Jericoacoara és un petit nucli turístic que pertany al municipi de Jijoca
(Cearà, Brasil) i el principal atractiu que té és que es troba dins del Parc Nacional de Jericoacoara. Cal mencionar que el turisme de masses, com l’entenem
a Europa, és incipient o inexistent al nord-est brasiler. Fortaleza, la
cinquena ciutat del país, té certa infraestructura hotelera, però més enllà de
la capital de Cearà poca cosa més. La majoria de turisme és intern i a excepció
del més d’agost, que arriben alguns italians i surfistes alemanys, es veuen
pocs europeus.
L’any 1984 va començar a protegir-se ambientalment l’àrea de Jericoacoara
però no va ser fins a l’any 2002 que es va convertir en Parc Nacional, el que
ha ajudat a restringir les construccions i per tant, el turisme. El fet de que
estigui a més de 300 quilòmetres de Fortaleza i que no es pugui construir una
carretera adequada entre Jijoca i Jericoacoara (el moviment de les dunes se la
menjaria), també ha mantingut relativament aïllat l’indret. Com gairebé sempre
un article periodístic, en aquest cas del Washington Post de l’any 1994
incloent Jericoacoara com una de les 10 millors platges del món, va començar a
fer moure el turisme a la zona. 4 anys més tard, el 1998, arribava la llum
elèctrica i aquest mes d’abril del 2017 estava previst que entrés en
funcionament el nou aeroport de Jijoca, un primer pas per trencar aquest
aïllament. L’indret patirà una pressió constant entre l’augment del turisme i
la preservació ambiental. D’aquest equilibri, d’aquesta antagònica dualitat, dependrà
que Jericoacoara mantingui la màgia que té avui en dia.
Jo vaig anar a Jericoacoara des de Sobral (2 hores de cotxe). Vaig estar
mirant-me el Google Earth i pensava fer sol, amb el cotxe de lloguer, el
trajecte que hi ha entre Jijoca i Jericoacoara (uns 20 km). Vaig enviar un mail
a la posada on m’allotjaria preguntant si el trajecte es podia fer sol i em
recomanaren llogar un guia local a Jijoca. No hem feia molta gràcia, però després
de que una companya de Sobral també em recomanés un guia, vaig acceptar.
 |
| Dunes d'accés a Jericoacoara |
A Jijoca hi ha un centre de informació al bell mig de la carretera. Aquí hi
ha l’opció d’estacionar el cotxe i pujar-se a un 4x4 que fa de transport públic
fins a Jericoacoara o llogar un guia local que ens conduirà a través de les
dunes i amb el nostre cotxe fins a Jericoacoara. Jo vaig fer aquesta segona
opció. En Raimundinho es va pujar al meu cotxe i a poc a poc va anar guiant-me.
El primer tram és fàcil. Una carretera de llambordes ens porta a l’entrada del
parc nacional, on comença un segon tram de sorra bastant compacta enmig del
bosc. Però quan sortim del bosc comença l’aventura de veritat. El trajecte es
fa a través d’uns camins de sorra que s’obren pas enmig de les dunes. Són
sinuosos, canviem segons canvien les dunes i ara, a primavera, cal travessar
algun rierol. Els del Dakar s’ho passarien pipa. Vaig navegar per mars de
sorra, creuar rius i fins i tot petites llacunes que sorgeixen durant l’època
de pluges. En Raimundinho no parava de cridar-me “divagar!!”, quan encaràvem
algun tram amb molta sorra o algun tram d’aigua. Tenia por que ens quedéssim
varats en algun racó, però amb els consells del guia i la meva traça (millor en
sorra que en aigua), vam acabar arribant a Jericoacoara. Sense guia hagués
estat impossible.
 |
| Carrer de Jericoacoara |
A Jericoacoara s’ha de deixar el cotxe en un estacionament que hi ha a
l’entrada. Pel poble només poden circular els vehicles dels veïns i hotelers.
Està ple de de 4x4, motos i buguis, encara que la sensació és de
tranquil·litat. Els carrers són de sorra, no hi ha voreres i tot té un aire a
mig fer encantador. Els carrers són plens de gent amb banyador i xancles i les
cases són gairebé totes amb els sostres de fusta o fulles de palmera. Com a les
postals! Tot i no ser molt gran (quatre carres mal comptats) les opcions per
dormir són molt variades. Des de senzilles pousades a pousades de luxe. Igual
que els restaurants. N’hi ha per a tots els gustos i totes les butxaques. Jo vaig allotjar-me a la Pousada La Vie Jeri, molt agradable.
