divendres, 28 de novembre de 2014

Ascensió a la Malinche, Puebla (Mèxic)

El volcà la Malinche forma part de l’eix neovolcànic transversal de Mèxic. Està situat entre l’Estat de Puebla i el de Tlaxcala i amb els seus 4.461 metres és la 5 muntanya més alta de Mèxic, després dels volcans Orizaba (5.610), Popocateptl (5.500), Iztaccíhuatl (5.286) i Nevado de Toluca (4.680).
Els antics tlaxcaltecas anomenaven a aquesta muntanya Matlacuéitl, que era la muller de Tláloc (Deu de la pluja i de la Terra) i deessa de la vegetació, però durant la colonització espanyola va passar a anomenar-se Malintzin en referència a la Malinalli, la dona que va ser donada com a esclava, junt amb 19 dones més, a Hernán Cortés l’any 1.519. Avui en dia la figura històrica de la Malinche és controvertida a Mèxic, doncs és considerada per alguns com una víctima però per alguns altres és una traïdora, doncs va fer de intèrpret entre espanyols i indígenes i li va donar un fill a Cortés, en Martín, considerat un dels primers mestissos de la història.
Fa més de tres anys que viatjo regularment a Mèxic i feia temps que tenia entre cella i cella un intent exprés d’ascensió a algun volcà. La meva idea primigènia era ascendir al Itza, però després d’estudiar detalladament l’ascensió, vaig descartar-la per dos motius: El primer i crec que més important, és que per ascendir una muntanya de més de 5.200 metres cal fer un procés, encara que sigui mínim, d’aclimatació i jo no tenia temps per fer-lo. El segon motiu i no menys important, és que físicament no crec que estigui en el meu millor moment. Així que vaig fixar el meu objectiu en la Malinche.
El dimecres, a dos quarts de cinc estava ja dins del cotxe sortint de la ciutat de Puebla en direcció al Centro Vacacional de la Malinche, punt d’inici de l’ascensió (3.052 metres). A les 6 del matí, guiat per la llum del frontal, començo l’ascensió al volcà. Fa bastant de fred i el sender que va creuant la pista (tancada al trànsit), puja suau durant els primers 30 minuts. Després, la pista acaba i el sender s’enfila, encara entre mig d’un bonic bosc, directe amunt. La pujada és forta i constant i només quan el bosc comença a clarejar i ja s’entreveu el cim de la Malinche, el sender ens dona un petit descans serpentejant en suau pujada. És un bon moment per aturar-se a fer un mos.
A les 8 del matí, després de dues hores de caminada, el bosc s’acaba i comença el paisatge de pastura. Estic aproximadament a 3.900 – 4.000 metres i ja em toca el sol, que agraeixo perquè pujant he passat una mica de fred. El camí que em queda fins al cim es veu clarament i estic content perquè es veu a tocar. Mentida! Després d’uns minuts de pujada suau, el sender s’enfila directe cap a la carena per una tartera de pedres i sorra d’allò més incòmode. La pujada és fa penosa i vaig parant sovint. Fins al límit del bosc havia pujat a bon ritme, però ara camino lent i vaig cansat. Estic per damunt dels 4.000 metres, però de cap vaig bé. El que em falta és una mica d’aire. Quan paro, tant sols sento el bombeig del meu cor a mil, rebotant-me al cap. Faig una parada a mitja tartera per beure, prendre’m un plàtan i un ibuprofeno preventiu.
A les 9:45 arribo a la carena i s’obre davant meu tot l’Estat de Puebla, amb el Popocatepl fumejant i el Itza nevat. He assolit la segona fita de l’ascensió (la fi del bosc és la primera i la carena la segona) i ara tant sols hem queda carenejar i grimpar una mica fins arribar al cim. Després d’un tram curt de carena, arribo a un gran pedregal de blocs, que es puja fàcilment per arribar a l’avantcim. Des d’aquí ja es veu l’Orizaba, majestuós i solitari en direcció a Veracruz. Faig un altre petit tram de carena i per arribar al cim, una grimpada curta. Són les 10:15 d’un matí de dimecres assolellat i sóc al cim del volcà la Malinche (4.461 metres). La vista és espectacular. Els volcans, al ser formacions geològiques relativament aïllades, et permeten contemplar un paisatge infinit i tenir la sensació de que estàs realment alt. Els pobles i ciutats que veig estan per sota dels 2.500 metres, entre 2.000 i 2.500 metres per sota dels meus peus. Reconec les ciutat de Puebla i Huamantla i els volcans Popocatepl, Itza i Orizaba.
Al cim em trobo amb dos americans que estan pujant a la Malinche per aclimatar i intentar pujar a l’Orizaba divendres. També m’han acompanyat, al llarg de tot el recorregut, els tres gossos del Centro Vacacional. Ens fem unes fotos, menjo i bec una mica i em quedo sol al cim prenent el sol i contemplant el paisatge. A les 11, després de gairebé una hora al cim, començo la baixada.
El que m’ha costat de pujar quatre hores i quart ho baixo amb 1 hora 45 minuts. La baixada és ràpida però bastant dura, doncs les pendents són fortes. La tartera la baixo esquiant i quan arribo al bosc, he de parar per treure’m els quilos de sorra que porto dins de les botes. El tram de bosc fins a la pista és el més dur, però xino xano es fa bé. Per acabar, l’últim tram de bosc, ja amb una pendent més suau, es fa agradable. En aquest tram em trobo un grup de quatre nois preguntant-me quan queda per al cim. Porten un reproductor de CD de la mà i poca cosa més. Quan els dic que com a mínim quatre hores, no fan molt bona cara.

Com he arribat al centre vacacional abans de la una, decideixo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha. Estiro una mica, dino i poc després de les dues de la tarda enfilo la carretera direcció al DF. 

La Malinche vista després de deixar el bosc
La tartera
Vista des del pedregal
Arribant a l'avantcim
L'últim tram de carena abans de la grimpada al cim
Al cim de la Malinche, amb l'Orizaba retallat al fons
Jo i un dels gossos al cim, amb el Popo i l'Itza al fons 
Un tram de carena vista des del cim
El sender del bosc, amb una gran pendent

dijous, 6 de novembre de 2014

Excursionisme familiar als peus del Fitz Roy (Patagònia Argentina)

Les passades vacances de Nadal vam estar de viatge per Argentina, descobrint els barris de Buenos Aires, gaudint del paisatge de la Península Valdés, sentint cruixir el Perito Moreno i caminant pels peus del Fitz Roy, al “Parque Nacional de losGlaciares”, al bell mig de la Patagònia. I és sobre aquesta darrera zona de la que vull fer-vos-en cinc cèntims.
L'Aniol barallant-se amb les pedres del Llac Viedma
El primer dia de l’any vam llogar un cotxe a El Calafate i enfilarem la mítica Ruta 40 cap al nord. 230 quilòmetres de carretera enmig d’un paisatge sense límits. A l’esquerra, primer el llac Argentí i més tard el llac Viedma. A la dreta, l’estepa patagònica.... quilòmetres i quilòmetres d’extensions infinites per on corren els guanacs. I molt de tant en tant, algun camí de terra que condueix a alguna “Estancia”, el símbol  de la conquesta de la Patagònia als inicis del S. XX i del brutal i silenciat extermini dels indígenes Tehuelches.
Després de tres hores de carretera, ens acostem a El Chaltén, un petit poble de 500 habitants al peu del Fitz Roy i el Cerro Torre. Entremig dels núvols aconseguim distingir, per primera vegada, aquestes dues immenses moles de granit. Impressionant! Entre els anys 50 i 70, quan els cims dels Alps havien estat conquerits i començaven a ser vençuts els primers 8.000 del Himàlaia, els Italians van posar la seva vista sobre unes espectaculars punxes de granit que sortien del no res i s’enfilaven elegantment cap al cel. Eren el Fitz Roy (o Chaltén) i el Cerro Torre. Els noms d’alpinistes llegendaris com Cesare Maestri, Casimiro Ferrari o Lionel Terray (aquest francès) estan estretament lligats a aquestes parets, així com les seves gestes, fracassos i controvèrsies, com el suposat primer ascens de Maestri al Cerro Torre l’any 59. La tradició italiana en aquest racó de món es deu a les exploracions que va fer el pare salesià Alberto Maria Agostini a principi del S.XX.
Primera visó del Fitz Roy arribant a El Chaltén.
El cerro Torre, a l'esquerra, tapat pels núvols
El Chaltén no existia quan aquests andinistes van començar a enfilar-se per aquestes parets. El Govern argentí va crear aquest llogarret l’any 1.985 per acabar amb les continues disputes territorials amb Xile. I al llarg d’aquests gairebé 30 anys el poble ha anat creixent d’una manera ràpida, estretament lligat al turisme de muntanya. Avui en dia l’autodenominada Capital del Trekking és un tranquil poble de muntanya que per les tardes s’omple d’andinistes d’arreu del món que, cervesa en mà, s’agrupen als bars per explicar-se les excursions i ascensions. I atenció que el bar més antic del poble es diu: “La Senyera”.
A El Chaltén hi ha dos tipus d’andinistes i un tipus de turista. D’andinistes hi ha els tècnics que venen amb la intenció d’ascendir algunes de les imponents agulles de granit (ben pocs) i els amants del trekking amb ganes de caminar als peus d’aquests petits gegants (cap d’ells supera els 3.500 metres). De turistes només n’hi ha un tipus: Els que venen un sol dia des de El Calafate. Es casquen 500 quilòmetres de bus per venir a estirar les cames una estona, fotre’s un dinarot en algun restaurant i si tenen sort i el temps acompanya, potser veuran les famoses puntes de granit. Se’ls identifica de lluny, sobretot si te’ls trobes per alguns dels senders pròxims a El Chaltén.
Per als amants de la muntanya, la zona de El Chaltén té de bo que et pots complicar la vida tant com vulguis penjat d’alguna de les parets més impressionants del món, pots fer trekkings de tres o quatre dies, pots fer excursions d’un dia o fins i tot d’un matí. A continuació us explicaré les excursions que vam fer l’Espe i jo junt amb els nostres fills Aniol (1 any) i Neus (4 anys) per conèixer una mica aquest entorn extraordinari. Una bona mostra de que és pot viatjar i caminar amb nens. Tant sols és qüestió de ser-ne conscients i adaptar-se a les seves necessitats.
El Fitz Roy des del mirador que hi ha camí de la llacuna Capri
Llacuna Capri. Es podria classificar com la ruta de la Coca-cola del Parc de les Glaceres, doncs els personatges que caminen pel sender són del tot heterogenis. Ens podem trobar amb andinistes experts carregats amb grans motxilles o personatges amb sabates de ciutat, la càmera penjada del coll i esbufegant en cada revolt. És el principal sender d’entrada al Parc i tard o d’hora tothom conflueix en ell.
En poc menys d’una hora i mitja es pot arribar fins al primer mirador del Fitz Roy. El primer tram puja fort, però després el sender, que serpenteja entremig de boscos de lenga (Nothofagus pumilio), es fa suau i agradable. Quan el bosc s’obre d’alt d’un llom, apareix imponent el Fitz Roy i totes les demès agulles que l’acompanyen (Saint Exupery, Rafael, Poincenot, Val de Vois, Mermoz i Guillaumet). És un indret on un es podria passar hores bocabadat si el temps acompanya, que va ser el cas.
Del mirador, en poc menys de trenta minuts, s’arriba a la llacuna Capri, un bon indret per fer un mos i veure el Fitz Roy reflectir-se en les aigües gelades de la llacuna . El bosc que hi ha a la riba de la llacuna és un bon refugi per amagar-se del vent, que en aquest indret de món és constant, fred i molest (viento, mucho viento... resava una samarreta de la zona).
La llacuna Capri, amb el Fitz Roy
Qui tingui ganes de caminar una mica més pot seguir fins al campament Poincenot, una zona d’acampada lliure amb més de 200 persones en època estival (gener – febrer) i d’allà pujar fins a la llacuna De los Tres, just als peus del Fitz Roy. Anar i tornar de El Chaltén a la llacuna De los Tres són aproximadament 8 hores de caminada. Una bona opció per conèixer bé la zona és acampar uns quants dies al campament Poincenot i fer-lo servir de camp base per a diverses excursions o ascensions per la zona. L’acampada és lliure i gratuïta, però cal informar als guardes del Parc. El centre de informació del parc es troba a l’entrada del poble i és de visita obligada per a conèixer la previsió meteorològica i per deixar-se aconsellar una mica.
Glacera Piedras Blancas. Un bon camí per contemplar el Fitz Roy per la seva vesant nord-est és fer el sender que puja cap al campament Poincenot des de l’hostatgeria El Pilar, tot seguint el curs del riu Río Blanco. Des de El Chaltén s’ha d’agafar el cotxe i conduir per una pista de terra que s’endinsa cap al Parc una mica més de trenta minuts, fins a l’hostatgeria, on aparcarem el cotxe i comencem a caminar. Aquesta caminada és suau i agradable, doncs transcorre sempre enmig del bosc i no hi ha gaire gent. Al cap de dues hores de caminada hem guanyat alçada i el llit del riu Río Blanco ens queda bastant avall. Entremig del bosc de lenga comença a entreveure’s la glacera de Piedras Blancas i una mica més a l’esquerra, el Fitz Roy, avui lleugerament tapat pels núvols. Una mica més amunt trobem un petit clar enmig del bosc des d’on podem contemplar com la glacera cau cap a la llacuna i des d’on és fàcil endevinar com n’era de gran antigament, doncs les morrenes laterals que conflueixen fins al riu Río Blanco es veuen perfectament. Novament vam buscar un indret arrecerat dins del bosc per fer-nos uns entrepans i ja amb la panxa plena, i quan el vent va començar a bufar fred, vam retornar cap a El Chaltén a gaudir d’una cervesa merescuda mentre contemplàvem com les puntes del Cerro Torre i el Fitz Roy se les menjava la nit.
La glacera Piedras Blancas, amb les puntes del Fitz Roy al darrera
Una altra opció d’excursió sortint des de la mateixa hostatgeria El Pilar es remuntar la vall del Río Eléctrico fins al campament Piedra del Fraile i una mica més enllà fins al llac Eléctrico. Si el temps acompanya podrem veure el vessant nord del Fitz Roy i l’agulla Pollone. Ara bé, aquest sender és freqüentat per qui disposa d’un mínim de dos dies. Si la meteorologia ho permet es pot pujar fins al Paso Marconi, la porta d’entrada a la gran extensió de gel continental patagònic (la tercera més gran del món després de l’Antàrtida i Groenlàndia i la més gran de caràcter continental no polar). Aquest gel continental, anomenat Campo de Hielo Sur pels xilens, és una extensió infinita de gel (350 quilòmetres de nord a sud) on la frontera entre Argentina i Xile queda soterrada per milers i milers de tones de gel, fent que tot intent polític per traçar una línea fronterera sigui un absolut absurd.
La Llacuna del desierto
Llacuna del Desierto i llacuna Huemul. El tercer dia d’excursió el vam dedicar a endinsar-nos a la reserva natural de los Huemules, fora ja del Parque Nacional de los Glaciares. Sortim de El Chlatén amb cotxe per la mateixa pista de terra que el dia d’abans ens dugué fins a l’hostatgeria El Pilar. La deixem a l’esquerra i seguim la pista cap al nord durant una mica més d’una hora. Circulem paral·lels al riu De las Vueltas i el paisatge va variant entre el bosc dens i espès i els espais oberts amb acumulacions d’aigua formades pels meandres suaus del riu. Finalment arribem a una petita ermita de fusta i en el següent revolt, al costat d’una casa (hi fan alguna activitat turística), aparquem el cotxe. Estem al costat de la llacuna del Desierto, d’aproximadament 9 quilòmetres de llarg i no entenc el topònim de la llacuna doncs tot el que ens envolta és el verd frondós del bosc.
Aquí, de nou, la geopolítica provoca escenes del tot absurdes. Estem a l’extrem argentí de la llacuna i nou quilòmetres més cap al nord, quan acaba la llacuna, comença territori Xilè. Això és motiu més que suficient per mantenir un control de policia amb tres o quatre agents amb cara de pomes agres, que mentre veuen passar les hores (de gent ben poca) deuen pensar: Què collons he fet jo per merèixer aixó?
Bromes a part, la pista que hem seguit des de El Chaltén finalitza a l’extrem argentí de la llacuna. Per continuar cap a Xile hi ha l’opció de seguir un sender que voreja la llacuna (4 hores de caminada) o agafar una petita embarcació que la navega d’un extrem a l’altre no sé sap ben bé amb quina freqüència.
La llacuna Huemul
L’excursió que vam fer en aquest entorn va ser la pujada a la llacuna Huemul. El terreny és privat, així que al començament del sender vam haver de pagar un petit “peatge”. L’excursió fins a la llacuna és curta (una hora) però entretinguda, doncs el tram final és prou costerut i hi ha instal·lades unes cordes per poder-se agafar, un atractiu que als nanos els va fer gràcia. Quan s’acaben les cordes i surts del bosc, el paisatge s’obre i de sobte tens davant teu una llacuna d’un color blau turquesa increïble i una petita glacera que sembla que vulgui saltar-hi de cap.

Nit de Reis. La última nit que vam passar a El Chaltén va ser la del 5 de gener. Teníem dubtes seriosos de que ses Majestats els Reis Mags d’Orient trobessin, enmig de la Patagònia, aquest petit poblet. Per acabar-ho de complicar, per la nit vam viure una típica tempesta Patagònica amb un vent terrible. Ens agafàvem al llit temorosos de que en qualsevol moment el sostre de la casa (o la pròpia casa) s’enlairés per sobre del Fitz Roy. La Neus, cansada de la caminada del dia, era la única que dormia tranquil·lament i segura de que els Reis Mags i els seus camells, tot i la climatologia patagònica adversa, arribarien. I així va ser. El dia 6 els reis Mags ens havien deixat uns petits detalls. Al carrer el vent seguia bufant fort, el cel estava tapat i feia fred. Mentre pujàvem al cotxe per tornar cap a l’aeroport del El Calafate, vam agrair haver tingut cinc dies seguits de bon temps, un fet gairebé insòlit per aquestes terres màgiques. Va ser el millor regal de Reis.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Ciutats creatives, d'en Richard Florida

Aquests dies m’he llegit el llibre d'en Richard Florida, “Las ciudades creativas”. És un assaig on el controvertit investigador - escriptor americà exposa una metodologia per a que la gent analitzi en quina ciutat del món ha de viure.  Jo em considero una persona prou pragmàtica, però una petita part del meu cervell no hem permet acceptar que tot sigui mesurable. Com els que parlen de l’amor com una simple segregació de feromones! Siguem una mica més romàntics!
Jo crec que la presentació del llibre d’en Florida com un manual d’autoajuda per a saber on hem de viure (porta el subtítol de: Por qué donde vives puede ser la decisión más importante de tu vida), sorgeix d’una estratègia purament comercial ideada per ell o la seva editorial. Els llibres d’en Florida s’han convertit en best sellers, el que provoca que no sapiguem ubicar al personatge: és un escriptor de renom o un investigador social i territorial de primer ordre? Jo crec que en Florida és un bon investigador que s’ha inventat un concepte mediàtic que encaixa amb les seves investigacions per poder vendre.
I per què dic això? Els tres primers capítols del llibre m’han agradat. Expliquen com són les ciutats des de tres òptiques ben diferents i des d’uns punts de partida acadèmicament acceptats. El llibre comença descrivint i justificant com, en l’era de la globalització, la ubicació física és més important que mai. La globalització no ha convertit la terra en un espai pla, ans al contrari, ha concentrat riquesa en unes quantes regions del món i ha sumit en la obscuritat a unes altres. Ja ho deia en Castells quan analitzava com afectaria la globalització a les identitats, Doncs amb les ciutats ha passat el mateix. La globalització no ens ha repartit pel món, sinó que ens ha concentrat en ciutats cada vegada més grans. Coneixeu algun broker de Londres que se n’hagi anat a treballar a Moçambic? Coneixeu alguna empresa que gràcies a internet s’hagi pogut deslocalitzar de Madrid o Barcelona a Albacete?
Una vegada convençuts de la importància del lloc (i que aquest lloc són les ciutats), la segona part del llibre ens parla de la riquesa de la ubicació i com aquesta és diferent en cada ciutat (degut a l’especialització) i com cada persona la percep de forma diferent (no totes les persones valorem el mateix). Aquest capítol està molt focalitzat al cas dels EEUU, però les idees son fàcilment extrapolables a Europa i fins i tot a nivell nacional. Vols treballar en el món de les finances? Tindràs més oportunitats a Londres. Vols treballar al món de la moda? Ves-te’n a Milà. Vols treballar en el món de les arts? Berlín és la teva ciutat. Jo crec que aquesta simplificació peca d’un problema d’escala, però la idea teòrica de l’exposició em sembla correcta. Que cadascú l’apliqui a la seva escala de vida (món, Europa, Espanya, País Valencià...).
El tercer capítol ens introdueix en el món de la geografia de la felicitat. L’autor parteix de la hipòtesi de que les regions tenen, igual que les persones, personalitats ben definides. A partir d’aquí, intenta definir les diferents regions dels EEUU segons els cinc factors que psicològicament descriuen a les persones (oberts a experiències, minuciosos, extrovertits, afables i neuròtics), per tal de que cada individu, conscient del factor predominant del seu caràcter, sàpiga en quin tipus de ciutat ha de viure. L’objectiu d’aquest anàlisis no és cap altre que concloure que si vivim en una ciutat amb un caràcter semblant al nostre, serem més feliços.
El quart capítol és el dedicat a l’autoajuda i on l’autor intenta descriure una metodologia per a cadascú decideixi quina és la millor ciutat per viure en cada una de les seves etapes vitals. A mi no m’ha convençut molt, potser perquè aquesta idea de canviar de ciutat cada 15 o 20 anys no encaixa molt amb la mentalitat europea. En cap apartat del llibre es parla del sentiment identitari, un factor, al meu parer, important. El sentiment de pertinença a una comunitat (ja sigui país, ciutat o barri) és molt forta entre els habitants del mediterrani, el que provoca que la metodologia plantejada per Florida flaquegi en el nostre àmbit geogràfic.
Els tres primers capítols del llibre m’han agradat perquè són un bon anàlisis territorial de les ciutats. És el 70% del llibre. El 30% restant és el quart capítol que sembla embotit amb pinces. És la part mediàtica que fa que en Florida vengui milions de llibres. Sense aquestes 70 pàgines, gairebé ningú compraria les 220 restants. Seria un bon llibre acadèmic sense cap tipus de ressò mediàtic. Quants llibres ha venut Jan Gehl del Cities for people? I en Mike Davis del Planeta de ciutats misèria?
Jo no vull acceptar que la decisió d’on hem de viure es pugui fer a partir de ponderar numèricament elements com la família, el treball, les relacions socials.... En canvi si que comparteixo l’anàlisi de que la globalització, enlloc de repartir-nos pel món, ens ha concentrat en les ciutats.

Richard Florida. Las ciudades creativas. Ed. Paidós. Barcelona 2009

dilluns, 22 de setembre de 2014

Places que no són places

Feia temps que tenia pensat escriure un post sobre aquells indrets de la ciutat de València anomenats places i que degut als seus dissenys (o precisament degut a la manca d’ells) no funcionen com a places. Però no ha estat fins el darrer Desayuno con Viandantes (celebrat a la plaça del Mercat) que m’he decidit a escriure’l.
Segons el diccionari normatiu de l’AVL, una plaça és un “lloc ample i espaiós, en l'interior d'una població, on solen confluir diversos carrers”. La definició no és brillant. Jo afegiria que és un espai públic amb vocació de lloc de trobada. Això és important, doncs una vorera també pot ser ampla però no està pensada per a ser lloc de trobada sinó de pas. I aquí resideix la gran diferencia. Les places són llocs per estar, asseure’s, xerrar, trobar-se amb els amics i veïns, prendre una cervesa, jugar amb els fills, llegir un llibre o el diari...

A València hi ha uns quants llocs que s’anomenen plaça i estan molt lluny de ser un espai de trobada. Us n'anomeno quatre que formen un eix prou interessant:

Plaça d'Espanya. Foto: Google Earth
Plaça d’Espanya. És un nus viari i de transport de primer ordre. Allà conflueixen la Gran Via, el carrer de Sant Vicent i el carrer Pintor Benedito. També hi ha la parada del metro de la L1, així com parades de l’autobús de la EMT i Metrovalència. Degut a l’existència de totes aquestes parades de transport públic i a que l’Estació de Renfe Rodalies i d’Alta velocitat estan molt a prop, la demanda de vianants també és molt important. En canvi l’oferta per aquest mode de transport (el més important a la ciutat) és completament insuficient, fins al punt que el carrer Sant Vicent és el punt de la ciutat on més accidents amb vianants es registra. Pot ser que l’actual plaça d’Espanya no tingui vocació de plaça. Possiblement no és un indret per estar sino per passar, però queda demostrat que la quantitat de vianants que hi circulen diàriament necessiten una oferta molt millor que l’actual.

Plaça de Sant Agustí. Foto: Street View
Plaça de Sant Agustí. La plaça de Sant Agustí és la porta d’entrada al centre de la ciutat per tots aquells ciutadans que accedeixen a ella a través del carrer Sant Vicent. Avui en dia té una secció d’allò més irracional. A part de les parades de bus de la EMT (que crec que es podrien dissenyar d’una altra manera), té quatre carrils de circulació per a vehicles, quan el carrer Sant Vicent Màrtir (accés al centre) en té dos. Crec que és un punt neuràlgic de la ciutat que s’hauria de repensar completament. Hauria de transformar-se en la porta d’entrada al centre i el vianant i el transport públic haurien de ser els principals protagonistes de la nova i vertadera plaça. I crec que aquest punt si que té vocació de plaça!

Plaça de l'Ajuntament. Foto: Google Earth
Plaça de l’Ajuntament. És un punt emblemàtic de la ciutat on trobem edificis tant importants com el propi ajuntament o l’edifici de correus. La plaça existent és un solar sense ús, pensada tant sols per a les mascletades de Falles. Al voltant de la plaça, massa carrils de circulació. Coneixeu alguna capital (de província espanyola o Europea) que per davant del balcó de l’Ajuntament hi passin cinc carrils de circulació? Jo no. De fet, la plaça de l’Ajuntament no funciona com a plaça i tota l’activitat té lloc a les voreres, on els conflictes entre les terrasses dels bars i els vianants comencen a ser preocupants. I mentrestant, a pocs metres, tenim un espai públic aïllat i desaprofitat. Cal repensar tot l’espai, des del carrer Sant Vicent (venint de la catedral), al carrer Barques i carrer Marqués de Sotelo. Cal construir una plaça de l’Ajuntament que de veritat funcioni com a plaça.

Desayuno con Viandantes a la plaça del Mercat. 20/9/2014
Plaça del Mercat. La plaça del mercat (que molts l’anomenen i no saben on es), és l’espai existent entre la llotja, el Mercat central i l’església de los Santos Juanes. De fet és un carrer amb voreres estretes que no té res de plaça. A part de que la UNESCO ha demanat que l’entorn de la llotja siga de vianants per mantenir el títol de Patrimoni de la Humanitat, l’espai hauria de ser molt més amable amb el vianant per donar resposta a les funcions socials i econòmiques que realment es donen en aquest indret. La demanda de vianants és elevada (ciutadans i turistes) i la millora de l’espai públic construint una vertadera plaça potenciaria els usos actuals millorant aquest entorn tant viu de la ciutat. Aquesta actuació hauria de ser una prioritat en l’agenda municipal.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Consulta o harakiri polític

El joc de la política cada vegada em sorprèn més. La consulta del 9N semblava una realitat a finals de juny però des de finals d’agost, i degut a les declaracions de polítics de primera fila com la Vicepresidenta Ortega o el Conseller Vila, sembla que la trempera decau. O si més no, la cosa no està tant clara.
Políticament crec que seria un haraquiri per a CiU no fer la consulta. Portem un parell d’anys de bombardeig mediàtic per fer-la i la societat civil s’ha mobilitzat com mai. Després de tot això i a dos mesos de la consulta, com pot ara el Govern tirar-se enrere? La resolució del TC no pot servir d’excusa, doncs és acceptat per tothom que en recorrerà la llei de consultes (ja veurem). Entenent que a CiU hi ha polítics de certa altura, com es que ara es tiren enrere? Què ha canviat?
El primer canvi ve donat pel divorci total entre Convergència i Unió Democràtica, escenificat amb la dimissió d’en Duran i Lleida com a número dos de la coalició (21 de juliol). Els resultats del divorci es farien evidents en les properes eleccions municipals, on Esquerra arrasaria i en Junqueras podria proclamar la República catalana tal i com va fer en Macià l’any 1931.
El segon canvi es dóna una setmana més tard, quan en Mas i en Rajoy es reuneixen a la Moncloa. D’aquella reunió tant sols en va transcendir que el President de la Generalitat li va entregar un llistat amb 23 peticions i que en Rajoy es comprometia a estudiar-les. El titulars dels diaris generalistes van reflectir un diàleg de sords: Mas reitera que celebrarà la consulta i Rajoy li recorda que és il·legal.  Crec que alguna cosa més es van dir, doncs des d’aleshores, a CiU li han començat a flaquejar les cames. Potser la bomba d'en Jordi Pujol?
Si a hores d’ara m’hagués de jugar els meus calers apostant si la consulta es celebrarà o no, us asseguro que no ho tindria clar. Ara bé, reflexionant una mica, crec que tal i com estan les coses és més factible que aquesta es celebri. Per un costat veig al govern flaquejar i per l’altre veig una societat civil tant llançada, que crec improbable que el govern no els deixi votar (l’engany seria majúscul). Si no es fa la consulta CiU (sobretot Convergència) s’haurà fet un Harakiri polític de manual, històric. Si tira endavant i la Consulta es fa (a pesar de les resolucions del TC, que ja veurem què diu), la patata calenta la tindrà en Rajoy i aquest què farà: Enviar els tancs? Tancar el parlament català a la presó? Jo crec que el 9N els catalans podran decidir. Tant sols falta veure en quines condicions.

Ens espera un final d’estiu i inici de tardor d’allò més apassionant!

dissabte, 30 d’agost de 2014

“Madrid. L’adveniment de la República” d’en Josep Pla i el procés català

Com ja us vaig comentar l’estiu passat, m’he reconciliat amb en Josep Pla, i aquest darrer mes d’agost m’he llegit “Madrid. L’adveniment de la República”. El llibre narra, a mode de diari, els primers mesos de la segona República. Les reflexions d’en Pla, sempre àcides i intel·ligents, fan del llibre un document històric molt interessant per conèixer què passava a Madrid durant aquella època. Les trobades d’en Pla amb polítics (Macià i Lerroux, entre d’altres), intel·lectuals i empresaris li permeten reflexionar sobre la societat madrilenya (la capital dels terratinents andalusos i extremenys) i la política nacional des de l’òptica característica del de Palafrugell.

Després de llegir-me el llibre he pensat molt en el paper dels cronistes. Ara, tenim tanta informació en temps real que les noticies duren un parell de dies i després s’esvaeixen com si res. A les redaccions dels diaris ja no hi ha escriptors i, malauradament per a la professió periodística, hi abunden els becaris. Aquestes reflexions m’han portat a pensar en el moment social i polític que està vivint Catalunya, i com d’interessant seria que hi hagués algun periodista que escrigués un llibre de reflexions sobre tot el procés, però no un llibre polític, sino un llibre sobre els canvis que el procés està tenint en la societat, en els empresaris i en els propis protagonistes polítics. Una reflexió distant, freda però irònica, on es pogués copsar els canvis a partir dels “barrets de fong” o la gastronomia. Estic demanant un cronista del procés, un Josep Pla o un Joan Fuster del segle XXI.

dimecres, 27 d’agost de 2014

Menorca....

Vacances a Menorca… descans, platges de sorra blanca al sud i pissarra negra al nord, aigües clares, paisatges de pedra seca àrids i durs, talaiots i navetes, formatges, cerveses, peix fresc, Ciutadella encantadora, bona companyia (la millor)… i el Like a Rolling Stone d’en Dylan sonant al cotxe mentre recorrem a poc a poc les carreteres de l’illa.

PD: M’he comprat la guia del Camí de cavalls. El proper viatge a Menorca serà per recórrer l’illa a peu durant 10 dies.

Cala Macarelleta
Catedral de Ciutadella
Punta Nati
Jaciment arqueològic de Talatí de Dalt

