L’any 2018, després de l’assassinat a Rio de Janeiro de la regidora
municipal Marielle Franco, el diputat brasiler Jean Wyllys va renunciar i es va
exiliar del Brasil. Deia que amb l’arribada de Bolsonaro, les amenaces i atacs
contra la comunitat LGTB s’havien multiplicat i que ell, ni se sentia ni volia
ser un heroi.
Aquesta decisió, que es pot entendre perfectament, va generar un rum rum
als carrers de Brasil i, sobretot, entre la comunitat LGTB. La reflexió que es
feia la gent era: Si en Jean Wyllys, que és un Diputat Federal, no se sent
segur i marxa del país, què farem la comunitat LGTB de base? Hi havia un sentiment
contradictori. S’entenia la decisió, però alhora se sentien abandonats per
aquell que podia donar-los un cop de mà des de les institucions.
El cas de Pedro Sánchez, mantenint les distàncies perquè aquí, de moment,
no s’està assassinant a ningú, m’ha recordat aquest episodi del Brasil. És
possible que, a Europa, a partir d’un cas clar lawfare un president d’Estat
dimiteixi? Quines estructures judicials i quina premsa tenim que permeten això?
Quins mecanisme judicials estan fallant per tal de poder diferenciar una
denuncia amb fonaments d’una amb intencions clares de perjudicar a un oponent
polític? Com podem tornar a creure amb la justícia? Aquesta és la política què
volem? Crec que ara es parlarà molt de la decisió de Pedro Sánchez, però això
no resoldrà el problema de base. O comencem a veure als polítics d’altres
colors com adversaris polítics i no com a enemics, o caminarem un sender de tenebres
cap a un final poc esperançador. I la premsa i la judicatura, també haurien de
fer una reflexió seriosa en aquest sentit.
Si el proper dilluns 29 d’abril, en Pedro Sánchez dimiteix, enviarà el
missatge de que ha posat per davant la família a la seva carrera professional.
Alguns ho entendrem, però també pensarem que si un President cau per això, què
faran els demès càrrecs polítics que estan per sota i més desprotegits? Ja ha caigut
Mónica Oltra. Qui més ha de caure? No seria això legitimar el lawfare com a
arma política? Només importa el fi, no els mitjans.
Per un altre costat, la lectura que farà la dreta serà que, si dimiteix, és
perquè amaga alguna cosa. Hauran vençut i s’hauran carregat al President.
Veient la trajectòria política de Pedro Sánchez (és un supervivent), no crec
que vagi a dimitir. Aquest 5 dies haurien de servir a tothom per a parar,
frenar i reflexionar sobre el que realment és important del cas. Com aconseguir
que la justícia no sigui un instrument per a fer caure a l’enemic polític.
Dilluns resoldrem l’enigma
