 |
| Desdoblament de la CV-35 |
Últimament em bull el cap donant-li voltes a com de difícil és trencar amb
les inèrcies i com, des de l’administració pública, aquesta dificultat genera
una sèrie d’incongruències, al meu entendre, greus. Recordem que, tant l’administració
autonòmica com l’estatal, van declarar l’any 2019 l’estat d’emergència climàtica
i que la UE ve dient, des de l’any 2004, que qui contamina paga (Directiva2004/35/CE) i això hauria de tenir un impacte clar en matèria de mobilitat. Ara
bé, la mobilitat urbana i les grans infraestructures del transport sobre tot, van
lligades a unes inèrcies difícils de trencar. I aleshores, sorgeixen les
incongruències entre discurs polític i realitat.
Primer que res, cal recordar que un dels principals objectius en matèria de
mobilitat és reduir el número de desplaçaments que es fan diàriament amb cotxe.
Per aconseguir-ho, podem intentar desplaçar-nos menys (teletreballant, per
exemple) o transvasar desplaçaments cap als modes sostenibles (anar a peu, en
bicicleta o transport públic). Aquest objectiu podríem dir que està acceptat (políticament)
per pràcticament tot l’arc parlamentari.
Aleshores, la pregunta que caldria fer-se és: Si hem de reduir l’ús del
cotxe, per què seguim fent carreteres? Si declarem l’emergència climàtica, si
afirmem que les ciutats tenen un problema greu de qualitat de l’aire, si
reivindiquem la recuperació de l’espai públic urbà i fins i tot la
renaturalització dels àmbits urbans, per què seguim construint carreteres?
Els polítics també es fan aquestes preguntes però segueixen inaugurant
noves infraestructures viàries d’alta capacitat, això si, justificant-ho amb
arguments d’allò més rocambolescos: “Mejoras funcionales y de la seguridad
vial con integración ambiental de la autovía A7”, per justificar l’ampliació
de sis carrils de circulació del Bypass de València. L’excusa de la seguretat
viària és recurrent. El Conseller Arcadi España l’ha utilitzada per justificar
el desdoblament de la CV-35 (fins a Losa del Obispo!!) y el projecte de
perllongament de l’autovia CV-60, a la Safor. Evidentment, per millorar la
seguretat viària no cal desdoblar res...És l’excusa per justificar una
infraestructura que saben que ja és d’una altra època però que, malgrat tot,
segueixen potenciant. I hi ha desenes d’exemples més, com la gratuïtat dels
peatges. La UE denuncia a Espanya per incompliments en matèria de reducció d’emissions
i aquí ho celebrem alliberant peatges. Més exemples. Una administració pública
es gastarà més de 80.000 euros a l’any en regalar l’energia dels punts de
recàrrega als seus funcionaris. Ara bé, cobrar per a que les persones
treballadores aparquin en el seu aparcament no ho veu possible, com tampoc
subvencionar l’abonament mensual de transport públic a aquelles persones que
fan l’esforç d’utilitzar-lo. Això, diuen, és un pagament en espècies que no
poden justificar. Facilitar l’energia o l’estacionament de forma gratuïta no
és també un pagament en espècies? Per què un si i l’altre no? Per inèrcies...
subvencionar el cotxe sempre és més fàcil... Canviar la tendència implica
esforços, canvis de mentalitat, canvi d’estructures preestablertes...
Tinc la sensació que volem canviar-ho tot per a què tot continuï igual, en
una mena de “gatopardisme” de la mobilitat que recorda poderosament a Tomasi di Lampedusa.
Com trencar amb aquestes inèrcies? Com canviar de veritat? Amb voluntat política. No hi ha alternativa. Els verds alemanys van proposar fa temps una moratòria per a la construcció de noves infraestructures viàries. En Roman Marrades, a casa nostra, anava més enllà i ho proposava per a qualsevol tipus d’infraestructura que no pugui demostrar la seva estricta sostenibilitat. No hi ha un altre camí si volem fer una vertadera transició cap a un model de mobilitat respectuós amb l’entorn que ens envolta.
Necessitem polítics valents. I els que no ho siguin,
se’ls endurà el vent, envoltats de mediocritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada