Luna, al festival Perfect days de la Rambleta.

 

Luna, a la Rambleta de València. 26 d'octubre 2023

L’any 2003, l’Albert Pla i la Judit Farrés estrenaven l’espectacle “Cançons d’amor i Droga” basat en el poemari pòstum de Pepe Sales i dos anys més tard s’editava el disc corresponent. Quan el vaig escoltar, em va cridar l’atenció el darrer tall, “Moro, moro”, basat en la cançó “Superfereaky memories” inclosa a l’àlbum The Days of Our Nights (1999), del grup novaiorquès Luna. Jo no els coneixia, així que vaig començar a escoltar-los i, tot i que no han estat una banda de referència per a mi, si que han sonant sovint a casa.

Elegants, amb bones guitarres i melodies i encapçalats per la veu tenor, sovint lacònica, d’en Dean Wareham, els Luna han aconseguit crear un so que els caracteritza. L’any 1992 s’estrenen amb l’àlbum Lunapark i fins l’any 2005, que se separen, graben un total de sis àlbums més d’estudi, entre els que destaca Penthouse (1995), considerat per la revista Rolling Stones com un dels treballs essencials per entendre la música dels anys 90.

L’any 1993, abans de publicar el seu segon llarga durada (Bewitched, 1994), en Dean Wareham va rebre una trucada a casa seva. La conversa la podem imaginar més o menys així:

- Hola, Dean Wareham? soc en Lou Reed

- Si, clar, i jo l’Elvis

- Si, si, de veritat, soc en Lou Reed

- .....

- Escolta, m’ha agradat molt Lunapark, i m’agradaria fer-te una proposta

- .....

- Aquest any ens reunim de nou els The Velvet Underground i farem una sèrie de concerts per Europa. Els Luna voldríeu obrir per a nosaltres aquesta gira?

- Ostres, m’ho estàs demanant de debò?

- Sí, em faria molta il·lusió que ens acompanyéssiu.

Així, els Luna, van fer de teloners de la Velvet i, des d’aleshores, estan estretament lligats a la mítica banda de Nova York dels qui, a més a més, han versionat un bon grapat de cançons. Aquesta setmana, la Rambleta ha commemorat els deu anys de la mort d’en Lou Reed i els trenta de la separació definitiva de la Velvet Underground amb un festival anomenat “Perfect days” que ha comptat amb xerrades, exposicions i concerts, entre ells, el dels Luna. La guinda perfecta per a un homentage a la velvet i al Lou Reed.

Els Luna, en actiu després de reunir-se de nou l’any 2017 amb la mateixa formació que van tenir entre 1999 i 2005 (Dean Wareham, Britta Phillips, Lee Wall y Sean Eden) es presentaven a una Rambleta gairebé plena amb l’anunci d’un set list especial per a l’ocasió.  I així va ser, el concert de 90 minuts llargs que van donar va estar ple de referències a la Velvet i al Lou Reed. Van obrir amb Ocean i van seguir amb Lonesome Cowboy Bill i Femme fatale, totes tres de la Velvet, per seguir amb Ride into the sun, New sensation i Satellite of Love del Lou Reed. Em segueix sorprenent sempre com, amb un parell de guitarres, un baix i una bateria es pot crear una atmosfera tant màgica. Les melodies dels Luna, amb llargs trams instrumentals, reflectien la complexitat d’allò que es fa de manera senzilla. Els 4 novaiorquesos, estàtics i poc comunicatius entre ells, executaven elegantment el seu paper. Només importava la música, l‘ambient i l’atmosfera. Després d’aquest inici d’homenatge a la Velvet i al Lou Reed, van encarar la defensa del seu treball, si es que a aquestes alçades encara tenen que reivindicar quelcom. Especialment contundent va ser el tram on van tocar, d’una seguida, Bewitched, Superfreaky Memories, Lost in the Space i Moon Palace. Per a tancar la nit, van dir que farien la cançó d’un One hit wonder anomenat Lou Reed. Van cantar el Walk on the wild side. Després de l’ovació corresponent, els bisos van ser per a I'm Sticking with you, de la Velvet, i 23 minuts in Brussels, del seu Penthouse.

Nit elegant i nostàlgica, a parts iguals, a la Rambleta.

