El somni d'Àfrica

Atret per la literatura de viatges o per un interès purament geogràfic, o pot ser per ambdues coses combinades, les històries dels descobridors del cor d’Àfrica durant la segona meitat del segle XIX em fascinen. Els relats d’Speke, Burton, Stanley o Livingstone em transporten a una època on encara existien espais en blanc dins dels mapes continentals, tal i com deia Conrad. I a mitjans del XIX, el cor d’Àfrica era un gran espai en blanc, un caramel dolç per a les principals potencies europees. I entre elles, la que va creure més en fer realitat els mites cartografiats per Ptolomeu, va ser Anglaterra.

La Royal Geographical Society finançava grans expedicions al cor d’Àfrica amb un objectiu purament científic, encara que ningú amagava que obrir rutes cap al cor d’Àfrica significava ser el primer en obrir les portes al comerç. Amb aquest objectiu, Anglaterra es va llençar a descobrir per als occidentals un cor d’Àfrica ple de mites. Els llacs Victoria i les fonts del Nil eren els objectius més perseguits. Burton i Speke van liderar les primeres expedicions i poc després van protagonitzar una de les discussions més sonades del S XIX. Del primer diuen que escrivia molt bé i que tenia una retòrica perfecta. Del segon, que era un vertader explorador, que sempre volia veure que hi havia darrera del turó que tenia al davant. Dibuixava molt bé, però escrivia malament i no tenia bons dots d’oratòria. El 1859 Speke va descobrir les Fonts del Nil i tres anys més tard, quan va arribar al Caire, va enviar un curt telegrama a la Real Geographical Society “Nile source was traced”.

Burton havia perdut la cursa. La glòria i la història serien per a Speke. O no. Burton va posar en dubte la descoberta de Speke i va utilitzar la seva oratòria per a crear dubtes dins de la Real Greaographical society. Es va posar data per a celebrar un debat on Speke i Burton defensarien les seves teories. Speke va patir un accident de caça a Anglaterra i no va poder defensar la seva descoberta. Moria sense gaudir el gust de la victòria, sense els honors que es mereixia el descobridor de les Fonts del Nil. 16 anys més tard, Stanley circumnavegava el llac Victoria i confirmava la descoberta d’Speke.

Durant aquesta època (finals del S XIX) Stanley i Livinsgstone van seguir els passos de Speke i Burton, anant més enllà, descobrint nous llacs, les muntanyes de la Lluna, obrint noves rutes comercials... Stanley, un periodista d’origen galés nacionalitzat americà, va caure per primera vegada a l’Àfrica per casualitat. No hi havia noticies de Livinsgtones des de feia dos anys i li van encomanar la tasca de trobar-lo. Després de la ja cèlebre “Doctor Livingstone suposo”, l’Stanley va quedar enganxat d’Àfrica i aquell primer viatge en van seguir uns quants més.

Així acabaven els mites d’Àfrica i s’omplia de noms l’espai buit del plànol africà. Després vingueren èpoques més fosques, on l’esperit científic va desaparèixer per complet i va donar pas a un interès comercial ferotge. El comerç d’esclaus primer i després la colonització dels territoris africans, amb dos guerres mundials pel mig, ens ha deixat l’Àfrica que coneixem.

Tinc ganes de conèixer Àfrica i rebuscar entre els paisatges allò que em recordi a les grans exploracions de Speke i Stanley. Alhora sóc conscient de que Àfrica ja no és això. Mike Davis en el seu llibre Planeta de ciutats misèria ens ho deixa ben clar. El mite, el somni d’Àfrica, ja no existeix més enllà de la literatura. Potser aquest és el paper de la literatura, mantenir mites i somnis.

El sueño de Àfrica, Javier Reverte, 1998. Alianza Editorial

Diario del descubrimiento de las Fuentes del Nilo. John Hanning Speke.2003. Relecturas Viajes. Espasa Calpe