La cara més amarga de la crisi és l’atur, sense cap mena de dubte. Ara bé l’atur, si l’analitzem globalment, tard o d’hora es recuperarà. En canvi, hi ha negocis que la crisi ha destruït i que ja no tornaran a obrir. És el cas del cinema Albatros de València, un cinema on es projectaven pel·lícules europees en versió original. Si aquest tipus de sales ja ho tenien complicat per sobreviure, degut a la competència de les grans sales i a la poca promoció que es dona al cinema europeu, la crisi ha suposat “la puntilla”. I és una pena, perquè no hi ha marxa enrere. Si un cinema d’aquest tipus tanca, no torna a obrir. És com un negoci de barri, com el forner, com el sabater o el carnisser. Si un d’aquests negocis tanca, és complicat que torni a obrir les portes.
Amb la baixada de la persiana del cinema Albatros, tanca molt més que un cinema. Tanca un referent cultural a València, un oasis de bon cinema. D’aquesta manera la cultura, a poc a poc i degut a la crisi, s’homogeneïtza. Perdem oferta cultural i per tant, la societat s’empobreix.
D’aquesta crisi, la que afecta a la cultura, se’n parla poc, però també destrueix llocs de treball, ens empobreix com a societat i el que és més greu, és molt complicat que un cop passada la crisi, torni a obrir les portes.
3 comentaris:
Doncs sí, ho has exoressat magníficament. Però com tu bé saps, a la majoria de la societat aquests "detalls" col·laterals de la crisi no importen. És una pena. Per cert, el cines Babel també els tanquen?
El Babel, de moment, segueix obert!
Tens tota la rao, xesco. I quina mala noticia ens dones als que vivim fora. Jo vaig viure grans moments als Albatros,una de les millors va sre veient "granujas de medio pelo". Si, gran pena per a la cultura.
El Perdiguer
Publica un comentari a l'entrada