Diumenge a la nit, al FIB de Benicàssim, tocava en Leonard Cohen, un poeta que canta. Quan en Leonard Cohen va fer 60 anys va decidir abandonar els escenaris. Ara, quinze anys més tard i amb 74 anys a l’esquena ben portats, torna als escenaris. Era potser, la primera i última oportunitat per a veure’l i sentir-lo.
L’entrada d’un dia al FIB valia 90 euros, així que pagar-los per una hora de concert entre més de 30.000 persones, moltes de les quals no estaven allà per veure a en Cohen, no em motivava. La solució va ser fer-me un entrepà i pujar-me a un turó que hi ha just al final de la tanca del FIB, a uns dos-cents metres del escenari. Unes vistes fantàstiques i una sonoritat brutal. Dalt del turó, com jo, hi havia més de cent persones, totes entusiasmades de poder veure i sentir a en Cohen. Allò era un festival paral·lel.
En Leonard Cohen, amb una banda de vuit músics i dos coristes, va cantar un munt de clàssics: Suzzane (gairebé a capela), I’m you’re man, Who by fire, Hallelujah, Dance me to the end of love, Manhattan i So long, Marianne.
Per mi ha estat l’acte friky de l’estiu. Anar a veure i sentir a en Leonard Cohen des de un turó. Però es que a sobre, s’ha sentit bé de debò. Un concertàs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada