Ingrata pàtria, de Martí Domínguez

Possiblement, ara per ara, l’escriptor valencià més reeixit, sense cap mena de dubte i m’atreviria a dir que fins i tot amb cert consens entre lectors i professionals, és en Martí Domínguez. M’acabo de llegir la seva darrera novel·la, “Ingrata pàtria” (Proa, 2025) on narra les darreres hores del metge, professor i rector de la universitat de València Juan Bautista Peset Aleixandre, abans de ser afusellat pel règim franquista el maig del 1941 al cementeri Paterna.

Tot i que en cap moment de la novel·la s’anomena al professor pel seu nom, tot sabem qui és el personatge central del llibre. Aquest “anonimat” voluntari per part d’en Martí Domínguez l’entenc com un homenatge als milers d’afusellats pel règim franquista, molts anònims, però també molts intel·lectuals, polítics i escriptors que van ser assassinats perquè “els seus mèrits es van convertir en culpes[1]”. Al no tenir nom el personatge central del llibre, la història, els fets, transcendeixen i es fan universals. Sabem que son les darreres hores d’en Juan Bautista Peset, però podrien ser les de Salvador Vila, Leopoldo Alas Argüelles o Julián Besteiro, entre molts i molts d’altres. Més de 140.000 afusellats després del 39.

Un tret que caracteritza la literatura d’en Martí Domínguez i que em té especialment enganxat és la construcció de personatges que estan lluny de ser blanc o negre. Ni herois ni antiherois. Personatges que transiten pels matisos del gris, personatges que dubten, que no decideixen i es deixen portar per les circumstàncies, sense tenir la valentia per ser herois o malvats. Be, com la gran majoria de les persones que habitem el món, persones normals amb els nostres dubtes i les nostres incongruències. I a mi, aquests personatges que omplen la literatura d’en Martí Domínguez, em fascinen.

A “La sega” (Proa, 2015), tenim els masovers que viuen atemorits pels maquis i per la guàrdia civil i que han de callar per sobreviure, per donar de menjar a la família. A “L’esperit del temps” (Proa, 2019) tenim al protagonista, un científic que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals i que, l’envit nazi, l’arrossega a fer barbaritats. I aquí, a “Ingrata pàtria”, tenim el metge militar que ha de certificar l’assassinat del professor al camp de tir. Ha de certificar la mort del seu mestre. Son tres llibres magnífics, durs, molt durs, on es barreja amb mestria la barbàrie i l’amistat, l’odi i l’amor, l’enveja i l’admiració...  i enmig de tot això, els dubtes, el no voler o poder significar-se, la necessitat de sobreviure, la resistència silenciosa dels pobres, perquè, diguem-ho clar, els pobres no poden ser ni herois ni antiherois.

---

[1] Pero si así las leyes atropellas, si para ti los méritos han sido culpes; adiós, ingrata patria mía (Leandro Fernández de Moratín)

Venècia, vint-i-cinc anys després

 

El curs 2000-01 vaig fer un Erasmus a la Università di Ca’Foscari, a Venècia. Amb 23 anys vaig fer maletes i me’n vaig anar uns mesos a aquella ciutat que tant ha captivat a escriptors, poetes, comerciants i algun que altre bohemi. I turistes, molts turistes. Fa vint-i-cinc anys, Venècia subsistia com a ciutat i no com a parc temàtic gràcies a una colla de resistents habitants que es negaven a marxar a terra ferma. I també, pels estudiants que fèiem vida a la llacuna, estudiant a Ca Foscari o a la IUAV. Ja ho dèiem aleshores: Si la universitat deixa Venècia i es trasllada a Mestre o Marghera, aquesta esdevindrà un parc temàtic que obrirà a les set del matí i tancarà després que les osteries serveixin l’últim gotet de grappa als turistes més noctàmbuls.

Ha passat un quart de segle, el turisme s’ha desbordat a tot arreu i Venècia, que ja patia una pressió turística important, sobreviu en estat de coma. L’any 1951 vivien a la llacuna 175.000 persones i, ara, en resisteixen 48.000. Quan vaig fer l’Erasmus, l’any 2000, en vivien 66.000, així que de resistents cada vegada en queden menys. Els avis aguanten però, els joves, fa anys que quan s’independitzen son expulsats cap a terra ferma. Ara, racons com San Pietro di Castello o Sant’Elena també es veuen amenaçats pel turisme, tot i que el sestiere di Castello segueix sent un lloc tranquil i poc transitat. De moment.

I si cada dia hi ha menys residents a Venècia, no sé quants estudiants poden, avui en dia, pagar-se un lloguer a la ciutat dels canals. Possiblement, els pisos d’estudiants on fèiem sopars sorollosos enmig del silenci hivernal, humit i fosc de la ciutat, son ara immaculats apartaments per a turistes equipats amb mobles d’Ikea. Les universitats aguanten però, suposo, que els estudiants ja fan tots cap a Mestre o Marghera.

Però, tanmateix, la ciutat resisteix, i ho veus passejant per les perifèries de la ciutat, allà on encara es penja la roba entre balconades i els avis apuren els cafès curts en tavernes amagades dels itineraris turístics. O així vull veure-la i percebre-la perquè, en el fons, em resisteixo a l’evidència d’acceptar que Venècia, a poc a poc però inexorablement, es convertirà en la primera ciutat Europea devorada pel turisme. La primera ciutat que deixa de ser ciutat.

Fa vint-i-cinc anys que vam fer l’Erasmus a Venècia i, per celebrar-ho, hem volgut passar cinc dies en aquesta ciutat que tant ens estimem. Venècia l’hem caminat, navegat, viscut, llegit, menjat, begut i recordat sota un fred intens i una boira densa. La ciutat, òbviament, ha canviat poc. Alguns establiments resisteixen, com el cafè Noir proper a la universitat o la pizza al Volo del Campo Santa Margherita i, altres, s’han transformat en enoteques amb estrella Michelin, com l’antic cafè Blue, on anàvem a passar l’estona durant la Happy Hour de cada tarda. Alguns forns es mantenen i les pastisseries, a més a més dels dolços de tota la vida, ara et venen els cannolis sicilians. Potser un mal menor. Els bars segueixen servint l’Spritz, la majoria sense oliva, i gairebé tots mantenen els tramezzini a preus encara assequibles. També pots seguir fen-te vins al carrer, al voltant de les finestres dels petits bacaros que hi ha en fondamentes i campos tot i que, ara, has de vigilar que les gavines, agressives, no s’enduguin el menjar amb el que acompanyes el teu vinet. El canvi més notable l’he vist en les botigues de vidre. Abans, te’n trobaves alguna de tant en tant. Ara, al llarg dels camins principals hi ha desenes de tendes de vidre portades per indis o paquistanis on comprar gotets i figuretes d’animals fets “seguint la tècnica de Murano”. En fi... un altre mal menor.

Venècia, per molt que canviï, serà sempre la nostra Venècia. No sé que en quedarà d’aquí vint o trenta anys d’aquella Venècia percebuda l’any 2001 quan amb vint-i-tres anys caminava i m’enamorava passejant pels seus carrerons estrets i foscos. El món es transforma, canvia, no sempre avança, a vegades clarament retrocedeix però el que es innegable és que es mou, tempus fugit, i el nostre record es manté ancorat en un temps cada vegada més pretèrit. I crec, sincerament, que som com som per la gent que ens envolta i pels records que tenim del llocs i temps viscuts i percebuts. I Venècia, per a mi, es fonamental per explicar qui soc avui en dia, vint-i-cinc anys després, però també, n’estic segur, per explicar qui seré d’aquí vint-i-cinc anys.