Wilco, Poble Espanyol de Barcelona. 22 de juny

 

Arribar a gaudir dels Wilco al Poble Espanyol aquest mes de juny ha estat una petita gimcana d’ensurts. Després de suspendre la gira degut a la COVID els estius de 2020 i 2021, anuncien a l’octubre del 2021 que, finalment, vindran a Europa al juny del 2022. Immediatament, l’Espe i jo ens comprem les entrades per al concert de Barcelona i reservem hotel. El primer ensurt ens l’enduem el mes d’abril, quan veiem que els de Chicago afegeixen València a la gira d’estiu. Ens auto convencem dient que l’equip de so del Poble Espanyol deu ser dels millors que hi ha pel mediterrani. Després, a finals de maig, els Wilco anuncien disc nou, el Cruel Country, que no està malament, però jo volia un repàs a la seva discografia... i com els doni per fer una presentació extensa del disc nou... més dubtes. Per últim, el dia abans del concert m’assabento que el guitarrista Nels Cline serà baixa per COVID. Com es pot tocar sense el guitarra solista?

A les nou de la nit i amb un cel clar gairebé de nit de Sant Joan, el quintet accidental de Chicago arrancava amb “I Am My Mother” i “Cruel Country” del nou disc. El públic, que omplia el Poble Espanyol de Barcelona, començava a escalfar-se amb “I Am Trying to Break Your Heart” i “Kamera” del majúscul Yankee Hotel Foxtrot (2001). Una declaració de principis de per on aniria el concert d’una banda que feia 10 anys que no trepitjava un escenari de la capital catalana (2012, Gran Teatre del Liceu). Del darrer treball, Ode to Joy, que a mi m’agrada tot i les crítiques que ha rebut, cap tema, ni el Everyone hides... (set list del concert)

En Jeff Tweedy, amb barret de cowboy i guitarra acústica (poques vegades va agafar l’elèctrica) va exercir de frontman i va estar ben acompanyat per en Glenn Kotchke, immens a la bateria, en Mikael Jorgensen als sintetitzadors, en John Stirratt al baix i en Pat Sansone multiplicant-se als teclats i a la guitarra. La banda va sonar compacta i va minimitzar la baixa d’en Nels Cline.

Els Wilco ens van oferir gairebé dos hores d’un rock – folk fantàstic, amb moments sublims com el  “How to Fight Loneliness”, el “War on war”, el “Heavy Metal Drummer”, el “California Stars”, el “I'm the Man Who Loves You” i com no, el “Jesus, etc”. La nit a Montjuïc s’enfosquia al ritme de l’acústica d’en Jeff Tweedy i les llums blaves i vermelles de l’escenari anaven agafant presència a mesura que passaven els minuts, il·luminat un senzill però efectiu gran Wilco escrit en una cortina negra. Concert tranquil, per gaudir cervesa en mà d’una de les grans bandes americanes d’aquest segle XXI. I quan tot semblava que s’acabava després d’un primer bis amb la bonica “You and I” va sorgir, del no res, una tempesta elèctrica amb quatre temes del Being There (1996): “Red-Eyed and Blue”, “I Got You (At the End of the Century)”, “Monday” i “Outtasite (Outta Mind)”. Per treure’s el barret!