dijous, 14 d’agost de 2014

La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà

De les conseqüències de la crisi econòmica se n’ha parlat molt, sobretot d’aquelles que afecten directament a les esferes familiars i quotidianes. Però s’ha reflexionat sobre les conseqüències que a mig i llarg termini provocarà en esferes com les de la planificació urbana? La ciutat construïda: Del pla urbanístic al procés ciutadà, obre una línia de debat i reflexió entorn a aquest interrogant, a la vegada que mostra casos pràctics (i reals) de com fer ciutat dins d’aquest nou paradigma cultural.
El punt de partida del llibre, escrit per en David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia, és ben clar: Els Plans Generals d’Ordenació Urbana han perdut tota vigència doncs plantegen un creixement urbà que, donada la situació econòmica actual, no són més que una quimera. El desfasament temporal entre els plans i la seva execució efectiva s’eternitza fins a fer-los obsolets, és hora de buscar respostes àgils i ràpides a les necessitats de les nostres ciutats (pàg. 13).
Les respostes a les necessitats urbanes, econòmiques i socials que reclamen les ciutats en l’era postcrisi econòmica no les trobem en l’escala del PGOU sino en una escala de barri. La ciutat necessita accions concretes que dinamitzin el teixit associatiu, empresarial i social de l’entorn on es localitza l’actuació. Per això la necessitat de passar del pla al procés, de la teòrica d’un pla a la pràctica de la participació.
La Ciutat construïda s’estructura a través de tres blocs molt clarament diferenciats. El primer (La ciutat sota els nostres peus) explica com econòmica i socialment la ciutat mediterrània ha tingut una major resiliència a la crisi econòmica degut a la seva estructura urbana, que ha facilitat i potenciat els punts de trobada i la formació d’una xarxa de relacions socials que ha sigut bàsica per a superar (o sobreviure) la crisi econòmica. Els factors urbans i les dinàmiques ciutadanes espontànies influeixen en la resiliència de les urbs (pàg. 35). El capítol acaba llistant vuit tendències per a una València productiva.
El segon capítol (Del pla urbanístic al procés ciutadà) comença amb el desenvolupament teòric que demostra que els plans urbanístics estan en crisi (la disciplina urbanística no contempla els valors afegits derivats d’un ecosistema habitat, habitable, actiu o vital. Pàg. 45). Els tres factors que fan que els Plans urbanístics siguin paper mullat en l’actual context social i econòmic són: L’abandonament de la ciutat, que decreix enlloc de créixer com deien els plans, la falta d’adaptabilitat de l’ordenació urbanística que no respon a les necessitats reals de la ciutadania i el canvi de paradigma cultural. Un cop demostrat que el pla urbanístic no dona resposta a les necessitats actuals, què ens queda? El procés ciutadà, urbà i comunitari com a base del desenvolupament local. (Cal que ens preguntem per la necessitat de generar fórmules que a mitjà termini permeten l’aprofitament dels recursos comunitaris infrautilitzats potenciant aquestes pràctiques contextualitzades i participatives. Pàg. 51). Per últim, cal garantir que les actuacions que sorgeixen d’aquests procés ciutadà tinguin un ús (com  a eina de participació ciutadana), un disseny (com un servei no com una imposició) i una gestió que garanteixi la sostenibilitat de la ciutat.
Per últim, La ciutat construïda acaba amb un capítol anomenat Bases i aplicacions, que no és res més que un catàleg de processos urbans realitzats sota aquest nou paradigma de procés ciutadà, urbà i comunitari, el que vol dir que el què exposa el llibre no tant sols és teoria, sinó que hi ha un rerefons pràctic que ho converteix en una realitat palpable. És una porta a l’optimisme, una finestra per veure que hi ha altres maneres de fer ciutat. Es mostren els processos de “Parc-Park, oasi compartit al Carme” com a mostra de implicació ciutadana, el “Camping de dalt” com aprofitament immediat d’un espai infrautilitzat a la ciutat de València, la “Estratègia comboi” com a procés d’innovació social a Xàbia i Burjassot, el “Play-Time” com un experiment sobre les situacions quotidianes de conflicte i convivència a l’hora de ser partícips de l’entorn al casc antic de Villena i “el procés d’activació del centre històric de Calp”, com una millora de la identitat urbana.
Un llibre molt recomanable per a tota persona interessada en els processos participatius de fer ciutat, sigui quina sigui la seva disciplina.


La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà. Fundació Nexe. Col. Demos núm. 6. Juny 2014.
Podeu descarregar-vos el llibre del següent enllaç de la Fundació Nexe: 

divendres, 8 d’agost de 2014

Parklets de poble

Fa poc us parlava dels “Parklets” com a eines per aconseguir espai públic urbà a costa de l’espai d’estacionament per a vehicles. Aquesta fórmula, que està sent utilitzada en grans ciutats (São Paulo, Mèxic, San Francisco...) i reivindicada en moltes altres (València, per exemple), sembla que sorgeixi d’un gran laboratori d’idees de disseny urbà. Doncs bé, res més lluny de la realitat. El concepte de parklet s’ha de vestir de disseny i d’idea futurista a les grans ciutats perquè la pressió del vehicle privat és tant gran, que eliminar una plaça d’estacionament a vegades sembla una feina de titans, un David contra Goliat.
Ara bé, en molts pobles del nostre país, on la pressió del vehicle privat no és tant exagerada i els urbanistes han fet les mateixes voreres de metre i mig, les solucions cauen pel seu propi pes sense tant de rebombori i disseny. Si passegem amb ulls atents pels nostres pobles, veurem com l’antiga tradició de treure la cadira al carrer al capvespre per a xerrar a la fresca, no tant sols no s’ha perdut, sinó que molts bars l’estan aplicant amb més o menys gràcia estètica.
Des de la delimitació de l’espai a partir de tres tanques metàl·liques a l’estructura coberta. Les idees són variades i tot depèn del pressupost de cada bar i de la gràcia del propietari. Sigui com sigui, el fet és que la terrassa no cap a la vorera i aleshores, el propietari del bar ha decidit col·locar-la allà on estacionen els cotxes. Suposo que ho ha fet amb el vist-i-plau municipal, però el que és segur es que ho ha fet sense rebombori ni queixes veïnals, amb tota la naturalitat del món. De fet, si expliquéssim a aquests propietaris que estan fent una cosa que a les grans ciutats del món es considera revolucionaria, no s’ho creurien.
Crec que si apliquéssim aquesta política a les grans ciutats ens enduríem una bona sorpresa, doncs estic convençut que les queixes serien mínimes i podríem visualitzar com la gent prefereix espais de trobada (encara que en aquest cas siguin d’ús privat pels bars) que espais per a estacionar els cotxes. El que passa a les grans ciutats és que el cotxe viu sobreprotegit i al polític, tot el que sigui tocar-lo li produeix urticària. A vegades, les ciutats haurien d’aprendre dels pobles!
Parklet bàsic a l'avinguda Ramón i Cajal d'Alberic. Unes tanques són sufucient.


Parklet una mica més elaborat. Gespa artificial i celosia. Av. Ramón i Cajal d'Alberic

Parklet estil "Chill out" a la Glorieta d'Alberic
Parklet amb tanca verda, gespa artificial i parasol. Glorieta d'Alberic
 Parklet cobert amb esructura metàl·lica. Av. Ramón i Cajal d'Alberic


















dilluns, 4 d’agost de 2014

Oportunitats perdudes: El carril bici de Sant Josep de Calassanç

Obres al carrer de Sant Josep de Calassanç. Estiu 2014
L’estiu, aprofitant que la ciutat està mig adormida o estirada als pobles de platja, és el moment idoni per fer aquelles petites obres de manteniment que la ciutat necessita. Ara bé, també és el moment idoni per corroborar la poca coordinació entre les diferents àrees de l’ajuntament i per comptar les innumerables oportunitats perdudes.
A finals de juny van començar les obres de millora del serveis que circulen sota la vorera del carrer Sant Josep de Calassanç, entre la plaça Bisbe Amigo i l’avinguda Pérez Galdós. Es va tallar la vorera i es va eliminar l’estacionament per permetre la circulació de vianants, protegits per unes tanques d’obra.
Ara que s’eliminava momentàniament l’estacionament del costat esquerra del carrer Sant Josep de Calassanç, hagués estat el moment perfecte per, una vegada acabades les obres de la vorera, implantar el carril bici previst en el pla de mobilitat que connecta el del carrer Conca (que acaba a la plaça Bisbe Amigo venint del centre) amb el de l’Avinguda del Cid i el carrer Mestre Bellver, a través d’aquest tram de Sant Josep de Calassanç.
Junt amb les obres que s’han fet al carrer Sant Josep de Calassanç, hagués estat molt senzill i econòmic implantar aquest petit tram de carril bici, que permetria una connexió directa i segura des de l’avinguda del Cid i rodalies al centre de la ciutat.
Tot plegat demostra una manca de coordinació entre departaments i una nul·la voluntat d’implantar un pla de mobilitat que permetria construir una ciutat una mica més amable.
Una oportunitat perduda (una més)

dilluns, 28 de juliol de 2014

Curitiba, un exemple per a la reflexió

A cada país hi ha alguna ciutat que és referent en temes de planificació de la mobilitat urbana. A Espanya ho són les tres capitals basques i potser també Barcelona. A Itàlia sempre es parla de Bolongna. A França podríem citar Lyon i Rouen (n’hi ha alguna més). Copenhagen també és un bon exemple de ciutat per parlar de bicicletes i espai públic. I a Amèrica llatina? Allà moltes ciutats estan començant a fer coses interessants (sobretot les grans capitals), però si n’hi ha una que està estretament lligada a la planificació de la mobilitat des de fa anys és, sense cap mena de dubte, Curitiba (Paraná, Brasil).
Si Donostia està lligada al nom de l’ex alcalde Odón Elorza i Copenhagen a la de l’arquitecte Jan Gehl, Curitiba és referent a nivell mundial per la feina feta per l’ex alcalde i arquitecte Jaime Lerner. En Lerner va fer el que tot bon alcalde hauria de fer: Imaginar-se quina ciutat volia a llarg termini i treballar per assolir el somni, deixant unes bases sòlides per a que els que vinguin al darrera tinguin el camí clar.
Praça Santos Andrade
Amb aquest objectiu, en Lerner va treballar durant els anys 70 per convertir Curitiba en una ciutat amable per al vianant. Potser el més visible ha estat el sistema de BRT (el primer del món - 1974) que va implantar amb les seves icòniques parades, però hi va haver una actuació global encaminada a ubicar a les persones en el centre de totes les decisions que va ser cabdal per a transformar la ciutat. L’espai públic està cuidat i el vianant és protagonista en la major part dels carrers del centre. I per a fer del vianant el protagonista de la ciutat, ha fet falta garantir un sistema de transport públic eficient (la Red Integrada de Transporte amb el famós BRT) i restringir l’oferta d’estacionament per al vehicle privat al centre. Res de nou, és de manual, però poques ciutats s’atreveixen a implantar-ho d’una forma tant clara com Curitiba.
BRT Curitiba.
Curitiba és actualment una ciutat de 1.7 milions habitants (menys de mig milió als anys 70), que ha demostrat que sense grans inversions (no té metro ni tramvia) es pot canviar el model de ciutat. El que cal, però, es visó de ciutat, lideratge, una planificació global de tots els modes de transports que garanteixi un equilibri del sistema i un pla de treball per a executar-ho.
Aquestes actuacions van ser implantades a Curitiba durant els anys 70 i 80! I és precisament per això que la capitat de l’Estat de Paranà és un referent, perquè va canviar el model de ciutat molt abans que s’oficialitzés el canvi de paradigma. De fet, encara avui en dia, hi ha ciutats que no s’han assabentat que les coses estan canviant. Si una ciutat del Brasil com Curitiba ha estat capaç de convertir-se en una ciutat referent a nivell mundial en temes de planificació urbana i de mobilitat, per què la meva ciutat segueix vivint en un immobilisme malaltís?


BRT Curitiba
Hi ha un llibre d’en Jaime Lerner que us recomano: Acupuntura urbana. (IAAC 2005, Barcelona)



Eix de vianants Rua XV Novembro

dimecres, 16 de juliol de 2014

Micro espais públics o parklets

Cities for people - Jan Gehl
La diferència més visible entre un país desenvolupat i un en vies de desenvolupament és l’estat de conservació de l’espai públic. A Europa disposem de places i llocs de trobada més o menys cuidats, però a Brasil i Mèxic, per exemple, aquests espais brillen per la seva absència (més enllà dels centres de les ciutats). La incapacitat, principalment econòmica, de l’administració pública per planificar i mantenir aquests espais així com la inseguretat que es genera en certs espais de la via pública són dos factors determinants d’aquest dèficit d’espais de trobada a Amèrica llatina. De fet, els dos motius van de la mà. Els espais poc treballats o mal planificats normalment són més insegurs. Si planifiquem i treballem el disseny dels espais públics els estem revaloritzant des d’un punt de vista social a la vegada que millorem la seva seguretat. En  Jan Gehl explica molt gràficament com un espai públic d’alta qualitat fa augmentar les activitats opcionals (recreatives) i les socials. 
Parklet a São Paulo. Instituto da mobilidade verde
En aquest sentit, Brasil i Mèxic estan començant petits projectes per millorar els espais públics. Trobo especialment interessants els projectes "Parque de bolsillo" a Mèxic (promogut per la Autoridad del Espacio Público del Gobierno del DF) i els Parklet al Brasil (promogut per l'Instituto Mobilidade verde de São Paulo). Aquests projectes consisteixen en construir petits espais públics en aquells llocs de la ciutat amb dèficit d’ells. Ciutats com el DF han crescut molt ràpidament en els darrers anys i amb una planificació urbana gairebé nul·la. Es per això que tret dels dos o tres parcs grans que té la ciutat, els barris no disposen de petites places o llocs de trobada. És aquí on neix el projecte de “Parque de Bolsillo” que consisteix en identificar petits espais urbans i arreglar-los per construir llocs de trobada. L’eliminació de dos places d’estacionament en calçada sol ser una eina recurrent per aconseguir guanyar espai per als vianants.
Parque de Bolsillo. Ciutat de Mèxic
Parklet a São Paulo. Instituto da mobilidade verde
Park(ing)day a València, carrer Colón. Grup Compromís
A la ciutat de València fa anys que el Grup Municipal de Compromís, durant la setmana per la mobilitat, realitza (o intenta, si l'ajuntament els deixa) el Park(ing)day, una idea sorgida al 2005 a San Francisco i que s’ha estès per tot el món per reivindicar la millora de l’espai públic en detriment de l’espai dedicat al vehicle privat. Aquests acte consisteix simplement en eliminar dues places d’estacionament i crear un petit espai públic de trobada.

A la ciutat de València disposem de moltes places de barri i per tant l’objectiu de construir aquests micro espais públics no ha de ser el mateix que al Brasil o Mèxic. A València (i a les ciutats mediterrànies en general) tenim un desigual repartiment de l’espai públic en gairebé totes les seccions dels carrers, que genera unes voreres amb unes amplades insuficients per a la demanda existent (el vianant és el mode de transport més usat a les nostres ciutats). Aquest escenari, ja de per si deficient, empitjora amb la tendència cada vegada més extensa de posar les terrasses dels bars a les voreres, sigui quina sigui l'amplada d’aquesta.
Per resoldre aquesta problemàtica, serien de gran utilitat aquests micro espais. La filosofia sorgida a partir del Park(ing)day i que a cada país s’ha estès amb noms diferents (parklets, parques de bolsillo...) és la de recuperar l’espai públic per a un ús obert. Això pot xocar frontalment amb la idea de que aquests espais es creïn per a un ús privatiu, com pot ser una terrassa de bar. Crec que una cosa no treu l’altra. A València, aplicar aquesta metodologia per a recuperar les voreres per al vianant crec que és una molt bona solució. Aquell bar que no garanteixi una amplada mínima de vorera per al vianant (3 metres), ha d’ubicar la seva terrassa en dos places d’estacionament en calçada. En alguns pobles, on la pressió que exerceix el vehicle privat no és tant gran com a les ciutats, hi ha bars que amb quatre tanques d’alguna marca cervesera ja acoten el seu espai en la calçada. I això no seria incompatible amb construir parcs de butxaca públics i oberts en aquells milers de racons de la nostra ciutat. Segur que tots en tenim més d’un al cap?
Són petites i econòmiques actuacions amb un gran impacte urbà. Com deia Jaime Lerner, acupuntura urbana!

dimecres, 9 de juliol de 2014

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

Llegir novel·les generacionals serveix, entre d’altres coses, per autoflagelar-se. Quan érem adolescents i llegíem les “Histories del Kronen” o “Transpotting” no hi havia molt que pensar. Era qüestió de veure qui la feina més grossa i qui de debò s’havia de preocupar eren els nostres progenitors. Però ara, camí dels 40, les novel·les que escriuen els de la nostra generació tenen un rerefons reflexiu molt més potent. I de fons, la gran pregunta: Estem contents amb el camí recorregut? Si la resposta és afirmativa, endavant, però si no tenim clara la resposta, la següent pregunta és: Som a temps per canviar el rumb de la nostra vida o ja fem tard?
Suposo que aquestes reflexions se les han fet totes les generacions des de l’època de la Grècia antiga. Ara bé, cada generació ha tingut el seu “entorn” que al cap i a la fi és el que diferencia cada una de les generacions. I la meva generació ha tingut un entorn idoni per escriure novel·les: La pitjor crisis econòmica des del crack del 22.
La novel·la que m’acabo de llegir porta per títol “Primavera, estiu, etcètera” i el signa la Marta Rojals. L’Elisenda, una jove arquitecta en crisi de 34 anys que viu a Barcelona, retorna uns dies al seu poble, als peus del Montsant, a la Ribera Alta. Fa poc temps que l’ha deixat la seva parella i al poble retroba una gent i un espai que l’ajuda a reflexionar sobre la seva vida personal i professional. Aquest fet serveix d’excusa per teixir una novel·la generacional clàssica, que enganxa perquè l’entorn està molt ben treballat. Els personatges, la vida de poble i la relació d’amor-odi amb la ciutat de Barcelona i tot el que representa per a la protagonista acompanyen i omplen un llibre on el més important són les reflexions que es fan sobre el fet de fer-se gran i el què farem demà.
Les llargues hores collint olives amb el pare, però sobretot les xerrades i la tensió sexual que es crea amb l’amic retrobat Bernat, serveixen per a plantejar converses sobre el camí que hem recorregut i com, a poc a poc, hem anat canviant. 
Una bona novel·la, que enganxa i que molt probablement, els de la meva generació s'hi trobaran reflectits en més d'una ocasió (i els que tinguin arrels de poble i hagin emigrat a una gran ciutat per estudiar i treballar, molt més).

(Una altra novel·la generacional molt recomanable és la que ha escrit en Xavier Aliaga: Vides desafinades. Menys reflexiva i amb més acció, també parla dels dubtes personals i professionals a les portes dels 40)

dijous, 26 de juny de 2014

Felip VI necessita el seu propi "23F"

Felip VI saluda al President Mas, amb Rajoy a l'ombra
Espanya ja té rei nou. Un nou Borbó ocupa, per decisió dinàstica que no democràtica, la “jefatura del reino de España”. No vull entrar a discutir en aquestes línies el caspós paper que han jugat les televisions i els mitjans generalistes aquests dies. Simplement diré que m’ha semblat deplorable i d’una falta de rigor típic d’un país sense llibertats.
Molta gent diu que en Joan Carles ha abdicat per a que el seu fill faci de mediador entre Catalunya i el govern (la paraula mediador és en aquest cas del tot errònia, doncs el paper del rei és del tot partidista). Doncs bé, la primera visita oficial del nou monarca serà al Vaticà. Tota una declaració d’intencions. Després sembla ser que viatjarà a França, Portugal. Estats Units... Quan trauran a passejar a en Felip VI per les Espanyes? Que potser tenen por que la societat l’escridassi? Pensa defensar la unitat d’Espanya sense trepitjar Catalunya? Jo crec que d’amagat, en Felip VI i en Mas es faran unes trucades, però que tardarem en veure el rei per terres catalanes, perquè amb un regnat nou de trinca, no l’interessa una escridassada pública a les primeres de canvi. I tenen la certesa que això, tard o d’hora, passarà. Simplement estan gestionant “el quan” i “el com”.
Amb tot això, les vacances escolars i polítiques ja se’ns han tirat al damunt i quan a mitjans de setembre tornin tots morenos, el 9N ja el tindrem a tocar. I aleshores en Rajoy s’adonarà que ha fet tard. Què passarà el 9N i sobretot què passarà a partir del 10N és tot un misteri. Jo crec que hi haurà convocatòria d’eleccions, però això és la solució fàcil i amb aquestes coses mai se sap.

I el rei, el nou, les haurà vist passar igual que en Rajoy i haurà perdut el somni de tenir el seu propi 23F. En Felip VI necessita una victòria que li doni crèdit per mantenir-se al poder 40 anys com va fer el seu pare. Vendre que ell ha aconseguit mantenir la unitat d’Espanya davant d’un repte sobiranista com el català, pot ser el seu particular 23F. Pot ser el seu manà. Ell sap que necessita un cop d’efecte per vendre una victòria que justifiqui la monarquia, però crec que va just de temps i arriba tard. I el que és més important, el procés català està dirigit per l’empenta de la població, majoritàriament republicana o com a mínim clarament antiborbònica. I això s’escapa de qualsevol control polític i sobretot reial. Pinten bastos per al rei.