David Harvey (1935,
Kent, Anglaterra) és, possiblement, el geògraf urbà més popular. Geògraf
radical i Marxista declarat, porta tota una vida investigant el que passa a les
ciutats, sempre des d’un punt de vista crític i posant-se del costat dels més
oblidats per les polítiques urbanes, els ciutadans, que al cap i a la fi són
els que fan ciutat i haurien de decidir com i cap a on va el seu territori.
En el llibre
Ciudades rebeldes, del derecho de la Ciudad a la revolución urbana (Ed. Akal
2013), el geògraf exposa, en dos parts ben diferenciades, com els ciutadans hem
perdut al llarg de la història el dret a la ciutat (i explica què és aquest
dret) i com, a partir de certs moviments socials que s’han donat arran de la
crisis global iniciada al 2008, podem recuperar-lo.
La primera part del
llibre (El derecho a la Ciudad) parteix de la premissa que des de que existeix
capitalisme les elits han aprofitat l’excedent de capital per construir.
L’urbanisme i per tant la construcció ha estat, històricament, un bon refugi
per als excedents de capital generat pel capitalisme. L’autor fa un repàs
històric (el Paris 1870, EEUU 1942...) als moments més àlgids del
desenvolupament urbà i ho relaciona amb posteriors crisis socials. Ha estat, i
segueix sent, un cercle viciós que és repeteix al llarg de la història perquè
el capitalisme no ha estat capaç de trobar un refugi més rentable que
l’urbanisme per a l’excedent que produeix. L’autor demostra que aquest procés
s’ha exercit a costa de impetuosos processos de destrucció creativa que
impliquen la despossessió de les masses urbanes de qualsevol dret a la ciutat.
Amb aquest procés, no sols s’ha desposseït a milers de persones de les seves
cases en nom de la millora urbana, sinó que s’ha eliminat la possibilitat de
que la població decideixi la ciutat que vol. La ciutadania no participa del
procés urbà.
Jo comparteixo
aquest anàlisis, sobretot en actuacions a gran escala. Fa poc llegia uns
articles on s’acusava al Banc Mundial de fomentar l’expulsió de desenes de
milers de persones de diferents barris de faveles de Nigeria amb l’excusa de
que s’anaven a reurbanitzar. Ara bé, també es posa en dubte les actuacions de
millora urbana en barris de ciutats occidentals que han generat el que es
coneix com procés de gentrificació (el barri del Raval a Barcelona o Russafa aValència en són dos bons exemples). Jo crec que l’autor hauria de deixar més
clar que millorar l’espai urbà dels barris és positiu sempre hi quan es faci
amb participació dels veïns.
En aquest sentit i
lligat amb la premissa inicial del llibre (l’absorció de l’excedent de capital
per part de l’urbanisme), crec que val la pena afrontar el gran quid de la
qüestió. Per què l’urbanisme (i no altres activitats més productives) és qui
absorbeix aquest excedent de capital? La resposta és evident. Perquè al
invertir en sòl estàs esperant obtenir un benefici sobre unes expectatives de
creixement del preu del sòl i no sobre una activitat productiva. Sense fer res,
et creixen els diners a la butxaca. En aquest sentit, en Josep Lluis Miralles
en el seu llibre “El darrer cicle immobiliàri al País Valencià” en donava una
bona solució: Eliminar per llei l’especulació amb el sòl urbà. Només
s’obtindrien rendes per la construcció de l’habitatge (activitat productiva),
no per l’expectativa de creixement del preu del sòl (activitat especulativa).
D’aquesta manera s’elimina la gran atracció dels excedents de capital cap a
l’urbanisme i s’obre un ventall de possibilitats d’atracció cap a activitats
més productives (possiblement menys lucratives que l’urbanisme però també amb
menys possibilitats de generar bombolles). Amb això s’aconseguiria apartar les
elits del urbanisme i la ciutadania podria controlar, de forma participativa,
el desenvolupament urbà de la ciutat. Una bona reflexió sobre com planificar la
ciutat des de processos ciutadans la trobem a “La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà”.
El segon capítol
del llibre porta per títol “Ciudades rebeldes” i comença fent un repàs històric
als moviments socials urbans i intenta entrellaçar-ho amb el que hi ha avui en
dia, proposant actuacions o preguntes a les quals deurien donar resposta els
moviments urbans actuals. Aquesta part, sincerament, la trobo fora de context,
bàsicament perquè l’estructura social urbana actual no te res a veure amb la de
principis del S.XX. És un bon document històric, però crec que el món, la societat
i les ciutats han canviat tant i tant ràpid que no crec que les estructures
marxistes ens serveixin de base avui en dia. Hi ha pocs treballadors sindicats,
la industria és gairebé insignificant i la majoria dels treballadors es guanyen
la vida en el sector serveis, en petites o mitjanes empreses, el que fa que el
“proletariat” estigui del tot desconnectat. Hem d’inventar-nos noves formes
d’organitzar la societat urbana: les associacions de veïns poden ser un bon
instrument o també, com a passat a ran de la crisis econòmica, agrupar-nos
políticament a partir del rebuig a polítiques públiques poc socials (Podemos o
Guanyem són bons exemples).
El llibre acaba amb
dos reflexions prou bàsiques dels moviments Occupy Wall Street i de Londres
2011. Si en Harvey hagués escrit el llibre un parell d’anys més tard hagués
pogut analitzar el cas del 15M i el naixement i creixement de Podemos o el cas de
Barcelona, on una líder de la Plataforma contra els Desnonaments ha esdevingut
alcaldessa de la ciutat. Segur que molts geògrafs urbans (possiblement el
mateix Harvey) estaran mirant amb lupa el que passa a Barcelona aquests propers
anys. Si més no, és una novetat social i
política en els 40 anys de democràcia espanyola. Aconseguiran canviar les
dinàmiques urbanes? Guanyarà la ciutadania el seu dret a la ciutat robat durant
tants anys? Què passarà a Madrid? I a Galicia? I a València? Crearan xarxes
aquest moviments socials per crear sinèrgies? O la dinàmica del poder els
amansirà? Què passarà a les generals del novembre 2015?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada