 |
| Knopfler a València. 26 abril 2019. Foto: Las Provincias |
Se’n va. Plega de les grans gires. A punt de celebrar 70 anys, en Knopfler
diu que és un home vell que ja no està per a tants quilòmetres i nits d’hotel. El passat divendres 26 d’abril el vam poder
veure, possiblement per darrera vegada, dalt d’un escenari. Elegant, ben
acompanyat i amb una sonoritat excepcional, com sempre.
Feia 36 anys que en Knopfler no trepitjava un escenari valencià. La darrera
vegada ho va fer al camp del llevant liderant
els Dire Straits. La gira del 1983 servia per presentar el Love over Gold i un
any després es va immortalitzar publicant-se el primer directe de la banda, l’Alchemy
(1984).
Ha plogut molt des d’aleshores. Els Dire Straits ja no hi són però el de
Glasgow segueix repartint virtuosisme damunt de l’escenari. L’excusa d’aquesta
darrera gira és la presentació del novè disc en solitari, Down the Road Wherever, un disc tranquil a cavall
del blues i el folk i al meu parer, lluny d’estar entre els millors de la seva
carrera en solitari.
Ara bé, dalt dels escenaris en Knopfler sap el que vol la gent. Amb
puntualitat anglesa, a les 21:00 hores, sortia caminant amb alguna dificultat
junt amb la seva banda (10 músics multi instrumentistes excepcionals). Començaven
més de dos hores de blues y rock del qualitat i un repàs històric a més de 40
anys de carrera musical.
El set-list de la nit va ser un repàs a la carrera d’en Knopfler. Van sonar
6 cançons dels Dire Straits. La magnífica Once Upon a time in the west (del fabulós
Communique, 1979), Romeo and Juliet (Making movies 1980), Your latest trick
(Brothers in arms, 1985), One every street (del disc homònim, 1991), la
imprescindible Telegraph Road (Love over gold, 1982) i el hit Money for Nothing.
Aquestes peces van sonar junt amb un bon repàs als gairebé 25 anys de carrera
en solitari d’en Knopfler. Vam passejar del blues al folk, passant pel rock i
els sons tropicals amb una atrevida Postcards from Paraguay (Shangri-La, 2004).
Van destacar, per als amants de les guitarres, Corned Beef City i Speedway at
Nazareth, que va tancar la nit abans del Telegraph road. El bis el va obrir el
Money for Nothing (la plaça de bous dempeus) i el va tancar la preciosa Piper
to the End, del Get Lucky (2009). Jo vaig demanar, com manen les tradicions,
que s’acabés amb el Going Home, però no va ser possible. En Knopfler saludava
al públic agraït i a poc a poc abandonava l’escenari. Era l’adéu d’una llegenda del
rock que prefereix plegar en plenes facultats que arrastrar-se pels escenaris. Pèls de punta....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada