Mobilitat sostenible en àrees turístiques de muntanya

Aquest dijous, seguint amb el meu propi “Never ending tour” he estat a Alp (Cerdanya), on es celebrava la jornada “Mobilitat Sostenible en àrees turístiques de muntanya”. Primer que res trobo molt positiu que aquests territoris comencin a plantejar-se què fer amb les congestions que hi ha els caps de setmanes als accessos a pistes i que ho comencin a percebre com un problema greu, però com sempre, el debat comença tard. De nou planificació territorial i planificació de la mobilitat no han anat de la mà. El problema més greu que hi ha en aquests municipis turístics es que entre setmana no hi ha ningú i el cap de setmana hi ha massa gent. Aquesta distribució desigual de la demanda fa impossible implantar sistemes de transport rígids, com el ferrocarril, tramvies i/o cremalleres. Com ho hem de solucionar? Fer arribar les autopistes a peu de pista tampoc és la solució. Tal i com ens va explicar un professor de la universitat de Savoia, a França tenen autopistes fins a pistes i la situació és completament caòtica. Una autopista sempre acabarà en un coll d’ampolla i per tant, allargant les autopistes simplement estem apropant les cues al punt de destinació (als municipis de muntanya). Per les experiències que ens van explicar, als Alps estan tirant molt d’autocars. Estan pacificant tots els municipis a costa de fer grans aparcaments a les afores, des d’on surten llançaderes fins a les pistes. El municipi es converteix en un reducte de pau i les afores en un gran aparcament (Zermatt n’és l’exemple paradigmàtic). És aquesta la solució per al Pirineu? De nou caldria anar més enllà i preguntar-nos si aquest és el model de turisme que volem. Si la resposta és positiva, haurem d’anar per aquests camins, salvant els municipis, fent grans bosses d’aparcament i potenciant i incentivant el transport públic posant-hi molta imaginació (cotxe compartit, potenciar les línies existents de ferrocarril, combinació bitllet trem -forfait...). Si el que volem es canviar el model se’ns obren noves possibilitat. Enlloc de parlar de millorar l’accessibilitat per acostar-se a Barcelona, podríem parlar de reduir l’accessibilitat per a que el potencial turístic del territori fos el propi aïllament. Són les anomenades zones fosques. Quin potencial tenen? Tot i existir diversos models, les autoritats de la Cerdanya han apostat clarament pel model actual d’esquí i urbanisme de segona residència. Aquest model genera una mobilitat estacional brutal i de difícil solució. A més a més, per l’actitud mostrada el dijous, em va donar la sensació d’exemplificar perfectament allò de “Not in my backgraound”. Volem el bo i millor del que ens pugui aportar l’autopista, però no volem vehicles pesats. Els camions per la Jonquera!. Quina incongruència no? Com pensen transportar tots els productes que necessiten els milers de turistes que si que volen? Em dona la sensació que com en la gran majoria dels casos, els estudis de mobilitat i solucions que es puguin aportar al Pirineu, serviran per a tapar forats originats per un error conceptual de base molt més greu. El problema no és la mobilitat, és la planificació i l’elecció de model.