Setlist de Luna a la Rambleta. 26 d'octubre 2023

Diàleg i sociabilitat, les grans renuncies col·lectives

Als EEUU, després de la pandèmia, es va detectar un patró de comportament en persones treballadores de tots els sectors que consistia en renunciar massivament als seus llocs de treball. Dotze milions de persones van abandonar les seves feines en poc més de quatre mesos. La COVID va portar a milions de persones a replantejar-se certs aspectes de la seva quotidianitat i, davant de l’adversitat, el treball va ser un dels àmbits que més se’n va ressentir. Aquest fet històric se’l coneix com la Gran renuncia (Great resignation o Big quit).

Passats ja uns anys de la COVID i reflexionant sobre el concepte de renuncia és manifest que, com a societat, col·lectivament, hem renunciat a altres àmbits més importants i significatius que el treball. Una de les accepcions del verb renunciar és “desistir de fer el que es projectava o es desitjava fer”. Renunciar és un acte senzill, moltes vegades diria que inclús inconscient i quotidià. Renunciem a moltes coses diàriament, a vegades per desídia o altres perquè ens toca escollir. I tota elecció comporta una renuncia. I hi ha renuncies individuals, potser les més nombroses, però també n’hi ha de col·lectives i aquestes son les que, com a societat, ens fan anar enrere.

Aquí em vull referir a tres renuncies col·lectives que com a societat hem interioritzat i normalitzat, tres renuncies que ens fan viure en un món pitjor. Si entenem que una societat és un conjunt de persones que es relacionen entre si dins d’un marc determinat (cultural, organitzatiu...), crec que, com a mínim, hem renunciat a tres aspectes fonamentals de la nostra construcció social. I tots tres tenen una estreta relació amb la manera de relacionar-nos.

Renuncia al diàleg, a la possibilitat de comunicar-se dues o més persones en un intercanvi d’informació, alternant-se el paper d’emissor i receptor. Vivim en una època on l’accés a la informació és pràcticament il·limitada, disposem de més informació que mai però, a l’hora, tinc la sensació que vivim muts. La informació només flueix de forma unidireccional . Això ho explica perfectament la Marina Garcés al seu magnífic “Nueva ilustración radical” (Anagrama, 2017). Hem renunciat al diàleg, a poder comunicar-nos, parlant i escoltant. Ara, pràcticament sempre, som receptors d’informació, sense possibilitat de debatre, de discutir amplament amb un interlocutor o uns quants. I el diàleg ha de ser un dels pilars de la nostra societat. Que tinguem ara mateix dues guerres ben a prop de casa nostra és una bona mostra de que ja no sabem (o no volem) dialogar.

Renuncia a la sociabilitat, a la capacitat natural o adquirida que tenim de pertànyer a grups organitzats. Més enllà de la feina i el reduït grup d’amics que un pugui tenir, som una societat cada vegada més individualista. Quantes persones coneixeu que, desinteressadament, dediquin una part del seu temps al voluntariat? “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” de Pablo Batalla (Ed. Trea, 2019) ho explica meridianament clar a partir de la caiguda en desgràcia dels centres excursionistes. Però estic convençut que és extrapolable a tots els àmbits. L’individualisme, entre d’altres causes, ha matat les associacions. I si ja no hi ha associacions, perdem la capacitat d’aprendre a relacionar-nos amb gent diferent, a gestionar necessitats col·lectives. Perdem l’oportunitat, com deia Vicens Vives, d’associar-nos i fer-nos forts. Sense associar-nos, sense participar de grups organitzats (associacions de veïns, centres excursionistes, grups de lectura, AFA’s...), som un país més feble, més vulnerable democràticament.

Renuncia a la política com instrument per millorar les condicions de vida de les societats. La renuncia al diàleg i la renuncia a la sociabilitat a afectat directament a la política, a la qual hem renunciat com a element bàsic per construir un món millor. Ara, fins i tot, alabem certs règims d’èxit econòmic que estan lluny de ser democràtics. On ha quedat la democràcia? On ha quedat el poder del poble, el poble organitzat? Sense un poble organitzat no hi ha democràcia i sense organitzacions polítiques arrelades a la societat, tampoc. El llibre, “Cómomueren las democracias” dels politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt (Ariel, 2018) ho explica molt clar. Hi ha dos factors importants que hem de preservar per garantir les democràcies: La tolerància mútua i la contenció institucional. Si aquest dos elements no funcionen, les democràcies trontollen. La tolerància mútua té molt a veure amb el diàleg, ser capaç de generar un clima de diàleg amb el que no pensa com tu. I si renunciem al diàleg estem renunciant a la tolerància mútua, i per tant, estem debilitat el nostre sistema democràtic. Per contra, la contenció institucional té relació amb la sociabilitat. Una societat forta i un partit polític fort, serà capaç de posar barreres a aquells elements que distorsionin o posin en perill la democràcia

The National. Wizink Center. Madrid, 4 d’octubre

Els The National al Wizink (4/10/23). Foto: Muzikalia

Les darreres ressenyes dels discs del The National al Mondosonoro no son per tirar coets. Tot i això, al I am esay to find (2019) li posen un 7/10, igual que al First two pages of Frankestein (2023), el darrer àlbum dels de Ohio abans de treure, fa uns dies, el Laugh track (6/10). En qualsevol cas, les darreres ressenyes parlen d’una banda que funciona per inèrcia publicant treballs solvents, però sense sorpreses. Es a dir, bons discs però sense reinventar-se. Crec que és el moment de reivindicar el dret a l’ofici. Treure bons discs durant anys ja és tot un èxit. Per què, aleshores, demanem més? Quants discs excepcionals i trencadors han tret els Stones els darrers 30 anys? I el Bruce després del Born in the USA del 84? Per què de cada nou disc demanen l’excepcionalitat? Jo reivindico les carreres llargues, amb alts i baixos, com la vida mateixa, però amb certa solvència i generant una marca de la casa reconeixible. I d’aquestes, cada vegada en queden menys perquè, avui en dia, la música ja es ven i consumeix com ho fa la societat en tots els aspectes, d’una forma ràpida, utilitzar i tirar, de singles, de hits.... Per això, vull reivindicar una banda com els The National, que ja fa més de 20 anys que roden i segueixen traient àlbums notables. I de postres, ens ho passem pipa als concerts. Què més volem?

Després de veure’ls al maig del 2022 a Pamplona (warmup show de la gira d’estiu i primer concert després de la pandèmia), ara tenia l’oportunitat de veure’ls al Wizink, presentant el First Two pages i el Laugh track. I el concert, tot i que va tindre alts i baixos, va ser elegant i contundent!

Amb quinze minuts de retràs, el quintet de Ohio va aparèixer a l’escenari caminant tranquil·lament, acompanyats per dos vents ja habituals en la formació de la banda. Once upon a Poolside, Eucalyptus i Tropic morning news, del First two pages, van obrir el recital, que va comptar amb un joc de llums i pantalles espectacular. Amb Squalor victoria (del Boxer, 2007) van començar el repàs a la seva discografia, que va assolir el climax quan van encadenar Don’t swallow the cap, Bloodbuzz Ohio, System only dreams in total darkness i I need my girl. Després, per acabar aquest primer bloc contundent i majúscul, Apartment story i Cherry tree. Portàvem quaranta-cinc minuts dalt d’un núvol i la gent s’ho estava passant pipa.

Després, el següents quaranta-cinc minuts van ser bastant plans. Peces menys conegudes i una veu del Mat Beringer que semblava no estar en el millor dels seus moments. Però el show va aguantar gràcies a les guitarres esmolades dels germans Dessner (aquesta parella i en Bryan Devendorf a la bateria son un escàndol), a un bon so i a una posada en escena ben treballada. Slipping Husband, del ja llunyà Sad songs for dirty lovers (2003), va obrir la porta a Alien i Grease in your hair del Firts two pages i a Deep end, laugh track i el mur de so de Smoke detector del Laugh track. Jo vaig trobar a faltar la New Order T-Shirt, que potser hagués reviscolat una mica aquesta part del concert.

Amb Day I Die del magnífic Sleep well beast (2017) el concert va agafar embranzida de nou i els següents trenta minuts van ser una altra vegada esplèndids. Pink Rabbits, England, Graceless, Fake Empire i la trista, però aquesta vegada elèctrica, About Today van tancar la nit abans dels bisos, que es van allargar amb quatre cançons més i en Matt Berninger corrent per la platea del Wiznik il·luminat pels mòbils del centenars de fans que, atònits, veien com el frontman dels The Natonal s’obria pas entre ells. Light years, Mr. Novembrer, Terrible Love, Space invader i la ja tradicional Vanderlyle crybaby geeks acústica i cantada pel públic, van tancar un concert de dues hores i mitja d’una gran banda.

Podran dir els crítics que els The National ja ho han fet tot, que només els queda retirar-se, però mentre vulguin continuar fent treballs notables i concerts elegants i contundents com el del Wizink, jo els seguiré.