Als EEUU, després de la pandèmia, es va detectar un patró de comportament en persones treballadores de tots els sectors que consistia en renunciar massivament als seus llocs de treball. Dotze milions de persones van abandonar les seves feines en poc més de quatre mesos. La COVID va portar a milions de persones a replantejar-se certs aspectes de la seva quotidianitat i, davant de l’adversitat, el treball va ser un dels àmbits que més se’n va ressentir. Aquest fet històric se’l coneix com la Gran renuncia (Great resignation o Big quit).
Passats ja uns anys de la COVID i reflexionant sobre el concepte de
renuncia és manifest que, com a societat, col·lectivament, hem renunciat a
altres àmbits més importants i significatius que el treball. Una de les
accepcions del verb renunciar és “desistir de fer el que es projectava o es
desitjava fer”. Renunciar és un acte senzill, moltes vegades diria que inclús
inconscient i quotidià. Renunciem a moltes coses diàriament, a vegades per
desídia o altres perquè ens toca escollir. I tota elecció comporta una
renuncia. I hi ha renuncies individuals, potser les més nombroses, però també
n’hi ha de col·lectives i aquestes son les que, com a societat, ens fan anar
enrere.
Aquí em vull referir a tres renuncies col·lectives que com a societat hem
interioritzat i normalitzat, tres renuncies que ens fan viure en un món pitjor.
Si entenem que una societat és un conjunt de persones que es relacionen entre
si dins d’un marc determinat (cultural, organitzatiu...), crec que, com a
mínim, hem renunciat a tres aspectes fonamentals de la nostra construcció
social. I tots tres tenen una estreta relació amb la manera de relacionar-nos.
Renuncia al
diàleg, a la possibilitat de comunicar-se dues o més persones
en un intercanvi d’informació, alternant-se el paper d’emissor i receptor. Vivim
en una època on l’accés a la informació és pràcticament il·limitada, disposem
de més informació que mai però, a l’hora, tinc la sensació que vivim muts. La
informació només flueix de forma unidireccional . Això ho explica perfectament
la Marina Garcés al seu magnífic “Nueva ilustración radical” (Anagrama,
2017). Hem renunciat al diàleg, a poder comunicar-nos, parlant i escoltant.
Ara, pràcticament sempre, som receptors d’informació, sense possibilitat de
debatre, de discutir amplament amb un interlocutor o uns quants. I el diàleg ha
de ser un dels pilars de la nostra societat. Que tinguem ara mateix dues
guerres ben a prop de casa nostra és una bona mostra de que ja no sabem (o no
volem) dialogar.
Renuncia a la
sociabilitat, a la capacitat natural o adquirida que tenim de
pertànyer a grups organitzats. Més enllà de la feina i el reduït grup d’amics
que un pugui tenir, som una societat cada vegada més individualista. Quantes
persones coneixeu que, desinteressadament, dediquin una part del seu temps al
voluntariat? “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento,
ilustrado y anticapitalista” de Pablo Batalla (Ed. Trea, 2019) ho explica
meridianament clar a partir de la caiguda en desgràcia dels centres
excursionistes. Però estic convençut que és extrapolable a tots els àmbits.
L’individualisme, entre d’altres causes, ha matat les associacions. I si ja no
hi ha associacions, perdem la capacitat d’aprendre a relacionar-nos amb gent
diferent, a gestionar necessitats col·lectives. Perdem l’oportunitat, com deia
Vicens Vives, d’associar-nos i fer-nos forts. Sense associar-nos, sense
participar de grups organitzats (associacions de veïns, centres excursionistes,
grups de lectura, AFA’s...), som un país més feble, més vulnerable
democràticament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada