dijous, 7 de juny de 2018

Autonomia infantil, accidents, percepcions i incongruències

Pares i mares creuant amb els fills en vermell

Sovint posem d’excusa per no deixar als menuts anar sols pel carrer que és perillós. No volem que vagin sols a l’escola o a comprar el pa perquè han de travessar dos interseccions amb molt de trànsit i ens fa por que creuin en vermell, sense mirar o que algun cotxe es salti el semàfor en vermell.
Aquí tinc dos comentaris ben senills. El primer és estadístic i ens diu que la probabilitat de ser atropellat és relativament baixa. A València, l’any 2016 (últim any amb dades disponibles), es van registrar 8.221 accidents amb 3.975 víctimes, 11 de les quals mortals. El 5,4% dels accidents van ser atropellaments (451 vianants atropellats) i el 6,2% de les víctimes van ser vianants (248 de les 3.975 víctimes). Vianants i ciclistes representen el 14% de les víctimes. Ara bé, el 27% de les víctimes mortals són vianant (45% si hi sumem els ciclistes). Es a dir, que els vianants i ciclistes representen un percentatge relativament baix del total d’accidents i víctimes però quan es donen, les conseqüències són fatals..
Per tal de posar un ordre de magnitud a aquests números estadístics cal dir que diàriament es realitzen a València 760.000 desplaçaments a peu, el que significa que anualment se’n fan 197,6 milions (només en dies feiners). D’aquests 197,6 milions, 372 acaben atropellats. Això representa que un 0,00018% dels desplaçaments a peu acaben en accident. Podríem concloure que la probabilitat de ser atropellat en un desplaçament a peu és molt baixa i que per tant la percepció de perillositat està, en certa manera, infundada. 
Ara bé, el fet de que el 45% de les víctimes mortals siguin vianants i ciclistes posa de manifest la clara vulnerabilitat dels modes no motoritzats.
Entenc que això són estadístiques fredes i que les decisions que prenem pares i mares respecte als nostres fills no es basen en números. Aquest 45% de víctimes pesa molt més que la probabilitat de ser atropellat i el bombardeig mediàtic sobre la inseguretat en l’espai públic també fa el seu paper negatiu.
El segon punt a comentar fa referència a l’excusa que solem posar per a no deixar anar als petits sols pel carrer, que com he dit, sol ser la por de ser atropellats en una intersecció. Cada dia, de camí a l’escola, ens aturem en un pas de vianants semaforitzat al carrer Mariano Ribera amb Aiora, amb bastant de trànsit. No creuem fins que es posa en verd. Normalment ens quedem sols, jo i els meus dos fills. La resta de pares i mares creuen amb els seus fills en vermell. Després, aquests pares i mares seran els que et diran que no deixen anar sols als fills perquè és perillós, perquè tenen por que creuin en vermell i els atropellin, quan els seus fills simplement replicaran el que han vist fer als seus pares i mares. No els deixem anar sols per por a que repliquin el que nosaltres (amb ells) fem diàriament. Una gran incongruència. Les estadístiques són fredes però ens mostren uns carrers segurs. En canvi les percepcions infundades són incontrolables i poques vegades van acompanyades de reflexions autocrítiques.

dijous, 10 de maig de 2018

Processos de gentrificació: Expulsats, autoexpulsats i el paper del turisme global

Antigua Guatemala, Guatemala

Forma part del mateix procés de gentrificació qui marxa del seu barri perquè el llogater l’expulsa que qui marxa perquè venent o llogant el seu pis obtindrà una renta major que li permetrà viure còmodament en un altre lloc? El resultat és el mateix però els processos són comparables? Es poden analitzar separadament? Són conseqüències d’un mateix problema? Les solucions serveixen per als dos processos?
Aquesta setmana he estat a Antigua Guatemala dins d’un projecte de planejament urbà del Departament de Sacatepéquez i de la pròpia ciutat d’Antigua Guatemala, una ciutat completament turística que es debat entre el creixement turístic o el manteniment de les finques cafeteres. Molts guatemalencs estan venent o llogant les seves cases colonials d’Antigua a estrangers a canvi de preus desorbitats (1 milió de dòlars, per exemple). Agafen els diners i marxen a viure a Ciudad Vieja o Jocatenango, a 5-20 minuts del centre d’Antigua. La gent està parlant d’un procés de gentrificació, però aquí no hi ha expulsats, sinó autoexpulsats per tal de guanyar molts diners. Els únics perjudicats són els joves, que quan s’independitzen es veuen obligats a marxar als municipis del voltant al no poder pagar el preu de compra o lloguer d’un habitatge a Antigua. Com passa a molts altres llocs del món.
La descripció teòrica del procés de gentrificació és ben clar: Es millora un barri, es restauren els edificis o se’n construeixen de nous, augmenta el preu dels habitatges i els antics residents de classe mitjana o baixes són expulsats pels nous residents de classe mitjana o alta.
Actualment sembla que tot procés de millora d’un barri s’associa a un procés de gentrificació i ara que ha entrat en joc el turisme, molt més. Però els processos que es donen són els mateixos? Es pot parlar, en tots els casos, de gentrificació? El concepte gentrificació és anglosaxó (prové de l’anglès gentry "alta burgesia”) i per tant, naix en una societat on el 63% dels habitatges són propietat de qui els habita (UK i Estats Units). Alemanya és el país de la UE on aquests percentatge és més baix (51%), sent la mitjana de la UE un 69%. A espanya aquests percentatge és del 78%.
Aquests percentatges són importants per entendre el fenomen d’expulsió dels residents de classe baixa per nous residents de classes socials més pudents. La clau del que vull comentar és el concepte d’expulsió. En barris on la propietat dels habitatges per residents és més baixa, el lloguer guanya pes i per tant, és més fàcil que es generi el procés d’expulsió dels llogaters degut a un augment del preus dels habitatges. En canvi, en barris on la propietat està en mans dels propis residents, és més difícil parlar d’expulsió. El procés de gentrificació clàssic es donava en barris on la propietat del resident era baixa. Crec que el fenomen global del turisme ha accentuant i diversificat els processos de gentrificació, accelerant els processos de transformació urbana i creant la figura de l’autoexpulsat. I això ha estat possible degut als alts i ràpids rendiments econòmics generats pel turisme.
Un procés de gentrificació que abans es podia allargar anys, (i per tant tenia un impacte menor en la població autòctona) ara amb el turisme s’accelera. En el procés de gentrificació clàssic el canvi era resident per resident, de diferents classes socials, però eren residents i per tant, els negocis i comerços també canviaven però seguien tenint un ús de servei al ciutadà. Ara amb el turisme, el canvi és de residents per turistes i els comerços, que òbviament també canvien, ja no són per a donar servei a residents, sinó a turistes: Restaurants, botigues d’artesania, bars, discoteques.... On queda el comerç local? A Antigua ja és difícil trobar un supermercat, una fleca o una fruiteria.
Així doncs, crec que el turisme ha estat un catalitzador per transformar els usos i funcions dels barris. I això sense control, sense protegir als residents, és un error. En ciutats turístiques com Antigua Guatemala o Venècia el fenomen és extrem. Als tallers que hem tingut aquesta setmana a Antigua Guatemala, la població es preguntava per a qui serien els creixements urbans? Anem a créixer per a que els turistes comprin o per als guatemalencs? I no ho veien malament, perquè una gran part de la població ja viu del turisme...
És fonamental que en les nostres ciutats, on la diversificació d’usos és més gran, planifiquem el turisme controlant-lo i fent-li pagar les externalitats que genera. Tot un repte per mantenir en vida els nostres barris.

dimarts, 8 de maig de 2018

Maria Arnal i Marcel Bagés a la Rambleta (4/05/2018)

                           
Maria Arnal i Marcel Bagés a la Rambleta (4/05/2018). Foto: Sergio F. Fernández


















Vaig descobrir a la Maria Arnal i al Marcel Bagés quan van telonejar a Gener al Palau de la Música de València, en el concert final de la gira de “El temps del llop” (juny 2016). Van tocar aproximadament 30 o 40 minuts, però va ser suficient per adonar-me que estava davant d’alguna cosa nova, potent, tradicional però alhora completament innovadora, delicada però enèrgica quan calia...
A partir d’aleshores la trajectòria del duet és ben coneguda. Publicaren el “45 cerebros y un corozaón” (Fina Estampa, 2017) i la premsa musical especialitzada d’arreu de la península els premiaren amb crítiques fantàstiques fins al punt de que, quan es publiquen els millors treballs de l’any, el “45 cerebros y un corozón” estava al capdamunt de més d’una llista. I amb raó. És un discàs com la copa d’un pi.
Aquest passat divendres (4 de maig 2018) la Maria Arnal i el Marcel Bagés presentaven a València (per segona o tercera vegada) el “45 cerebros y un corazón” en un Espai Rambleta que va penjar el Sold out setmanes abans. Ple a vessar.
Amb una escenografia minimalista i un bon joc de llums, el duet va presenta el disc de debut complet més alguna novetat del que serà el seu segon treball. El concert va començar amb la cançó que dona títol al disc i una Maria Arnal encara amb la veu freda, però ràpidament les guitarres del Marcel Bagés ens van embolcallar dins d’una espiral de força i distorsió i la veu de la Maria Arnal es va omplir de força, energia i dolçor.
El duet va començar cantant i tocant asseguts. Va haver un moment del concert que vaig pensar: Amb l’energia que transmeten, com poden seguir asseguts en unes cadires de fusta? Poc després, en Marcel Bagés va canviar la guitarra acústica per l’elèctrica i tots dos es posaren de peu. Allò ja era imparable!
El concert va acabar amb una muntanya russa de sentiments. La primera la “Cançó del Vetllatori (cantada també per Pep Gimeno), que a l’escoltar-la seria capaç de plorar si em deixés anar. La segona “A la vida”, versionant de manera brillant, i és difícil de fer-ho, l’estimat Ovidi. Una clara mostra de la connexió que la Maria Arnal i en Marcel Bagés tenen amb València. I que el públic de la capital del Túria ha sabut correspondre cada vegada que han trepitjat un escenari de la terreta. Fins a la propera!

Ressenya del concerta  la revista Redacción Atómica

dijous, 19 d’abril de 2018

Encara no és tard, d'Andreu Escrivà


Andreu Escrivà ha escrit un d’aquells llibres de divulgació científica que podríem anomenar de fonamentals, imprescindibles. El subtítol del llibre és ben clar: Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic.
Amb una prosa entenedora però mantenint un fort rigor científic, Escrivà ens ve a dir que el canvi climàtic és real, el causem nosaltres, ja en coneixem els mecanismes i el ritme al qual s’està produint no té parangó en la història del planeta. Ja no hi ha marge per al dubte o el negacionisme. Ara toca actuar. Però com? Una tasca urgent és informar. Ser conscients del problema, entendre’l, explicar-lo... i és en aquest sentit que crec que el llibre s’ha de convertir en un referent de lectura obligada a instituts, clubs de lectura, grups d’amics... si algun llibre heu de passar de mà en mà, recomanar o regalar, que sigui el “Encara no és tard” d’Andreu Escrivà.
A “Encara no és tard” el lector pot trobar una clara explicació a què és el canvi climàtic antropogènic, quines són les causes, quines en poden ser les conseqüències, per què estem tardant tant en actuar i què podem fer com a societat i com a individus.
Sabem, per les imatges més catastròfiques que ens arriben pels mitjans de comunicació, que els escenaris que ens podem trobar com a conseqüència del canvi climàtic són esfereïdors. Desertificació i pujada dels nivells del mar són els que la majoria de la població reté a la retina. Per què no actuem? Bàsicament perquè actuar contra el canvi climàtic suposa canviar d’hàbits i, individualment, a això no estem disposats. El nostre subconscient pensa: Total, quin impacte pot tenir el que faci jo? Això o ho arreglem col·lectivament o no hi ha res a fer. Doncs no, aquí tots hem de remar en la mateixa direcció, individualment i col·lectivament. Ens hi va la vida tal i com la coneixem actualment. I ens hem de posar les piles ja perquè ara encara podem intentar mitigar l’impacte. Després tant sols ens quedarà adaptar-nos al que vingui.
Però com mitiguem l’impacte del canvi climàtic? Aprendre a comunicar millor el canvi climàtic, parlar-ne, aplicar i crear eines legals i econòmiques, canviar la forma en que ens movem i consumim, modificar la nostra dieta, segrestar CO2 sota terra, fer una transició energètica, preservar els sòls agrícoles i restaurar els ecosistemes degradats... Hi ha tant a fer i en un espectre tan gran que segur que cadascú de nosaltres sap on pot afegir el seu petit gra de sorra.
L'Andreu Escrivà mantè un blog que podeu seguir a: https://cienciaipolitica.com/

Encara no és tard. Claus per entendre i aturar el canvi climàtic (2016). Andreu Escrivà. 
Ed. Bromera - Servei de Publicacions de la Universitat de València. 
El llibre fou guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General l'any 2016

Aquests 2018 la Universitat de València ha publicat la traducció del llibre. Aún no es tarde. Claves para entender y frenar el cambio climático

dimecres, 28 de març de 2018

Senior i el Cor Brutal amb La Síndrome Lomax al Principal (23/03/2018)

Senior i el Cor Brutal + La Síndrome Lomax al Principal (Foto Aitor Garrigues)
El passat divendres dia 23 de març el Teatre Principal va viure una nit de Rock&Roll memorable. Les guitarres de Senior i el Cor Brutal van fer trontollar la pols de les velles cortines de vellut vermell del teatre i, simbòlicament, també van trontollar les estructures mentals d’aquells que deien que el Principal no era lloc per al Rock, i menys cantat en valencià. Doncs bé, aquest cap de setmana dos tasses ben plenes: Senior i el Cor Brutal el divendres i Dani Miquel i els Mamemimomúsics el diumenge. Sold out en els dos casos.
Senior i el Cor Brutal presentaven a València el seu darrer treball, Valenciana Vol1, publicat aviat farà un any (maig del 2017). El disc es va estrenar en societat al Vida Festival l’estiu passat i a València hem hagut d’esperar a aquest cap de setmana degut a la tossuderia d’en Landete, que volia presentar-lo al Principal si o si. Vist el resultat, ha pagat la pena.
Presentar el Valenciana Vol.1 no és senzill, ni des del punt de vista artístic ni des del punt de vista logístic, doncs la gràcia està en reunir damunt de l’escenari a la Sindrome Lomax, les veus amigues del disc. Al Principal en van faltar unes quantes (Lluis Gavaldà, Manu Ferrón, Maria Arnal o Núria Graham), però en vingueren moltes (Pau Vallvé, Artur Estrada, Clara Andres, Carles Sanjosé, David Carabén, Mireia Vilar, Judit Casado, Joan Pons, Carles Chiner i Jordi Lanuza). I si reunir en un mateix escenari a tots aquests artistes ja és difícil, en Landete va fer un salt mortal i va convidar a Xavo Giménez (La Teta calva) per fer una introducció teatralitzada (la primer part brillant) i a Be Lozano i Majo Català (les Bananes en Pijames) per acompanyar les cançons amb unes projeccions magnífiques. Tot plegat per presentar el disc i celebrar els 10 anys de la banda. El moment ho requeria i l’escenari convidava, encara que més d’un, veient la força del directe, hagués preferit una sala on poder saltar, cridar i fer-se alguna cervesa.
El concert en si va ser rodó. La banda va anar alternant tandes de 2-3 cançons del Valenciana amb tandes de cançons de l’Experiència gratificant, Gran, València Califòrnia i El Poder delVoler. Una llarga llista d’himnes on no van faltar, entre d’altres, perles com Gran (versió explosiva!), Lluna de mandarina, El signe dels temps, Roselleta, l’Animal, Tots els ianquis que vull o un final de germanor amb la immensa i imprescindible València – Califòrnia. Crec que el mantra final escenifica perfectament tot el que vam sentir els que divendres ens congregàrem al Principal: I allí tots serem germans i no patirem més fam, i l’amor s’escamparà com el vi, en un bon dinar.
Enhorabona primos i per molts anys!

dilluns, 19 de març de 2018

Waze, Uber i el vehicle autònom. El pensament màgic aplicat a la gestió de la mobilitat urbana


Jo, que no sóc usuari habitual del cotxe, no m’adono de certs canvis socials i de mobilitat que estan provocant les noves tecnologies fins que vaig a una ciutat com Mèxic, on em veig obligat a agafar Ubers durant tot el dia per poder anar de reunió en reunió.
La primera vegada que vaig anar a Mèxic (2011) agafava els taxis comuns o els “Arturos”, un servei de taxi privat amb el qual la meva empresa tenia un conveni. Aquests taxistes, taxistes de tota la vida, es coneixien la ciutat de pam a pam, l’havien conduit i patit durant anys. Eren gats vells. Ara bé, per anar d’un lloc a un altre utilitzaven les avingudes principals i potser alguna drecera que es coneixien, però sempre poca cosa i ben a prop dels eixos principals.
Ara, 7 anys més tard, ha irromput amb força Uber. Les noves generacions de joves mexicans són animals tecnològics. Estan contínuament connectats i Uber és el taxi modern que els va com anell al dit. El reserven via aplicatiu mòbil, no paguen en efectiu ni amb targeta dins del taxi i el que ha estat fonamental a Mèxic per garantir-ne l’èxit: estan constantment geolocalitzats.
Ara bé, els conductors d’Uber són més joves que els taxistes comuns. Molts d’ells han vinguts d’altres parts de la República atrets per les oportunitats d’una megalòpolis com Mèxic. I evidentment no es coneixen la ciutat o no han fet l’esforç d’empapar-se dels seus carrers, avingudes i dreceres. Però ells també són de la generació tecnològica i per sort, existeix l’aplicació Waze.
Google va comprar Waze l’any 2013 per gairebé 1.000 milions de dòlars. Waze són els ulls dels taxistes d’Uber i de les noves generacions de joves que es mouen en cotxe per la ciutat. Aquesta generació abans es deixaria les sabates a casa i sortiria descalça al carrer que el mòbil amb el Waze.
Això que pot semblar inofensiu és una amenaça (o ja un problema real) per als barris de la Ciutat de Mèxic, i segurament per als de les grans megalòpolis d’Amèrica llatina (a São Paulo o Fortaleza, al Brasil, he tingut la mateixa sensació) i qui sap si de casa nostra. Waze calcula les rutes amb una premissa ben senzilla: El menor temps de recorregut entre A i B, sense tenir en compte el tipus de carrer o avinguda. A diferència d’altres aplicacions de GPS, Waze s’alimenta en temps real de tots els usuaris que estan connectats i circulant per la mateixa ciutat. Aquests informen de retencions, accidents i donen senyals de rutes i velocitats. Aleshores, en temps real, l’algoritme de Waze ofereix als usuaris les rutes de menor temps.
Gràcies als algoritmes de Waze, aquesta setmana he pogut conèixer magnífics carrers de barri que possiblement fa tres o quatre anys tenien només el trànsit dels propis veïns i ara, depenent de les hores punta, registren intensitats del trànsit completament inadequades per aquests tipus de carrers. Els veïns deuen estar que trinen!
El funcionament de Waze genera un problema greu de gestió de la mobilitat que s’escapa del control públic. L’administració es veu indefensa davant les decisions que pren l’algoritme de Waze. Al Congrés de NACTO, celebrat a Chicago l’octubre passat, els gestors de la mobilitat de Los Angeles comentaven que ja havien rebut queixes de veïns per això i que després de parlar amb Waize per tal de que tinguessin en compte la jerarquia viària en els seus algoritmes de càlculs de rutes i rebre com a resposta una negativa (el nostre negoci és oferir el camí més ràpid respongueren) l’administració va decidir reurbanitzar el barri amb importants elements reductors de la velocitat.
A partir del que ja està passant actualment amb Waize o del que pot passar en un futur amb el vehicle autònom, hem d’analitzar i entendre com l’administració pública, que vetlla pel bé comú, pot seguir gestionant la mobilitat urbana. I la solució és ben senzilla i es pot exemplificar amb un element tant bàsic del disseny urbà com és el llindar de la vorera. Waze i els algoritmes privats de les companyies que operin les flotes de vehicles autònoms ens ompliran homogèniament els carrers de cotxes. Per tant l’única solució que li queda a l’administració (i no és banal ni poca cosa) és decidir, a partir del disseny urbà, on acabarà el carrer i on començarà la vorera.
A mode d’epíleg d’aquests post m’agradaria fer una petita reflexió sobre la fe cega que aquestes noves generacions tenen en la tecnologia. Andreu Escrivà, en el seu magnífic “Encara no és tard” diu: “El pensament màgic és defineix com aquella forma de pensament que, basada en supòsits erronis o no justificats, genera opinions o creences sense cap mena de fonament empíric. Els humans tendim molt a pensar d’aquesta manera, més encara quan hi intervé la tecnologia”. Tinc la percepció de que el temps de recorregut que actualment faig amb Uber seguint la ruta proposada per Waze és semblant al que feia 7 anys enrere amb el taxi tradicional. L’única diferència és que ara, enlloc d’estar aturat en una retenció, Waze m’obliga a circular per carrerons de barri per tindre la sensació de no estar aturat. Psicològicament les dos situacions no tenen res a veure, però possiblement amb Waze recorrem més quilòmetres, contaminem més i acabem arribant igual que abans. Però ningú ho posa en dubte perquè la metodologia utilitzada per Waze és molt tecnològica.
I els meus dubtes es basen en fonaments empírics. En els dos últims trajectes amb Uber, de més d’una hora, la velocitat mitjana de circulació ha estat inferior als 15Km/h. Les reflexions que em venen al cap sobre l’eficiència de moure’s amb una bèstia de més de 1.000 quilos per un àmbit urbà a 15Km/h, donen per a un altre post. Amb bicicleta ens hagués costat el mateix i amb el BRT, haguéssim arribat abans.

dimarts, 16 de gener de 2018

El derecho a la ciudad, d'Henri Lefebvre

Henri Lefebvre (1901 – 1991) va ser un filòsof i sociòleg francès que va dedicar gran part de la seva vida a analitzar el pensament marxista i els problemes del món contemporani, en especial la vida quotidiana i l’urbanisme. Primer traductor dels textos de Karl Marx al francès, ingressà al Partit Comunista l’any 1928, del qual va ser expulsat 30 anys després. És a partir d’aleshores que centra el seu temps en l’estudi de les ciutats, de la quotidianitat, de la producció de l’espai públic i de l’urbanisme.
Crític amb l’urbanisme modern i amb la conseqüent deshumanització de les ciutats que aquest moviment provoca, defensa aferrissadament unes ciutats vives i la participació activa de les societats diverses que les configuren. L’any 1967 “inventa” el concepte de “el dret a la ciutat”, activament reivindicat durant el maig del 68 a Paris i des d’aleshores utilitzat per tot tipus de moviments (15M, sense anar més lluny), institucions (carta del Dret mundial a la ciutat – 2004; o Conferència de Nacions Unides Habitat III – 2016) i fins i tot constitucions (República de Equador 2008).
Ara, 50 anys després de la seva primera publicació (Le droit à la ville, 1968), és interessant rellegir-ne el text per veure si les reivindicacions actuals del dret a la ciutat tenen algun lligam amb les tesis exposades per Lefebvre l’any 1968. David Harvey diu que resulta difícil pensar que les reivindicacions i experiències vinculades al dret a la ciutat durant les dues últimes dècades (de Porto Alegre a  Nova York o el nostre 15M) tinguin algun lligam de fons amb el llegat intel·lectual de Lefebvre. Els moviments socials que els darrers anys han reivindicat el dret a la ciutat han nascut fruit dels conflictes actuals que, si s’analitzen, poc tenen a veure amb els del 68. Ara bé, el que si que pot passar es que una vegada generat el conflicte i reivindicat novament el dret a la ciutat, la població busqui referents intel·lectuals per construir un discurs. Si no, per què estem tornant a Lefebvre? Per què la Jane Jacobs torna a estar de moda? Els problemes no són els mateixos, però la base intel·lectual, la teoria que sustenta els clàssics ens serveix avui en dia per reivindicar el nostre Dret a la ciutat.
Lefebvre parteix d’un discurs de clara base marxista. Els finals dels anys 50 són anys de post-guerra, de reconstrucció urbana, el que afavoreix el naixement de l’urbanisme modern. Avui en dia el discurs marxista ha estat sepultat pel capitalisme, no hem patit una guerra però estem sortint d’una gran crisi econòmica i l’urbanisme modern ha evolucionat cap a un urbanisme dispers i de baixa densitat del tot descontrolat, que ha seguit segregant socialment (i funcionalment) el territori. No és el mateix, però en certa manera tenim herències.
Lefebvre deia que la vida urbana (que defineix el dret a la ciutat) ha de suposar punts de trobada, confrontació de diferències, coneixement i reconeixement recíprocs (inclús ideològics i polítics), maneres de viure, models que coexisteixen en la ciutat. I això és el que seguim destruint actualment i hem de recuperar i reivindicar per tenir ciutats amb vida urbana. Aquestes ciutats diverses socialment s’aconsegueixen amb polítiques urbanes i educatives inclusives, barrejant usos, evitant segregacions, coneixent al veí... així reivindiquem el nostre dret a la ciutat. El pensament únic, la homogeneïtat, la indiferència, el negar el debat o el conflicte és el que està matant, des de ja fa anys, la vida de les ciutats i per tant, el dret a la ciutat.
Però tanmateix, les ciutats, persisteixen.


