Bons moments per a la música en català

Els Manel el cap de setmana passat al TEM del Cabanyal, València

Als anys 90 arrasaven Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Sangraït i Sau. Era el boom de l’anomenat Rock en català. Però no sé sap ben be per què, aquests grups no van aconseguir superar les barreres lingüístiques i el reconeixement fora de les fronteres catalanes va ser mínim (A els Pets els segueix costant omplir una sala petita a València i a Madrid no hi van).

Vint anys després del macroconcert al Palau Sant Jordi, la premsa espanyola descobreix i parla del fenomen dels grups que canten en català. Els Antònia Font, els Manel i Els Amics de les Arts en tenen la culpa. A poc a poc, amb menys rebombori mediàtic i amb bones cançons, aquests grups han aconseguit triomfar a Catalunya i a Espanya. Han superat la barrera lingüística amb aparent normalitat.

Els Antònia Font van ser els primers d’aquesta nova fornada (el primer disc és del 1999) i al meu entendre, són els més complets. El darrer treball (Lamparetes) el trobo preciós i ha pagat la pena esperar 5 anys per a poder-lo escoltar. Els Manel han aconseguit publicar un segon CD (10 milles per veure una bona armadura) que aguanta molt dignament el tipus, després de revolucionar el panorama musical català amb el seu primer treball “Els millors professors europeus”. Per al meu gust, Els Amics de les Arts són excessivament popies, però amb algunes peces notables (Jean-Luc, 4-4-3, Armengol) del seu segon treball, Bed&Breakfast. Crec que els ha anat molt bé l’èxit precedent dels Manel per a fer-se un lloc.

Possiblement aquesta fornada de noves bandes (n’he comentat tres però la llista és més llarga) no hagués estat possible sense l’existència prèvia dels Sopa de Cabra, Els Pets, Sau o Lax’n’Busto, de la mateixa manera que aquests li deuen molt a en Llach, Serrat, Sisa o Riba. Potser només es tracta d’un procés natural i generacional i no cal donar-hi més voltes.

Però en 20 anys han canviat moltes coses. Un factor a tenir en compte és l’aparició d’Internet. Abans hi havia les ràdios (ara també), però Internet ha revolucionat el món i ha trencat les fronteres (lingüístiques també). A principis dels 90 Internet era una quimera, ara és una eina de promoció vital per a qualsevol grup. Per contra, els Pets van vendre 100.000 copies del disc Bon dia i 60.000 del Sol. Els Manel, amb tot l’enrenou que han generat i tot i ampliar el mercat a la totalitat de l’estat espanyol, “només” han venut 40.000 còpies del 10 milles (nº 1 de vendes a l’estat espanyol). Una proesa amb els temps que corren. És comparable doncs, l’èxit dels Manel amb l’obtingut per Els Pets?

No crec que puguem comparar. Ni cal fer-ho. Hem d’estar contents de que la música feta a casa tingui bona salut i que sigui valorada més enllà de les fronteres lingüístiques. Potser, com succeeix amb la música anglosaxona, ja no hi ha fronteres lingüístiques per a la música. Seria una bona mostra de normalitat. Així que ara que s’acosta l’estiu, busqueu els concerts de festa major.... i a ballar!

Lamparetes.2011 Antònia Font. www.antoniafontoficial.com

10 milles per veure una bona armadura. 2011.Manel. www.manelweb.com

Bed&breakfast. 2009. Els amics de les arts. www.elsamicsdelesarts.cat