A finals de maig els Obrint Pas, possiblement el grup valencià més internacional, penja les guitarres i dolçaines de forma indefinida. Després d’una trajectòria de 21 anys tocant pels escenaris de gairebé tot el món, han decidit parar.
Vaig tenir l’oportunitat de de coincidir amb ells l’any 1.999. Maulets ens va proposar a la Comissió de Barraques que portéssim als Obrint Pas, un grup valencià que començava a sonar amb força pel sud. Dit i fet, vam contactar amb ells, els contractarem i al més de juny feien el seu primer concert a Sant Cugat. Recordo estar amb ells a les proves de so enmig d’un Parc de la Pollancreda solejat i amb un petit nombre de barraquistes amb cares de son. Per acabar les proves van tocar la cançó “La revolta de l’ànima”. Estaven preparats. S’acostava la primera gran nit de Barraques!
Després de les proves de so els vaig acompanyar al Centre Borja dels Jesuïtes de Sant Cugat. Ens havien demanat allotjament per a 8 o 9 persones i com el pressupost que teníem per a les primeres Barraques era raquític vam contactar amb el Jesuïta encarregat de gestionar el Casal Arrupe, una petita casa de colònies que hi ha dins del centre Borja de Sant Cugat. Els Jesuïtes s’implicaren en la festa Major i ens deixaren que els Obrint Pas passessin la nit allà. Finalment van dormir ben poc perquè entraven al casal amb les primeres llums del dia després d’un concert magnífic i una gran festa posterior, i abans del migdia ja eren de nou a la furgoneta camí del proper concert.
Després d’aquests primers concerts a Catalunya i de caminar tots els racons del País Valencià els Obrint pas es van consolidar com un dels principals grups en llengua catalana, amb un directe contundent i molt festiu. Disc rere disc, gira rere gira anaven ampliant públic i vencent fronteres: Primer Euskadi, després la resta de la península i finalment el salt internacional cap a Europa, Amèrica i Japó. I si s’ha de posar algun però a la seva trajectòria és l’abús que han fet dels discursos pamfletaris entre cançó i cançó durant els seus concerts. Tenen un directe contundent com pocs al país i unes bones lletres de denúncia que es valen per si soles. No calen discursos fàcils que sovint es fan pesats i repetitius.
Després d’Al Tall, la música en valencià necessitava un nou referent generacional. Al Tall, possiblement el grup més influent ençà de la transició, no havia generat el caldo de cultiu necessari per al creixement de nous grups durant els anys 80 i principis dels 90. Però hi va deixar llavor, que anys més tard ha germinat en múltiples direccions. Una d’elles de la mà dels Obrint Pas, que aconseguiren mesclar amb èxit el so d’arrel (la dolçaina) amb el rock, l’ska i el hardcore, modernitzant el panorama musical valencià i català. I ara la llavor ha germinat amb força. Desenes de bandes beuen de les fonts d’Obrint Pas, enriquint d’aquesta manera la cultura musical del país.
Finalment aquest mes de maig els Obrint Pas realitzaran els seus darrers concerts a la ciutat de València, al teatre Principal. Hi ha sectors que diuen que la música cantada en valencià no té mercat, però estic segur que actualment hi ha pocs grups de l’Estat espanyol que siguin capaços d’omplir tres nits seguides el Principal. Els Obrint Pas pleguen abans d’esgotar-se. Decisió difícil però sabia. Espero que descanseu, que begueu d’altres fonts, que fruïu de la vida, que inicieu nous projectes musicals i que si mai l’energia d’ajuntar-vos de nou reviu, ho feu amb la potencia i el compromís d’aquests darrers 21 anys. Com deia en Llach, que tingueu sort i que la vida us doni un camí ben llarg!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada