Santuario, de William Faulkner

Aquest dies de vacances, entre canelons i carn d’olla, he descobert a en William Faulkner, un escriptor nord americà de principis del segle XX, Nobel de literatura l’any 1949 i contemporani a Hemmingway i Steinbeck. M’he llegit l’obra Santuario i realment és una novel·la angoixant. Des de les primeres pàgines estàs pensant que a la pàgina següent hi haurà un desastre, que tard o d’hora la tragèdia succeirà. Però no. Donant voltes i voltes al text i gràcies a salts temporals i d’escenari, aquesta tragèdia no acaba de succeir. O pitjor encara, saps que ha succeït però no ha estat descrita. La novel·la transcorre entre Memphis y Jefferson, a l’interior dels Estats Units, durant l’època de la Llei seca (l’obra va ser publicada l’any 1931) i narra la història d’una noia jove que per un cúmul de desgràcies va a petar a una casa on fabriquen i trafiquen amb whisky. Allà coincideix amb una sèrie de personatges foscos, desgraciats, sense sort. Les injustícies, les classes socials, els senadors corruptes, l’Amèrica profunda de la llei seca es barregen en Santuario de tal manera que quan comences el llibre tens ganes d’acabar-lo per poder respirar tranquil. Però el llibre acaba, el tanques, i assegut en el sofà, segueixes sense respirar tranquil.