El fracàs del Pla Renove (o com seguir en la inòpia en matèria d’ajudes al sector de la mobilitat)

Font: El Mundo

Dels 250 milions d’euros que tenia el Pla Renove tant sols se’n han executat 37,7, un 15,1%. Un fracàs absolut que el Govern tant sols atribueix a la incertesa generada per la crisis sanitària del COVID. És veritat que la situació actual genera incertesa, però també és cert que l’estalvi de les famílies durant aquesta crisis sanitària ha batut rècords absoluts, arribant a representar el 22,5% de la renta disponible. Així, si la compra d’un vehicle fos una necessitat o estigués entre les prioritats de la ciutadania, el Pla Renove no hagués registrat aquests números. El que ha passat és que les necessitats de la ciutadania han anat cap a direccions completament diferents a les que volia el govern o les grans patronals automobilístiques.

Això hauria de generar un profund debat en el sí de les administracions públiques de cara al futur. Tenen raó de ser les ajudes al sector del motor? Des d’un punt de vista ambiental de cap de les maneres i, pel que sembla, des d’un punt de vista de necessitat o prioritat ciutadana tampoc. Aleshores, per què no tant sols es mantenen sinó que són, amb diferència, les més nombroses en l’àmbit de la mobilitat? Arran de la crisi del COVID, el Govern Central ha creat unes línies d’ajudes per al transport públic urbà e interurbà d’aproximadament 1.200 milions d’euros. Per a la industria automotriu 10.000 milions  d’euros. Per a vianants i bicicletes, res. Aquest repartiment d’ajudes no encaixa, de cap de les maneres, amb els objectius que es planteja la UE en matèria de mobilitat. Si per assolir l’objectiu de reduccions d’emissions hem de reduir l’ús del vehicle privat i fomentar els modes sostenibles, per què injectem 8 vegades més pressupost al cotxe que el transport públic?

Aquestes ajudes al sector de l’automòbil és mouen per inèrcia i, sobretot, per la pressió dels lobbies. S’ha vist que l’adquisició d’un automòbil no és una prioritat per a la societat i això no és un fet puntual que es pugui atribuir a la crisis de la COVID. El canvi social més transcendental pel que fa a la tinença d’un cotxe és que per als joves (menors de 40 anys) tindre’n un ja no és una prioritat. Aquesta tendència es veu clarament quan s’analitza l’evolució anual de nous conductors. L’any 2008 es van emetre a Espanya un total de 873.587 nous permisos de conduir, mentre que l’any 2019 se’n van emetre 521.927. És un descens del 40%. Com deia la subdirectora de Formació i Educació Viària de la DGT, María Lidón Lorenzo, “hi ha un canvi de prioritats de la gent jove, que ja no percep el cotxe com una necessitat de primer ordre”. I això, òbviament, té un reflex en la venda de vehicles.

Hem de deixar de mirar sempre la indústria automotriu i mirar que està passant entre la població. Aquests són i seran els usuaris dels serveis de mobilitat que tan privats com públics posaran en el mercat. Els usuaris escolliran allò que necessiten i tot apunta a què no voldran cotxes en propietat, ni convencionals ni elèctrics, que el que demanaran, vivint en aglomeracions urbanes, seran serveis de mobilitat integrats. És el “Mobility As a service”. I per tant, les ajudes públiques haurien d’anar també en aquesta direcció.

Òbviament, la industria ha de vendre cotxes, és el seu negoci i cada vegada intentarà vendre un producte més ecològic i possiblement de més qualitat, però saben que el seu mercat, a Europa i als Estats Units, ha tocat sostre. Poc després d’anunciar el tancament de la fàbrica de Barcelona, Gianluca de Ficchy, president de Nissan Europa deia en una entrevista amb La Vanguardia: “És una realitat que cada vegada es venen menys cotxes. No hi ha suficient producció en el món sencer per compensar la sobre capacitat que tenim”. Dit d’una altra manera: La demanda de cotxes és molt més baixa que la capacitat que té la industria actualment de produir-ne i per tant, cal ajustar l’oferta a la demanda, el que implica tancar fàbriques. Saben doncs, que l’època daurada de la industria automotriu ha passat i toca reinventar-se.  

Cal preguntar-se, aleshores, si aquestes ajudes de les administracions públiques a la indústria automotriu són necessàries o no. No hauria d’ajudar l’administració pública a encarar la transformació estructural que realment necessita el sector automotriu? Donar aquestes ajudes, no és allargar l’agonia d’una industria que va de cap a caiguda? Per assolir els objectius de mobilitat, no seria molt més transformador invertir aquests pressupostos en els modes sostenibles?