Mark Knopfler. Barcelona, 31 de juliol de 2015

En Knopfler al Poble Espanyol. Foto : Marta Becerra (ABC)

La tarda del divendres va començar malament. Després de fer-nos uns entrepans a la plaça d’Espanya vam enfilar l’avinguda Maria Cristina al mateix moment que una tromba d’aigua descarregava sobre Barcelona. Vam entrar al Poble Espanyol mullats de dalt a baix. Els assecadors dels lavabos no paraven d’intentar eixugar samarretes i la paradeta de samarretes oficials d’en Knopfler va fer l’agost. Aquest inconvenient meteorològic va enrederir l’inici del concert 35 minuts i el públic va rebre la banda mullat i fred.

A les 22:05 (ja sense pluja) trepitjaven l’escenari del Poble Espanyol una gran banda: Guy Fletcher, ex-Dire Straits, al teclat, Richard Bennett a la guitarra, Jim Cox al piano, Mike McGoldrick a la flauta,  John McCusker al violí, Glenn Worf al baix, Ian Thomas a la bateria i en Nigel Hitchcock al saxo. L’últim en aparèixer per darrere les cortines que decoraven austerament l’escenari va ser, guitarra en mà i caminant pausadament, en Mark Knopfler. Broken bones, del disc Tracker, va sonar perfectament.

La setmana prèvia al concert maleïa el Poble Espanyol. Pensava que no era l’indret adequat per a un concert del Knopfler, avesat últimament a transitar per sons més propers al blues i al folk que no pas al rock elèctric de l’època dels Dire Straits. Jo somiava amb un concert de format mitjà. Un Auditori o un teatre, com sol fer en Van Morrison. El Poble Espanyol el veia immens i estava predisposat a avorrir-me tot escoltant la flauta folk de la banda perdent-se entre les falses parets de la plaça d’Àvila. El ple absolut (sold out) a 60 euros l’entrada m’explicava meridianament per què el de Glasgow segueix tocant en llocs grans. Tot i tenir un perfil públic baix, en Knopfler segueix convocant masses.

I com en Knopfler és un gat vell i agraït, sap perfectament el que la gent espera i quin tipus de concert s’ha de fer en un espai gran. Va reduir a la mínima expressió el folk i les guitarres van sonar potents durant més de dues hores. Tant sols uns arranjaments excessivament llargs de Marbletown se’m van fer pesats. La resta, rock, guitarres i una bona dosi de nostàlgia recuperant més peces de les esperades de l’època dels Dire Straits.

L’excusa d’aquesta gira ha estat la publicació del disc Tracker, un disc tranquil a cavall del folk i el blues. No sé que en deu pensar en Knopfler del disc, però escoltant el set list del concert, moltes ganes de defensar-lo no en té. Tant sols van sonar tres peces (Broken Bones, Skydiver i Laughs and jokes and drinks and smokes ) i el single Beryl, una cançó notable, no hi era. Durant la primera part del concert van sonar les tres peces del Tracker, dues del Privateering (l’elèctrica Corned Beef City i la que dona nom al disc) i Hill farmer’s blues del ja llunyà (i preciós) The Ragpicker's Dream. Després va encadenar Your latest Trick i Romeo and Juliet tal i com està en el directe On the night i va acabar aquesta primera part amb la majúscula Sultans of swing. Després d’una hora de concert el públic estava completament entregat.

La segona part del concert va començar amb una llarga presentació de la banda al ritme de Postcards from Paraguay del disc Shangri-la i va continuar amb Marbletown del The Ragpicker‘s Dreams, una cançó de poc més de 3 minuts que va allargar, excessivament, fins als gairebé 12 minuts. Després, una potent i elèctrica Speedway at Nazareth, del disc Sailing to Philadelphia, va obrir les portes a la traca final protagonitzada pels èxits dels Dire Straits: la èpica i preciosa Telegraph Road, Brothers in arms, una versió interessant de So far away i com no, per acabar, Going Home.

Dos hores i quart de concert elèctric, potent i ben treballat. Tot i la remullada prèvia, el show va superar les meves expectatives. 

En Guy Flecher i en Richard Bennett han escrit un diari d'aquesta gira Europea que finalitzava a Barcelona. Al setembre comencen la gira americana. Podeu llegir les cròniques clicant als links.