Les Falles

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Falles i com a nouvingut a València però sense pertànyer a cap casal faller, em permeto la llicència d’opinar. Les falles originàriament estàven pensades per a queixar-se, irònicament, del que succeïa al món en general i al poble en particular. Es creaven uns ninots que representaven els personatges més populars del poble i mitjançant imatges i textos es feia critica. Avui les falles, sobretot les de més pressupost, s’han “Disneylanitzat”. Es creen falles immenses sense cap tipus de crítica o una amb una crítica tant passada per aigua que no fa ni gràcia. Ara, el més important es veure qui la fa més gran i qui es gasta més diners. La guanyadora d’enguany s’ha gastat la friolera i fins i tot immoral quantitat de 700.000 euros per a fer una falla gran, molt gran i d’estil Disney. Gairebé totes iguals, amb els mateixos traços, les mateixes formes i els mateixos colors. Però com a la ciutat de València hi han 700 falles i és una ciutat plural i diversa, encara hi ha algun barri que guarda l’escència de la festa i aixeca falles originals, innovadores i crítiques. Aquest any, i ja va sent habitual, la falla del carrer Corona (davant del museu de la Beneficencia) ha estat la que més m’ha agradat. La falla representava, sencillament, un pit. Però era original perque estava feta de fusta, com antigament les feien totes abans de que el porexpan jubilés la fusta de pi i el fum blanc del arbre mediterrani fos substituït pel negre i toxic del derivat del petroli. La nit de la cremada incompleix el protocol de Kioto d’una manera alarmant, però a veure qui s’atreveix a denunciar-ho. Bé, tornant a la falla del carrer Corona, el pit en qüestió feia referència a un pit dissenyat pel cineasta Luis Berlanga durant el Franquisme. Evidentment la censura de l’època va prohibir aixecar la falla, però ara, més de 40 anys després, han recuperat la idea i l’han aixecat. Homenatge al cinema? Denúncia a la censura actual? Sigui el que sigui, ha estat la falla més interessant de les que he vist. I s’ha de dir que han estat poques les que he vist, doncs el cap de setmana de més moguda m’he refugiat a Ports de Beseït, a la muntanya, a celebrar que entrava a la trentena.