Un cop a Jericoacoara les activitats que es poden fer són variades. Hi ha
qui aposta decididament per no fer res, per apoltronar-se en una hamaca,
caipirinha en mà, i gaudir de l’Atlàntic. Altres lloguen buguis o quads per
anar a fer l’animal per les dunes (això ho han de restringir ja) o conduir cap
alguns dels punt d’interès del parc (Pedra Furada, Árvore da Preguiça, lagoa Azul o Lagoa do
Paraíso). També hi ha la possibilitat de llogar bicis o passeigs a cavall, molt
més en sintonia amb l’entorn, encara que la calor del migdia pot tombar a
qualsevol. Aquest és el gran handicap de Jericoacoara. De 11 del matí a 4 de la
tarda, no es pot fer res. Fa una calor sufocant que aplatana a qualsevol. Un a
de convertir-se en llangardaix i moure’s a poc a poc, buscar les ombres, les
brises i deixar passar les hores.
 |
| Gaudint "do pôr do sol" |
I el que fa tothom, com si fos la litúrgia obligatòria de Jericoacoara, és
anar a veure la posta de sol des de dalt de la “Duna do pôr do sol”. Diuen que aquesta duna, situada a 10 minuts a
peu de Jericoacoara, és dels pocs llocs del Brasil on es pot veure pondre’s el
sol darrera el mar. És un espectacle relaxant, preciós, i encara que la duna
estigui plena de gent, sempre es troba l’espai adequat per connectar amb el mar
i respirar pau i tranquil·litat.
Jo, que només vaig estar-hi un cap de setmana, vaig fer un primer tast de l’entorn.
Divendres a les 17:00 vaig comprar-me una cervesa i passejant descalç vaig
enfilar-me a la “Duna do pôr do sol”. Vaig contemplar l’infinit per veure com
la bola de foc, cada vegada més dèbil, s’amagava darrera l’Atlàntic. I allà
vaig restar una estona més, fins que la foscor va començar a fer-se evident.
Després vaig caminar una estona per la platja sucant els peus en els petits
bassals que deixava la marea baixa. Quin relax!! Per sopar vaig acostar-me al “Pimenta verde”, on vaig donar el dia per finiquitat després de fer-me un peixet ben bo
i “uma cerveja bem gelada”.
 |
| Vista de la Pedra Furada |
El dissabte al matí vaig llogar una bici per acostar-me a la Pedra Furada,
que sincerament no té res de l’altre món. És més bonic el paisatge que envolta
la famosa pedra, que la pròpia icona de Jericoacoara, plena de turistes fent-se
fotos. És recomanable anar amb bici perquè es pot agafar un sender que surt
davant de la pousada Jeribá (a peu de platja), es passa per la “praia Malhada”
i d’allà un s’enfila a un turó des d’on es baixa còmodament fins a la Pedrà
furada. Allà, a part de fer la foto de rigor, vaig aprofitar que tenia la bici
per pedalejar per les platges solitàries i llarguíssimes, encara que el sol
començava a cremar de valent. La tornada la vaig fer pel camí normal, per on
circulen els cavalls, 4x4 i buguis, però com de tornada a Jericoacoara és de
baixada, es fa agradable i ràpid. Jo vaig arribar a les 11 (vaig sortir a les
9) i estava gairebé insolat. Una llimonada ben fresca a la platja em va
retornar al món dels vius. Va ser hora de tancar-se a la pousada, gaudir de la
piscina, treballar unes hores i deixar passar el sol.
 |
| Árvore da Preguiça |
Diumenge vaig contactar de nou amb en Raimundinho per a que em guiés de
tornada a Jijoca però passant per la “Lagoa do Paraiso”. Després d’alguns
contratemps i amb gairebé una hora hora de retard va arribar a recollir-me el
senyor “Tiburão”, un company d’en Raimundinho. El senyot Tiburão va agafar el
volant del cotxe i enlloc de portar-me a la llacuna a través de les dunes, camí
de Jijoca, va portar-me seguint la línia de costa que connecta Jericoacoara amb
el municipi de Preá. 13 quilòmetres conduint com un salvatge, a més de 60 quilòmetres
per hora damunt d’una sorra dura mullada per les onades. De tant en tant ens creuàvem
amb algun 4x4 o bugui que encara anaven més ràpid. També ens vam trobar amb uns
turistes que havien gosat aventurar-se per les sorres de la platja sense guia i
s’havien quedat varats en un rierol. El senyor Tubarão, jo mateix i els pocs
que van passar per allà en aquell moment vam baixar dels cotxes i ens vam posar
a intentar treure el cotxe de l’aigua. Ens va costar 20 minuts, però ho vam
aconseguir. Després d’aquesta escena vaig agrair haver llogat un guia!
 |
| Lagoa Azul |
Un cop a Preá, en un moment vam estar a la “Lagoa Azul”, una petita llacuna
d’aigua dolça idíl·lica. Hi havia un bar amb les taules a l’aigua i un grupet
de gent fent-se cerveses alegrement. Uns nens jugaven damunt d’una petita barca
de fusta. La “Lagoa Azul” està conectada
amb la “Lagoa do Paraíso”. Vam seguir un camí de sorra que voreja les dos
llacunes i vam aturar-nos en un petit ressort (Alchymist Beach Club) situat a
la riba oest de la “lagoa do Paraíso”. Vaig comprar-me una ampolla d’aigua i
vaig fer unes fotos mentre passejava descalç per la riba, m
Després d’una estona a la llacuna el senyor Tubarão i jo vam seguir cap a
Jijoca, on ens va rebre una tempesta prou considerable. Allà, ja sol, vaig
enfilar la carretera cap a Sobral tot escoltant en Jimmy Cliff, amb els ulls
encara brillants pel sol del cap de setmana, per la sorra blanca i per la calor
gairebé tropical de Jericoacoara. Un petit paradís que esperem que el turisme
de masses no matí mai.
 |
| Lagoa do Paraíso |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada