És una pena que articles com el de Manuel Castells publicat a La Vanguardia el passat 30 de juliol és publiquin a l’estiu, quan la població està més pendent del temps que farà que no pas d’una crisi econòmica que a poc a poc ens va engolint a tots. Però potser per aquest motiu publiquen les coses quan les publiquen. En Castells carrega en aquest article contra les institucions financeres i els governs, però també contra els mitjans de comunicació. I no és qüestió de tirar-se pedres sobre el taulat, deu pensar el director de La Vanguardia, el Comte de Godó.
Però Internet i les xarxes socials fan circular allò que potser alguns pretenen amagar (i d’això en Manuel Castells en sap un cabàs) i encara que amb certa lentitud, els articles que ajuden a entendre el que està passant des d’un punt de vista no oficial, acaben arribant i la població es carrega d’arguments per indignar-se cada vegada més. Quan es trencarà la corda que estem tensant? S’acabarà trencant o el “sistema” trobarà la fórmula per destensar-la i adormir-nos de nou?
L’article en qüestió (crisis y sistema) parteix de la base de que la crisi no és crisi per al sistema, ja que el capital financer sempre surt guanyant, imposant la vertadera crisi a persones i governs. La crisi no és una patologia del sistema sinó el resultat d’aquest capitalisme. A partir d’aquestes reflexions inicials, l’article explica la crisis del deute i com amb aquest sistema hem arribat a trobar normal que els bancs només hagin de disposar d’un 3% del capital que deuen per ser considerats solvents. El 97% restant del capital circula, es dilueix, es converteix en deute, s’assegura, vola, s’esfuma sense cap tipus de regulació nacional o internacional. Però no hi ha risc, perquè en cas de pèrdues, els governs sempre paguen perquè no poden permetre que un sistema tant gran s’enfonsi. I afegeix una reflexió interessantíssima: A aquesta situació hem arribat degut al model consumista que busca sentit a la vida comprant-la de prestat. I aquí entren en joc les hipoteques i el somnis imposats de milions de persones de viure per damunt de les seves possibilitats. I així vam entrar en una espiral especulativa, de compra i assegurança del deute que ho va engolir tot i quan el monstre va rebentar, els governs van haver de pagar. I per a pagar a les institucions financeres van haver de deixar d’invertir en infraestructures, educació, sanitat.... per salvar al monstre, han matat al poble, que l’han deixat amb una taxa d’atur superior al 20% (i pujant) i amb un estat del benestar pitjor del que tenia (crisi política). I amb tot això no només han salvat al monstre, sinó que aquest està registrant uns guanys espectaculars.
I així s’ha trencat el vincle entre ciutadania i governants, generant una situació delicada i tensa. El poble ha vist que els governs defensen abans a les institucions financeres, tot i actuar de manera negligent, que al poble que els ha escollit. Pot ser que l’única manera de que la corda no es trenqui (amb conseqüències violentes imprevisibles) sigui que els polítics i els governs es rebel•lin contra els vertaders causants del mal, les institucions financeres i s’alineïn amb la societat civil, la única que de moment està pagant les conseqüències d’un sistema massa desregulat, poc transparent i cada vegada menys democràtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada