Diuen que matar és fàcil. El que és difícil es escapar. Bona part de la literatura negra teixeix la trama al voltant d’un assassinat i a poc a poc va tirant del fil fins a descobrir el culpable. La gràcia del llibre depèn aleshores de com de ben cosida està la trama, com d’enginyoses són les pistes que el detectiu de torn va descobrint i com d’integrats estan els diversos personatges que enriqueixen la història. A més a més, jo valoro que el llibre estigui arrelat a un territori. Que la història que ens narren no sigui extrapolable a qualsevol lloc del món. Sembla senzill, però no ho és, i aquí rau la gràcia d’una bona novel·la negra.
L’Agatha Christie, quan era adolescent, em va fascinar i em va obrir un món nou. Vaig provar-ho amb la Donna Leon i tot i que les trames estan bé, els seus crims venecians podrien ambientar-se en qualsevol racó de món. Últimament he llegit a l’Andrea Camilleri i en Petros Markaris. Uns mestres que han arrelat les seves històries i personatges en el seu entorn conegut: Atenes i Sicília. Sóc mediterrani i endinsar-me en la novel·la negra nòrdica mai m’ha cridat l’atenció, que voleu que us digui. Per altra banda reconec que tinc pendent endinsar-me en les novel·les d’en Manuel Vàzquez Montalbán i el seu detectiu Pepe Carvalho.
I dins d’aquest trencaclosques em falta una peça important. La Patricia Highsmith. Vaig deixar l’Agatha Christie el dia que vaig acabar-me “Extraños en un tren”. Allò va ser un salt endavant sense possibilitat de retorn. Entrava en joc la psicologia dels personatges, la moral, les pressions, les tensions, les conseqüències. L’assassí es coneix des de la primera pàgina i la trama gira entorn a la seva mentalitat, a les seves reaccions, pors. No hi ha pistes, no hi ha un detectiu investigant un crim. Tot un món nou per descobrir que l’Agatha Christie i el seu perfecte detectiu Hèrcules Poirot ni ensumaven. De cop vaig entrar en el món adult de la novel·la negra i aleshores vingueren l’Andrea Camilleri i en Petros Markaris i fins i tot la darrera novel·la de Núria Cadenes, "Tota la veritat".
Aquesta setmana, molts anys després, he tornat a la Patricia Higsmith. Remenant per casa a veure que em podia endur per llegir a l’avió, vaig veure un petit llibre de llom groc que portava per títol “El amigo americano”. Vaig pensar que llegir de nou la Patricia Highsmith seria una bona opció. I no ha fallat, tot i que evidentment no ha generat l’impacte emocional que en el seu moment em va provocar “Extraños en un tren”. La temàtica és semblant. Tom Ripley i en Reeves busquen una persona per cometre un parell d’assassinats. Ha de ser algú sense cap tipus de relació amb ells ni amb els objectius a assassinar. En Jonathan Trevanny, un home que es dedica a emmarcar quadres i està malalt de leucèmia, té el perfil adequat. Ningú diria que ell, un home tranquil amb dona i fill, es podria convertir en un assassí. Ara bé, la psicologia humana és feble i corrompent-la correctament es poden aconseguir grans coses. En aquest cas diners. La proposta és ben senzilla: Una suma important de diners per deixar a la família quan ell, en poc temps, mori de leucèmia. L’important de la novel·la no és com mata, sinó saber com reacciona i com canvia davant les persones del seu entorn més quotidià.
Patricia Highsmith (1993). El amigo americano. Ed. Anagrama. El títol original és Ripley’s games i va ser publicat per primera vegada el 1974.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada