Les vuit muntanyes, de l’escriptor italià Paolo Cognetti, és, entre moltes
altres coses, un homenatge a l’amistat entre dos nois en principi ben diferents
però que en realitat tenen tantes coses en comú que fonamenten una relació
d’amistat preciosa al llarg de 30 anys, fent-se costat en els moments difícils
que travessa cada un d’ells al llarg de
la vida.
En Pierto és un noi introvertit que viu a Milà. A partir dels 11 anys
comença a estiuejar a Grana, un petit poble dels Alps on els seus pares, amants
de la muntanya, hi lloguen una petita casa. Allà coneix en Bruno, un noi del
poble que pastura les vaques del seu oncle. Aquesta relació entre el noi de
ciutat i el noi de poble va arrelant a poc a poc, estiu rere estiu, jugant
primer pel rierol i les bordes abandonades del poble i després pels prats i
cims més alts.
Aquesta història d’amistat, relativament senzilla, enganxa perquè està molt
ben trenada. Al voltant d’en Pierto i en Bruno hi ha una sèrie de personatges
que, tots ells, amaguen silencis i contradiccions i que a la seva vegada
moldegen el caràcter i les vides d’en Pietro i en Bruno. El pare d’en Pietro és
un químic que treballa en una gran indústria de Milà. Odia la ciutat, li costa
relacionar-se amb la gent i només se sent lliure a la muntanya. No té el do de
la comunicació i ben aviat, quan en Pietro es fa gran, perd contacte amb el
fill. En canvi la mare, és el pal de paller sentimental de la família. S’estima
el pare (i ell a ella) i connecta amb el fill, amb el que sempre manté
contacte. Infermera de professió, viu preocupada pel benestant de la gent del
seu voltant, siguin familiars o no. Pel costat de Bruno, la seva mare és una
dona tancada de muntanya. No parla amb ningú i va de casa a l’hort i de l’horta
a casa. El seu pare és un paleta rude, que no té cap tipus de comunicació amb
ell. Per això el noi prefereix pasturar les vaques dels oncles que treballar de
paleta amb el pare, encara que acaba alternat les dues feines, una a l’hivern i
l’altra a l’estiu.
Amb les circumstàncies que envolten cada família, l’únic lloc de pau i
tranquil·litat que troben uns i altres (sobretot la família d’en Pietro i el propi
Bruno), és dalt de les muntanyes, envoltats de solitud però també de l’amistat
més forta. I a poc a poc es van fent grans. En Bruno marxa a viure a Torí,
mentre en Bruno roman a Grana, però es segueixen veient cada estiu... i la vida
a vegades va bé i regala moments de felicitat, però d’altres venen maldades i és
aquí on l’amistat es converteix en un pilar fonamental.
Les vuit muntanyes és un llibre que parla de l’amistat, però també de
moltes altres coses, de fer-se gran, dels somnis, de les expectatives complides
i dels fracassos, de les relacions paternofilials, dels silencis, de la
solitud, de l’amor... Un llibre aparentment senzill però carregat de
simbolisme, tendresa, cruesa... L’únic però és que quan acaba un no sap si el
que ha llegit és una gran homenatge a l’amistat o un relat cru de la vida que
passa. Potser són les dues coses, com la vida mateixa, feta de bons moments i
d’altres de pitjors que es passen millor amb bons amics.
Lectura més que recomanable.
Les vuit muntanyes (2018), de
Paolo Cognetti. Traducció al català de Xavier Valls i Guinovart. Navona
Editorial.
Publicat originàriament per
Giulio Einaudi Editore. Le otto montagne (2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada