La mort de Pinochet

Ahir al vespre, al Teatre Auditori de Sant Cugat i enmig d’un recital d’en Lluís Llach, el cantautor de Verges ens va anunciar la mort d’Augusto Pinochet. Ovació generalitzada a la sala. No sé si és correcte desitjar la mort d’algú, però la mort d’un dictador com Pinochet pot ser un alliberament per a tots aquells que han patit el seu règim. Entenc i comparteixo les manifestacions d’alegria. Ara bé, el que m’interessa a mi es saber que passa amb els processos judicials que te oberts. Es pot jutjar un mort? Jo crec que si, perquè en el fons, el que s’està jutjant són els seus actes i que aquests siguin condemnats, ha de ser una victòria per a les víctimes i un avis importantíssim per als dictadors i militars colpistes que encara campen lliurement pel món sencer. Han de saber que els seus actes són il·legals i que poden acabar a la garjola. Crec que una forta condemna a la dictadura de Pinochet seria exemplar. Això realment reforçaria les democràcies al món i no pas invasions com les de l’Iraq. Pinochet no ha entrat a la presó però s’ha passat els darrers anys de la seva vida perseguit per la justícia. Li ha faltat vida per a entrar a la presó, però espero que abans de morir s’hagi sentit perseguit i culpable dels actes que va realitzar. I desitjo que això hagi espantat a tots aquells militars i dictadors que han de passar, tard o d’hora, pel mateix que ha passat ell. Que tremolin!