divendres, 6 de novembre de 2015

Viena, sempre sense voler...

Rathausplatz
La primera vegada que vaig trepitjat sòl austríac ho vaig fer sense voler. Crec que ha estat l’única vegada que he anat a un país estranger sense tenir la mínima intenció d’anar-hi. Aleshores jo estava d’Erasmus a Ca’Foscari, Venècia, gastant-me les 15.000 pessetes que la Unió Europea em donava cada mes en cafès, spritz i pizzes al volo. No donava per a més... Amb els amics que ens vam ajuntar a Venècia vam llogar un cotxe per anar de viatge a Croàcia i quan ja estàvem carregant-hi les motxilles, el de l’Europcar ens va dir que a Croàcia no hi podíem anar, que no era un país membre de la Unió Europea i que per tant, la targeta verda (l’assegurança) no ens cobria al país del bàltic. Aleshores, després d’un petit debat a Piazzale Roma, vam decidir anar cap a Viena, on vam arribar una nit freda de novembre. Aquell viatge va ser un d’aquells que podríem anomenar iniciàtics. Van ser només 4 dies, però ens van passar tantes coses que el vincle d’amistat que es va construir durant aquells dies ha perdurat fins avui, 15 anys més tard. Fa poc un bon amic em deia que per a mantenir els amics cal que passin coses per tal de poder construir un relat que enforteixi l’amistat. Aquells quatre dies de tardor de l’any 2.000 vam generar tantes històries que els llaços d’amistat han quedat fortament lligats i Àustria ja forma part del nostre paisatge col·lectiu i identitari.
La setmana passada vaig trepitjar Viena per segona vegada i de nou també va ser una mica de rebot. A última hora un company de feina es quedava sense poder anar al congrés mundial de vianants Walk21 i jo aprofitava la seva plaça. Aquesta vegada el viatge ha estat del tot diferent i les poques passejades que he pogut fer les he fet amb ulls atents. El primer que em va sorprendre de Viena és la foscor, o per contraposició, la quantitat de llum artificial que tenim a València. L’avió va aterrar al capvespre, ja de nit, i el trajecte en bus de l’aeroport a Westbahnhof va transcorre enmig d’una penombra agradable. I després els horaris. A les 19:00 hores tot tancat, fins i tot les oficines de PwC, una cosa impensable als països mediterranis. Les botigues a les 19:00 totes tancades i a les 19:30 tothom a sopar. Si un mediterrani es despista i busca un restaurant més enllà de les 21:00 hores, es queda sense sopar. I no és pas broma. I ben pensat no està gens malament aquest horari.... Algun dia, a casa nostra, haurem de fer una reflexió profunda sobre els horaris laborals i comercials. Ara bé, culinàriament guanyem per golejada. Només dir-vos que el plat típic vienès (i austríac) es diu Wiener Schnitzel i no és res més que un tall de vedella arrebossat amb patates fregides. Quin nivell.... el dia que vaig menjar millor ho vaig fer al restaurant grec Mythos, que us recomano si algun dia passegeu per la ben remodelada Mariahilfer Straße. De postres, els Strudels de la cadena de pastisseries Aida estan molt bons. Alguna cosa havien de cuinar be, no? Això si, els postres no els acompanyeu amb cafè, que us cobraran 2,5€  per un expresso i de l’ensurt us ennuegareu amb els trossos de poma del strudel.
Passejar per Viena és colpidor. Els edificis, gairebé tots els que estan dins de l’anella formada per les avingudes Schubertring, Getreidemarkt, Auerspergstraße, Landesgerichtsstraße i el ramal del riu Danubi, són imponents, d’una arquitectura clàssica que espanta. Són tant grans i majestuosos que jo no parava de pensar en com collons poden donar un ús i mantenir tanta arquitectura monumental concentrada en tant poc espai. Que si el Rathausplatz (l’ajuntament), el parlament, la universitat, el Burgtheater i el Volkstheater, l’Òpera, els bessons museu d’història natural i museu d’història de l’art, la Biblioteca nacional, el palau Imperial, la catedral de Viena i la Votivkirche... i la llista podria ser interminable. Quant els costa als austríacs mantenir tanta arquitectura? Com es que no hi ha res abandonat? A València tenim la casa de la Seda que es cau a trossos o l’edifici de Bombas Gens, per anomenar-ne alguns, en estat de ruïna....i són casetes d’obra comparades amb les imperials construccions austríaques!! Reflexió companys!

I per acabar un detall. Vaig veure molts cotxes de luxe circulant per les avingudes de Viena, entre ells dos Tesla S, un vehicle elèctric (probablement el millor del món) que degut a la incompetència (i interessos) del nostre ministre d’Industria, el Sr. Soria, l’empresa Tesla ha decidit no comercialitzar decididament a Espanya. Bé, de fet, a Girona han instal·lat alguns carregadors però la presència és més simbòlica que real.... Una altra comparació odiosa entre Àustria i Viena.... Sort que nosaltres tenim sol i el cel blau, que si no, no sé que collons fem per aquestes latituds mediterrànies.

dilluns, 2 de novembre de 2015

Vida y muerte de las grandes ciudades, de Jane Jacobs

Un llibre esdevé clàssic quan després de 20, 30 o 40 anys de la seva publicació el que diu segueix sent de rabiosa actualitat. Això és el que passa amb el llibre de Jane JacobsMuerte y vida de las grandes ciudades”, publicat per primera vegada l’any 1961.
A inicis dels anys 60 la Jane Jacobs analitzava i descrivia les ciutats amb una metodologia extremadament simple i eficaç però completament desprestigiada pels urbanistes ortodoxes de l’època (i actuals): L’observació. La investigadora americana – canadenca descrivia els processos socials i urbans dels carrers a través d’observacions. Ja aleshores ens avisava de com els models de ciutat jardí (Ebenezer Howard) o Ciutats Radiants (Le Corbusier) eren una seriosa amenaça per a la vida dels nostres carrers. La Jane Jacobs ens avisava del perill de l’urbanisme dispers, de l’urbanisme d’esquena als carrers, de l’urbanisme de voreres buides, de la segregació d’usos, de l’urbanisme que no potencia la creació de xarxes veïnals....Tant sols dos anys més tard (1963) i aquesta vegada des d’Anglaterra, en Collin Buchanan ens avisava (Traffic in Towns) del perill que suposava la massiva implantació del vehicle privat per a les nostres ciutats.
La societat ha ignorat durant més de 50 anys les premisses i recomanacions que ens van fer investigadors com en Buchanan i la Jane Jacobs. Els seus llibres s’han estudiat a les universitats, s’han convertit en clàssics però no hem estat capaços de traspassar les seves idees a l’esfera política i econòmica en el moment adequat. Durant més de cinquanta anys hem seguit urbanitzant com no deuríem i hem seguit potenciant el vehicle privat per damunt d’altres modes de transport més justos socialment. Cotxe i urbanisme, urbanisme i cotxe ha estat el tàndem totèmic del darrer segle XX. Un tàndem que ens ha donat pa per avui i fam per demà. I el pitjor de tot es que estàvem avisats, però seguíem sords.

És interessant descobrir la petjada de la Jane Jacobs, 50 anys més tard, en nombrosos projectes que avui en dia semblen innovadors. El despatx d’arquitectura d’en JanGehl ha fet bandera del vianant i es dedica, arreu del món, a millorar espais urbans. El seu magnífic llibre, “Ciudades para la gente” podria ser una bona segona part del “Muerte y vida de las grandes ciudades”. Des d’una altra perspectiva, l’urbanista Charles Montgomery està venent el concepte de “Happy City” on defensa que una ciutat diversa i compacta genera gent feliç. Parla de carrers plens de gent, de carrers econòmica i socialment actius, de carrers segurs vigilats pels milers d’ulls del veïnat... parla del mateix que la Jane Jacobs fa 50 anys. I per això “Muerte y vida de las grandes ciudades“ ha esdevingut un clàssic: Perquè no li hem fet cas en 50 anys i necessitem, urgentment, fer-li'n.

Jane Jacobs. Muerte y vida de las grandes ciudades. Ed. Capitan Swing (2011)
Llibre Happy City de Charles Montgomery (edicions Americana, Canadenca, UK i Coreana)
Ciudades para la gente. Jan Gehl. Ed. Infinito (2014)