Els Besiberris

Aquest cap de setmana he marxat a buscar el silenci al Pirineu i he fet la meva primera ascenció en solitari a un pic de més de 3.000 metres.

L’any 96 (any amunt o any avall) vaig pujar per primera vegada al Besiberri Sud fent de monitor de l’Escola d’Excursionisme i des d’aleshores, no sé ben bé per quin motiu, tinc especial predilecció pels Besiberris i entorns (Punta Alta, Travessani, Estany Negre....).

Aquesta vegada vaig plantejar l’ascenció des del refugi de Conangles (situat pocs quilòmetres per sota de la boca Sud del túnel de Vielha), pujant per la vall de Besiberri i des del coll d’Abellers pujar fins al Besiberri sud. L’excursió en si és preciosa, doncs només per gaudir de la vall de Besiberri ja paga la pena caminar les dues hores fins l’estany. És una vall glacial de manual: Té una forma de "U" perfecta i dos estanys preciosos envoltats d'abets.

A la vora del segon llac (l’Estanyol) hi ha un refugi metàl·lic on vaig fer nit per a l’endemà, ben d’hora, enfilar cap al coll d’Abellers. El dissabte, amb les primeres llums del dia em vaig posar a caminar i a les 9 ja estava al cim del Besiberri sud. Les vistes son impressionants: La Maladeta amb l’Aneto el tens a tocar, veus els Vallhibierna, els estanys de Gemena, l’Estany Negre, el Punta Alta, les Agulles de Travessani, el Montardo...Ho veus tot, i tu tant petit dalt d’un cim immens. Del Besiberri Sud em vaig dirigir entre grans blocs de granit cap al Comoloformo, el cim més alt de la cresta que formen els Besiberris i d’allà vaig grimpar fins a la Punta Passet, el darrer tresmil del dia.

A dos quarts de dotze vaig començar a baixar cap al refugi, satisfet per l’excursió, content per l’experiència de fer un cim en solitari i gaudint d’un paisatge que espero i desitjo ens duri molts anys.

Quan vaig arribar a Conangles, vaig trobar-me amb el Victor i vam passar la tarda xerrant de muntanya i compartint cerveses sota l'ombra d'una fageda. Què més es pot demanar a un cap de setmana?