo increïble que els jueus, que van patir l’Holocaust, estiguin fent el mateix amb els palestins) i al costat de casa, tenim una guerra que ja fa dos anys que mata i que sembla que estan esperant a veure que passa als EEUU per decidir com acaba. Si es que interessa que acabi. Res no pinta bé, la dinàmica és cap a unes tenebres que ens poden retornar a uns escenaris com els que descriu en Semprún a l’inici del llibre. Ens tocarà preguntar-nos de nou el mateix que es preguntava en Primo Levy: És això un home? Per què no tenim memòria? Han passat només vuitanta anys, és això el temps necessari per oblidar? Fa 20 anys vaig estar a Mathaussen, i us asseguro que l’horror no es pot oblidar. Què hem fet malament com a societat per oblidar això?

Potser, hem deixat de llegir llibres tant cabdals com el de Jorge Semprún.

L'escritura o la vida, de Jorge Semprún. Editorial Tusquets, 1995

El Montcabrer, des de la Font del Cirer

Hem començat el curs caminadors, i després de fer una volta pel barranc del Chorrico (Tous) i cavalcar les Agulles de Santa Àgueda (Benicàssim), el passat cap de setmana vam dirigir-nos cap a la serra de Mariola, territori fronterer entre Alacant i València.

Vam allotjar-nos al càmping Mariola (Bocairent), en un petit bungalow però més que suficient per a passar dues nits tots quatre. Dissabte, com el temps no era massa bo, vam dedicar-lo a fer turisme de ciutat. Vam anar al Museu Valencià del Joguet d’Ibi i vam dinar a Alcoi, a La Pericana, un restaurant d’allò més recomanable.

I diumenge, ja amb un matí assolellat, a caminar. Vam conduir 10 minuts fins a la Font del Mas del Arbre (Font del Cirer), on hem d’aparcar el cotxe. A partir d’aquí, seguim la pista forestal que a poc a poc va guanyant alçada, sempre envoltats de pins, alzines i alguns esbarzers que encara conservaven les últimes mores. Son uns bon minuts per entrar en calor. En 45 minuts arribem al Mas de la Foia Ampla, on deixem la pista i seguim, uns minuts, el GR-7. Aquest, dona la volta al Montcabrer i baixa fins Alcoi. Nosaltres, agafem un desviament a la dreta i enfilem un sender que puja directe al cim del Montcabrer. Passem, en uns altres 45 minuts, dels 950 metres de la Foia Ampla als 1.390 del cim. Pujada bonica, constant i sempre divisant l’objectiu, el Montcabrer.

Sender cap al cim del Montcabrer

A mitja pujada comencen a avançar-nos corredors. Coincidim amb la "Pujada al Montcabrer", que anualment organitza el Centre Excursionista d’Alcoi. Que hi farem. Gaudim de l’ambient festiu de la cursa i les energies se’ns encomanen. Pugem com un coet i en poc més d’una hora i mitja som al cim del Montcabrer, sostre de la Serra de Mariola i tercer cim més alt de la província d’Alacant després de l’Aitana i el Puigcampana. Be, en qualsevol cas i el que realment importa, es que les vistes son magnífiques. El Benicadell a tocar, el Comtat i la Vall d’Albaida, la serra d’Aitana....Un mirador espectacular enfilat en un esperó calcari que per la seva vessant nord-est, cau vertiginosament unes quantes desenes de metres.

Foto de família al cim del Montcabrer

Després de compartir cim amb els corredors que passaven fugaçment pel punt geodèsic, comencem la baixada. Compartim uns metres el sender amb els corredors, però ràpidament dividim els nostres camins. Ells segueixen el GR-7 cap Alcoi i nosaltres girem a l’esquerra per agafar el mateix GR-7 (i PR-CV 37), però cap a les caves de Mariola. Passem per sota l’esperó del cim i arribem, després d’una agradable caminada, a la Cava Gran, possiblement un dels millors i més ben conservats pous de neu que queden al país. Una meravella, de veritat.

La Cava Gran (Agres), amb el Montcabrer al fons

De la Cava Gran seguim la pista fins a la Cava del Buitre, més petita però perfectament conservada, amb el sostre complet. Paga la pena desviar-se dos minuts del camí per visitar-la. Seguim una pista forestal, ara en forta baixada, fins una mica abans del Mas de la Foia Ampla. Tanquem la volta circular que hem fet i, ara, tant sols ens queda desfer la pista ja coneguda fins a la Font del Cirer.

Bonica caminada per fer el Montcabrer i conèixer les Caves de la Serra de Mariola.

Temps total (amb descansos). 4 hores i 15 minuts.