dilluns, 29 d’abril de 2019

Mark Knopfler. 26 d'abril, València.

Knopfler a València. 26 abril 2019. Foto: Las Provincias

Se’n va. Plega de les grans gires. A punt de celebrar 70 anys, en Knopfler diu que és un home vell que ja no està per a tants quilòmetres i nits d’hotel.  El passat divendres 26 d’abril el vam poder veure, possiblement per darrera vegada, dalt d’un escenari. Elegant, ben acompanyat i amb una sonoritat excepcional, com sempre.
Feia 36 anys que en Knopfler no trepitjava un escenari valencià. La darrera vegada ho va fer  al camp del llevant liderant els Dire Straits. La gira del 1983 servia per presentar el Love over Gold i un any després es va immortalitzar publicant-se el primer directe de la banda, l’Alchemy (1984).
Ha plogut molt des d’aleshores. Els Dire Straits ja no hi són però el de Glasgow segueix repartint virtuosisme damunt de l’escenari. L’excusa d’aquesta darrera gira és la presentació del novè disc en solitari, Down the Road Wherever, un disc tranquil a cavall del blues i el folk i al meu parer, lluny d’estar entre els millors de la seva carrera en solitari.
Ara bé, dalt dels escenaris en Knopfler sap el que vol la gent. Amb puntualitat anglesa, a les 21:00 hores, sortia caminant amb alguna dificultat junt amb la seva banda (10 músics multi instrumentistes excepcionals). Començaven més de dos hores de blues y rock del qualitat i un repàs històric a més de 40 anys de carrera musical.
El set-list de la nit va ser un repàs a la carrera d’en Knopfler. Van sonar 6 cançons dels Dire Straits. La magnífica Once Upon a time in the west (del fabulós Communique, 1979), Romeo and Juliet (Making movies 1980), Your latest trick (Brothers in arms, 1985), One every street (del disc homònim, 1991), la imprescindible Telegraph Road (Love over gold, 1982) i el hit Money for Nothing. Aquestes peces van sonar junt amb un bon repàs als gairebé 25 anys de carrera en solitari d’en Knopfler. Vam passejar del blues al folk, passant pel rock i els sons tropicals amb una atrevida Postcards from Paraguay (Shangri-La, 2004). Van destacar, per als amants de les guitarres, Corned Beef City i Speedway at Nazareth, que va tancar la nit abans del Telegraph road. El bis el va obrir el Money for Nothing (la plaça de bous dempeus) i el va tancar la preciosa Piper to the End, del Get Lucky (2009). Jo vaig demanar, com manen les tradicions, que s’acabés amb el Going Home, però no va ser possible. En Knopfler saludava al públic agraït i a poc a poc abandonava l’escenari. Era l’adéu d’una llegenda del rock que prefereix plegar en plenes facultats que arrastrar-se pels escenaris. Pèls de punta....