El perill de les noves dictadures

Aquest darrer trimestre he viatjat a Hong Kong i a Dubai, dos ciutats d’èxit econòmic però de dubtosa llibertat democràtica (per dir-ho d’una manera eufemística i no dir el que ningú diu però que s’hauria de dir més sovint i més fort: dictadures).

Arran d’aquests viatges penso sovint en aquestes dictadures modernes que occident s’entesta en no anomenar-les com a tal, deixant en un lamentable segon o tercer pla els principis europeus de llibertat, democràcia o simplement ciutadania.

Albert Sánchez Piñol en el seu magnífic “Pallassos i monstres” ho deixa molt clar en l’epíleg del llibre, que em permeto copiar: “Els nostres estats han col·laborat i col·laboren en el sosteniment del monstre, de manera activa o passiva. Un criteri pragmàtic ens argumentaria que les raons són més poderoses que la raó i que avui en dia la democràcia no és res més que un supermercat universal. Aquí es fa inevitable pensar que la defensa del mercantilisme absolut revela un ideari que es basa en el fet de substituir l’elevat principi de ciutadania per la noció de simples consumidors”. I més tard “ Els Europeus hem abraçat la idea de democràcia. No calia expandir-la, només aplicar-nos-la”. I els fets ens demostren, 15 anys després de la publicació del Pallassos i monstres, que seguim receptant a altres països la medicina que nosaltres tenim i no volem prendre.

Des del meu punt de vista el paper que està jugant Europa amb aquestes dictadures és perillós per a la pròpia existència d’Europa. I no em refereixo a una existència física (no penso en guerres) sinó a la permanència del nostre sistema democràtic i de les llibertats individuals i col·lectives aconseguides des del final de la II Guerra Mundial.

Avui en dia aquestes dictadures venen al món l’èxit del seu model econòmic. Grans inversions i taxes d’atur molt baixes. Europa ven al món una crisis econòmica que està a punt de celebrar el seu desè aniversari, unes taxes d’atur elevades, corrupció política i una cada vegada més gran desafecció política. Si només posem damunt de la taula això, Europa perd i les noves dictadures guanyen. I aquest és el gran perill, que a poc a poc la percepció mundial sigui que el model democràtic europeu és un fracàs perquè porta aparellat crisi econòmica, atur i corrupció, i que quan es busquin nous models d’èxit només es pensi en la vessant econòmica i per tant es deixi en un segon pla el tipus de govern. De nou guanyen les noves dictadures.

A llarg termini això pot derivar en un intent d’imitació de pràctiques polítiques i econòmiques d’aquestes noves dictadures per part de les democràcies occidentals. I potser ja estem en camí. En nom de l’economia, quants retalls ha patit la societat aquests darrers anys? En nom de la seguretat, quantes lleis mordaces s’han aprovat a Europa? En nom de l’estabilitat, quantes renuncies s’han acceptat? I  no val a dir que jo cada 4 anys puc votar. Potser el principal engany d’Europa és que ens han fet creure que democràcia és només això. I no és això, és això i molt més. És ser ciutadà, amb els drets i deures que això comporta.

El xeic de Dubai té per objectiu que la seva població sigui feliç. Molt lloable però el meu model de felicitat me’l defineixo jo. Tenir feina i un sou que et doni per comprar-te un cotxe, potser una casa i poder passar les tardes o caps de setmana al Mall de compres no és una mostra ni de democràcia ni tampoc d’estat del benestar. Benestar és apostar per l’educació, la sanitat, la cultura i si tenim això, naixeran democràcies completes. Mentrestant, a mi em fa por que cada vegada més ens assemblen a les noves dictadures.