Ahir ens va deixar Mario Benedetti, el poeta Uruguayà que al meu entendre, va apropar la poesia en llengua castellana a la gent de la meva generació.
En aquestes èpoques de televisió i videoconsoles, on el temps per la lectura sembla que ha quedat reduït als minuts de viatge dins del metro o autobús, i on se sol llegir els pseudodiaris que regalen a les parades de transport públic, una mort com la d'en Mario Benedetti és especialment dolorosa. Vivim accelerats, ens despertem a corre cuita, mengem ràpid perque no tenim temps, per la tarda em d'anar al gimnàs a cuidar el cos... i quan li podem dedicar temps a la lectura? I si no tenim temps per a novel·les, qui té temps per a la poesia? La poesia és un genere maltractat pel públic, per les editorials i pels governs. Però sort que de tant en tant sorgeix un Martí i Pol o un Benedetti.
Amb Benedetti vaig descobrir que hi ha poesia més enllà de Becker, una poesia clara, agradable, tendra, divertida... una poesia que connectava amb el lector. A partir d'avui estem una mica més orfes de poesia.
Vaig a fer-me un te i vaig a sortir a la terrassa a llegir El amor, las mujeres y la vida. Tenia plantejat anar al gimnàs, però que collons, aquesta tarda llegiré poesia.
Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos
1 comentari:
Hui m'he alçat amb la mala notícia i m'he ficat tan trista que no he pogut evitar plorar. Els he parlat als xiquets d'ell i anem a dedicar-li la setmana. Per sort algunes persones no moren quan el cor deixa de bategar, Benedetti continua viu en la seua poesia.
Un bes molt fort per a tu i per a Mario.Lau.
Publica un comentari a l'entrada