El proper 27 de
setembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i encara que alguns ens
vulguin fer pensar que són unes eleccions autonòmiques qualsevols, no és pas
així. Només llegint els titulars dels diaris (tots), escoltant la bilis que
brolla per la boca dels tertulians (en totes les cadenes) i posant l’orella en
les tertúlies de cafè, un s’adona que les eleccions del proper 27S no són
normals. I el que passarà a partir del 28S, sigui el que sigui, tampoc serà
normal.
Com tampoc és
normal que a Catalunya, en tant sols 5 anys, s’hagin celebrat tres eleccions al
parlament. Tampoc és normal que ERC, que es defineix com un partit d’esquerres,
s’ajunti en una llista unitària amb la Convergència d’en Mas que, a poc a poc,
s’ha anat immolant. Dels 62 parlamentaris del 2010 va passar als 50 al 2012 i
ves a saber quins resultats trauria ara si no camuflés el seu desgavell sota el
paraigua de “junts pel sí”. Tampoc és normal que ERC, un partit que anava cap
amunt, li faci d’aquesta manera el joc a Convergència. Un error estratègic
descomunal, per molta pressió que hagin tingut per part de l’ANC i Òmnium
Cultural. Tampoc és normal que el cap de llista de Junts pel sí no sigui el que
opti a presidir la Generalitat. Més protecció a cost zero per a en Mas. Si
guanya serà President, si perd, la culpa serà d’en Romeva. Tampoc és normal la
deixadesa política del PP a Catalunya. No és normal que a dos mesos d’unes
eleccions la senyora Camacho abandoni el vaixell, com tampoc és normal que l’únic
candidat que trobin per a la Generalitat sigui el xenòfob de l’Albiol. Després ploraran pels catastròfics resultats
que trauran. Qui no treballa no cull. Tampoc és normal que els que no han
deixat comptar vots fent una consulta ara demanin comptar-los fent unes
eleccions parlamentàries. Tampoc és normal que el PSC – PSOE defensi sempre aferrissadament
el federalisme quan està a l’oposició i que després, quan governa, s’oblidi del
tema. Hi ho fet tantes vegades que ja ningú se’ls creu, ni a ells ni a la
possibilitat de construir un estat federal. I si no, pregunteu-li a en
Maragall. Tampoc és molt normal que el pobre Joan Herrera o la Camats defensin
el dret a decidir mentre comparteixen tarima amb un Pablo Iglesias que cridant demana
que els catalans votin per a quedar-se dins d’Espanya. Així, “Catalunya si que
es pot” quedar ben esquizofrènica. De Ciutadans no en parlo perquè aquests, de
veritat, no són normals i em generen pànic. Els resultats que trauran gràcies a
la no normalitat del PP tampoc seran normals. Els d’Unió tampoc són normals perquè
es pensen que encara són la burgesia catalana del XIX i que per tant poden anar
a Madrid (dormint al Palace) a demanar. En fi, una espècie en extinció. I dins
d’un món tant poc normal, sobta trobar-se amb una colla de gent normal com tu,
que mantenint un discurs senzill i clar trauran uns resultats que a Madrid no trobaran
normals. Caminen lents perquè van lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada