Si fa uns dies assistíem al comiat d’en Knopfler, que farà 70 anys aquest
any, la setmana passada gaudíem d’en Bob Dylan que, amb 78 anys, segueix amb el
seu Never ending tour, fent aproximadament 100 concerts a l’any.
Era la quarta vegada que veia a en Dylan (la darrera feia 7 anys a laCiutat de Mèxic) i puc dir que ha estat la vegada que l’he vist més agraït. Es
veritat que no es comunica amb el públic de forma verbal (ni hola, ni adeu, ni
gràcies), però ho fa gestualment. Amagat darrera d’un piano de cua, cada vegada
que la gent aplaudia una cançó caminava fins al centre de l’escenari i feia un
moviment de cadera a manera de salutació. I per acabar, després de les dos
peces del bis, ens va llençar amb la mà dos petons. En Dylan serà tot un personatge,
estrany i esquerp fora de l’escenari (ho ha estat sempre), però ahir a
València, vaig veure un home gran agraït.
I la millor manera que té en Dylan d’agrair al públic la seva presència és
amb la música. Deixem-nos de romanços, no hem pagat 80 euros per a que en Dylan
ens digui hola o ens canti el blowin in
the wind amb la guitarra acústica i l’harmònica, tal i com feia als anys
60. Amic, els temps han canviat, i ja han passat 50 anys de l’època daurada de
la música folk americana. No crec que a aquestes alçades de la pel·lícula hi
hagi algun despistat que encara s’esperi això d’un concert d’en Dylan.
No crec que hi hagi al món algun músic de renom que hagi sobreviscut 60
anys dalt d’un escenari fent el mateix. En Dylan és dels pocs que s’ha
mantingut en actiu i ho ha fet perquè ha canviat, perquè ha nedat a
contracorrent, perquè no s’ha acomodat. Quan la societat americana el va
considerar el messies del folk, ell es va electrificar. I així ha anat
evolucionant fins avui en dia. L’última mutació va començar a finals dels 90
amb el Time out of mind (1997). Un
gir cap al blues que ha mantingut fins ara, incloent l’homenatge a Frank
Sinatra.
I això és el que vam veure, sentir i gaudir al concert del dimarts passat a
València. Un Dylan acompanyat per una formació clàssica que sonava de meravella:
ell al piano i harmònica, un baix, una guitarra, un bateria i un darrer músic
que s’alternava a l’slide, al banjo o al violí. Tancaves els ulls i et podries
transportar directament a un club de Chicago o a una carretera interminable de
l’oest americà, conduint cap a l’oest perseguint la caiguda del sol. Una banda
de blues fent música com abans, sense cap altra pretensió que passar i fer
passar un bon moment. Sense careta, al descobert, despullant la música d’arrel,
buscant els orígens. Escenari auster, llums càlides i com no, un so perfecte.
El repertori es va centrar sobretot en les peces dels darrers treballs,
encara que hi va haver lloc per a molts clàssic reinterpretats en clau de
blues. Estaria bé que algun dia publiqués un disc amb les reinterpretacions que
ha anat fent. N’hi ha de brillants, com la que fer del Don’t think twice, it’s all right. Delicada, tendra, atrevida amb
la veu.... Esperarem a veure si en algun dels bootleg series que publica
periòdicament ens sorprèn amb les versions del Like a Rolling Stone, Blowin in the wind, Highway 61 Revisted o It Ain’t me babe, per citar només
algunes de les que va tocar a València.
Per últim una menció especial al personal de seguretat del concert. En
Dylan té prohibit que la gent faci fotos o gravi amb el mòbil. Un absurd en els
temps que corren. Una lluita titànica la que van lliurar els segurates, que recordaran
el concert durant anys. Crec que a en Dylan, dalt de l’escenari veient els
uniformats corrents d’una cadira a una altra, se li escapa el riure.
Crónica del concert publicada a Muzikalia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada