En els països occidentals, moltes vegades caiem en la utopia de pensar com seran les ciutats del futur. Pensem en ciutats jardí, amb espais oberts, amb edificis blancs supermoderns, amb transports ecològics, sense cotxes…
Doncs bé, la realitat té una cara ben diferent. L’any 1950 tant sols Nova York superava els 10 milions d’habitants. L’any 2004 hi havia al món 20 ciutats que superaven aquesta barrera i totes (tret de Nova York) es troben en països en vies de desenvolupament, sobretot a Xina, Àfrica i Amèrica llatina, on l’estat no ha volgut o no ha pogut garantir les necessitats dels nouvinguts, que s’han instal·lat com han pogut i on han pogut. Han nascut així les ciutats hiperdegradades, el vertader rostre de les ciutats del segle XXI. Ciutats com Karachi, Dacca, Yakarta, Lagos, Teheran... que ens costaria ubicar-les en un mapa, superen els 10 milions d’habitants.
Però aquestes 20 mega ciutats tants sols són la punta del iceberg. Es calcula que aproximadament 1.000 millons de persones viuen en zones urbanes hiperdegradades, una xifra que supera la població d’Europa i Estats Units junta. Només a l’Àfrica nergra, 332 millons de persones viuran dins de les àrees urbanes hiperdegradades.
Tota aquesta informació l’he descobert llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria (Planet of slums), un llibre colpidor que amb moltes cites i dades, ens mostra la cara menys coneguda de les ciutats del món, aquelles ciutats allunyades del disseny, del turisme, del benestar.....però que són el sostre de la majoria de població urbana mundial.
Com hem arribat a aquesta situació? Una de les causes ha estat la política agrària del BM i del FMI, encaminada a liberalitzar el camp, que ha obligat a petits propietaris (tots els treballadors dels països en vies de desenvolupament) a abandonar les seves terres i marxar cap a les ciutats a buscar altres oportunitats. I allà s’han trobat amb administracions que no han sabut o no han pogut planificar la ciutat i els serveis necessaris per donar resposta a aquest procés.
“Así pues, las ciudades del futuro se encuentran lejos del cristal y del acero con que las imaginaban generaciones aneteriores de urbanistas: La realidad nos presenta un panorama de ladrillo sin cocer, paja, plástico reutilizado, bloques de cemento y tablones de madera. En lugar de ciudades de luz elevándose hacia el cielo, la mayor parte del mundo urbano del siglo XXI se mueve en la miseria, rodeado de contaminación, desehechos y podedumbre”
Mike Davis, Planeta de ciudades miseria. Ed. Foca 2007.
Original: Planet of slums. Ed. Verso 2006
1 comentari:
Les grans ciutats han sigut des de sempre (mentida, només des de fa un parell de segles), l'estendard del fuur i del progrés, com bé comenta Xesco. I la realitat ha evolucionat per un altre camí, en una sort d'aglutinació insostenible.
Com deia un bon amic ja fa uns anys, el futur està a la involució, al despreniment de les necessitats artificials, al reequilibri dels avantatges de la minoria en benefici dels desavantatges de la majoria.
Personalment crec que abans arribarà la 3a Guerra Mundial (per posar-li un nom) que els rics renunciaran a les seves possessions.
Publica un comentari a l'entrada