Vagi per davant que a finals de setembre de l’any passat, quan tothom va a
començar a parlar meravelles de Pàtria, a mi se m’arrufava el nas. Els best
sellers em generen desconfiança així que no li vaig fer molt de cas. Ara bé, al
llarg de l’any m’han anat arribant comentaris positius de gent de confiança,
amb criteri literari, així que he abandonat la cuirassa anti best sellers i
durant el darrer viatge al Brasil he devorat “Pàtria”, de Fernando
Aramburu.
Pàtria està escrita per a ser llegida de forma ràpida tot i les seves 650
pàgines. Capítols de quatre - cinc pàgines que van saltant en el temps, des
dels anys de plom d’ETA (anys 80) fins a l’anunci d’aturar definitivament la
violència l’any 2011.
Bittori i Miren són dos bones amigues d’un petit poble de Guipúscoa, proper
a Donosti. Surten juntes de compres, a berenar i a explicar-se confidències.
Els seus marits, Txato i Joxian, comparteixen cartes al bar Pagoeta, dinars a
la societat gastronòmica i sortides en bicicleta els diumenges. I els fills
(Arantxa, Gorka, Joxe Mari, Nerea i Xabier), comparteixen infància i gelats pel
poble. Però al Txato, empresari - transportista, la fortuna li somriu. El
negoci creix i comença a rebre amenaces d’ETA i cartes sol·licitant-li l’impost
revolucionari. Paga la primera, no la segona, que considera desproporcionada.
Les amenaces augmenten i el que li fa més mal, la gent del poble li comença a
fer el buit. Es igual que ell sigui euskaldun. El poble és majoritàriament
abertzale i ha estat assenyalat. Les dues famílies es distancien. Joxe Mari
entra en l’entorn d’ETA i un dia plujós de novembre, el Txato mor assassinat a
la porta del seu garatge.
A partir d’aquí les dues famílies trencades. Una com a víctima i l’altre
amb un fill a la presó. I tot i algun estereotip forçat, potser aquí està la
gràcia del llibre, que aconsegueix crear un clima de derrota absoluta en tots i
cadascuns dels personatges que componen aquesta novel·la coral. Ni guanyadors
ni vençuts. Ni esperança ni somriures. Famílies trencades i amistats perdudes.
I molt de silenci. Un silenci pesat i fred.
Farà uns anys, després de llegir “Por quién doblan
las Campanas” de Hemingway,
vaig ser conscient que els odis fruits de la Guerra civil els solucionaríem
només quan les generacions governants hagueren de consultar a les enciclopèdies
què va ser això de la Guerra Civil. Amb Patria m’ha passat una cosa semblant,
tot i que l’autor, en Fernando Aramburu, aposta pel perdó com a camí per a la
reconstrucció. El temps ens dirà si serà el perdó o el pas de les generacions
qui porti de nou la Pau a Euskadi.
Patria de Fernando Aramburu. Editat per Tusquets editores. Barcelona 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada