Carena de l'Ouet al Cavall Bernat

 

El desembre del 23 vaig fer la carena que connecta l’Ouet, a la Casella, amb la Creu del Cardenal, a la Murta, al llarg de la serra de Corbera (Link de la ruta). En aquella ocasió vaig resseguir, sempre que era possible, el fil de roca calcària, fent fins i tot algun ràpel abans d’enfilar-me al Macho Flac. Ara bé, aquests equilibris requerien temps i no vaig poder arribar al cim del Cavall Bernat, completant així tota la carena.

Ahir, vaig repetir la caminada amb la intenció de completar la carena, de l’Ouet al Cavall Bernat, una cavalcada fantàstica a través dels cinc cims que separen les valls de la Casella i la Murta de la Ribera Baixa, dels camps d’arrossos i la mar.

Aquesta vegada, per a poder completar la carena vaig modificar un parell de coses. Primer, el punt de sortida. Aquesta vegada vaig començar a l’aparcament Font Nova de la Casella, per tal de poder fer la part més tècnica de la travessa fresc i sense sol. El segon canvi va ser no anar, exclusivament, pel fil de l’aresta. Aquesta vegada anava sense corda i vaig resseguir, quan existia, el sender.

A les 6 del matí vaig començar a caminar cap l’Ouet. Vaig matinar perquè les previsions deien que seria un dissabte calorós i no volia patir calor, com a mínim en el tram de carena. Aquest esforç (em costa matinar) em va reglar una magnífica sortida de sol des de l’Ouet (6.35 del matí). Un cercle vermellós va començar a treure el cap darrera de la mediterrània i va il·luminar uns camps d’arrossos platejats. Després de gaudir de l’espectacle, vaig posar-me mans a la feina. 

Sortida de sol des de l'Ouet

El primer tram de carena es fa bé i hi ha l’opció de resseguir el sender pel costat mar. Després, el sender salta al costat Casella i transcorre paral·lel a una carena que a mesura que avancem es va alçant i va guanyant metres. Poc després el sender puja fins a un coll. Aquí es on vaig aterrar amb el ràpel fa any i mig. Segueixo, ara grimpant, fins arribar la carena que, amb algun equilibri que no puc evitar per cap sender, em permetrà seguir el fil de roca fins a la base del Matxo Flac, al qual arribaré grimpant per roca bona i fàcil. Aquest tram de carena és delicat, però anant en compte es va sense gaires més complicacions. Son les 7:20 del matí, el sol segueix pujant, però fa un vent fresc agradable.

En roig itinerari descrit. En blau, línia de ràpel

Tram d'aresta fins al Matxo Flac

Enfilo ara la part més delicada de la travessa, la que baixa del Matxo Flac i careneja fins a la segona Orella d’Ase. Quan l’aresta cimera del Matxo Flac es precipita cap a baix, ressegueixo un sender pel costat Casella (veig algunes fites que em permeten trobar el camí). El sender baixa fort i cal anar amb compte. Arriba un moment que el sender fa un flanqueig molt exposat, que no m’acaba de convèncer. Grimpo una mica fins al fil de l’aresta i la ressegueixo uns metres fins a un punt on he de fer una petita desgrimpada. A partir d’aquí l’aresta és fàcil, és camina bé saltant de pedra en pedra fins a la base de la Segona Orella d’Ase. Aquí, la pujada és forta i el sender vira una mica cap al costat Casella, des d’on es puja directament a l’Orella grimpant per una canal prou evident. Al cim, al costat de la bústia metàl·lica que guarda la llibreta per a signar, esmorzo i bec una mica d’aigua.  Encara estic a l’ombra així que segueixo amb el paravent posat. Signo la llibreta i després d’aquest descans, a les 8:20 continuo cap a la Primera Orella. S’han acabat les dificultats tècniques de la travessa, però queda encara camí per recórrer.

Baixada del Matxo Flac, part delicada de la travessa

En 20 minuts arribo a la primera Orella d’Ase i segueixo sense trobar-me a ningú. Com comença tocar-me el sol em trec el paravent i em poso la gorra. Baixo de l’Orella i enfilo el sender que em portarà cap a la Creu del Cardenal, on arribo a les 9:10 del mati i, aquí sí, em trobo amb els primers corredors del dia i una parella d’excursionistes. Segueixo fins a la base del Cavall Bernat, on un sender en lleugera baixada em deixarà a la base de la canal que, amb forta pujada, em durà fins al coll. Aquí, a mi m’agrada escapar-me un moment al cim de l’Espoló, asseure’m en aquella roca en forma de cub i contemplar, solitari, el camí recorregut. L’Ouet és veu ja petit i llunyà. Desgrimpo de nou fins al coll i pujo al Cavall Bernat. Bec una mica i menjo alguns fruits secs. Son les 10 del matí i la calor comença a ser forta. La baixada fins al Monestir de la Murta es fa pesada, fa molta calor i el sender i la pista no tenen una sola ombra. Ara bé, el tram final per la senda històrica de la Font de la Murta al Monestir és un plaer. Ombra i aigua son un paradís per a l’excursionista acalorat. Em rento la cara en l’aigua freda que corre cap al monestir i quan arribo a les basses, m’assec a menjar una mica de xocolata mentre contemplo les runes d’aquest magnífic monestir. L’he vist desenes de vagades i no deixa mai de sorprendre’m.

L'Aresta caminada vista des del cim Cavall Bernat

Seria fantàstic acabar la caminada aquí. Son les 11 del matí i el sol apreta ja de valent. Però em queda un bon tros encara. La pujada fins al Pas del Pobre la faig be, a poc a poc però sense complicacions. El sender transcorre per l’ombra així que xino xano vaig guanyant alçada fins arribar al coll. És important no seguir el PR que ens duria cap al Pas de Sant Sofi i la Creu del cardenal. Una mica abans d’arribar al coll hi ha un sender que gira cap a la dreta i puja fort cap al coll. Hem d’agafar aquest, que ens deixarà a la fita de pedra, d’es d’on surt el GR que ens baixarà fins a la Casella.

Monestir de la Murta

La baixada del coll a la carretera de la Casella és un drama. Son les 11.45 del matí i el sol, en aquesta cara sud, pica molt. A més a més, començo a notar-me ja les cames i, per acabar-ho d’adobar, el sender està cobert d’argelagues, margallons i altres plantes mediterrànies que em trinxen els braços (obligatori dur pantalons llargs durant tota la travessa). Però en fi, a poc a poc, com un penitent, baixo i baixo i una mica després del migdia arribo a la carretera. Ara, tant sols em queda recorre un parell de quilòmetres a ple sol per la pista asfaltada que em retornarà al punt de partida.

Link de Wikiloc a la caminada

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/carena-de-louet-al-cavall-bernat-des-de-laparcament-de-la-casella-214928007

Les baixes econòmiques dels concursos públics. Un meló que cal obrir

Estic completament a favor de la pujada del SMI. L’any 2019 era de 735 euros i ara, 6 anys després arriba ja als 1.185 euros. I qui no estigui a favor que intenti viure, avui en dia, amb 1.200 euros. Segueix sent pràcticament impossible. I compte, perquè al Regne Unit, el 14% de les persones sense llar treballen a jornada completa. L’escenari que albirem és aquest? Treballar 8 hores i haver de dormir al carrer?

També estic a favor de la reducció de la jornada laboral. Fa dècades que estem estancats en la jornada laboral de 40 hores i, a més a més, i en Joan Sanchis ho explica molt be al seu “Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor” les millores de la productivitat d’aquestes darreres dècades han servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores de treball).

Així doncs, sí a la pujada del SMI i sí a la redistribució més horitzontal de les millores de la productivitat. Ara bé, com ho paguem això? Sembla que tot ha de recaure en l’empresa privada. Ha de ser així? Quin paper tenen els altres actors? I aquí és on volia arribar.

Una línia de treball que les administracions públiques podrien implantar demà mateix per deixar de precaritzar el món laboral seria acabar amb les baixes econòmiques dels concursos públics. Si un funcionari públic ha valorat que un servei val 100, com pot l’administració acceptar l’execució d’aquest treball per 60? Les baixes econòmiques del 35%, 40% o més son cada vegada més comuns en els concursos públics i, tot i que la llei de contractes del servei públic alerta sobre les baixes temeràries o desproporcionades, aquestes s’acaben justificant i acceptant per part de l’administració. Només compta adjudicar a la baixa. La qualitat del servei, la dedicació, el compliment del propi contracte... tot queda en un segon pla. I així, és molt difícil que les empreses puguin pujar sous o, simplement, contractar a més professionals.

Així, les baixes econòmiques dels concursos públics és un meló que l’administració ha d’obrir.

El camí a seguir és aquest però, o rema tothom, o la barca no avança.