El derecho a la Ciudad (2017) Henri Lefebvre. Edita Capitán Swing. Traducció de Ion Martínez Lorea. Introducció de Manuel Delgado

dimarts, 2 de gener de 2018

"Hasta arriba", de W. E. Bowman (The Ascent of Rum Doodle)

Quan William Ernest Bowman (1911 – 1985), va escriure The Ascent of Rum Doodle (traduït al castellà com a “Hasta arriba”) feia tant sols tres anys que Tenzing Norgay i Edmund Hillary havien trepitjat per primera vegada el sostre del món. Els anglesos feia anys que intentaven ser els primers en coronar l’Everest i havien fet grans i costosos intents des de l’any 1921. L’estil alpí no apareixeria al Himàlaia fins als anys 80, de la mà de Reinhold Messner i Peter Habeler. Així doncs, Hasta Arriba (1956), s’ha d’entendre com una sàtira a aquests primers intens d’escalar un 8.000. Expedicions llargues, costoses, amb molta gent,.... Fer cim era una qüestió d’estat i s’hi posaven tots els recursos econòmics, materials i humans necessaris. W. E. Bowman fa sàtira de tot plegat i parodia, amb humor anglès, les grans novel·les muntanyenques de l’època, com per exemple la magnífica “Annapurna, el primer 8.000” de Maurice Herzog.
Hasta arriba narra les peripècies d’un grup heterodox (incompetents?) d’alpinistes que tenen com a missió escalar, per primera vegada, el colós de més de 40.000 peus (12.200 metres) Kurda Rarí (Rum Doodle, en l’original). L’equip d’expedicionaris està format per un intendent, un científic, un fotògraf, un guia i expert en radiotransmissions, un lingüística – intèrpret, un metge i liderat per un cap d’expedició paternalista i bastant innocent. Acompanyen a aquest equip els sherpes, que juguen un paper fonamental en la novel·la i que de forma velada, Bowman els homenatja, tot i que no se’n lliuren de la sàtira (sobretot el cuiner).          
D’aquesta barreja de personatges W. E. Bowman construeix un història hilarant, on res és el que ha de ser en una expedició. El guia (Selvat) sempre arriba tard i es perd, l’intèrpret (Constant) no aconsegueix entendre els sherpes, que sempre acaben fent el que no toca, el fotògraf (Cliche) sempre es col·loca tard i perd el material, igual que el científic (O’Jalah) que se li trenquen tots els instruments. Per sort, el metge de l’expedició (Propens), que sempre està malalt, recepta a tort i a dret ampolles de Champagne per a curar qualsevol dolència, el que provoca, tot i els recels existents, un bon ambient entre els expedicionaris. Així, a poc a poc, es van superant els entrebancs i l’expedició va guanyant alçada.
Més de 60 anys després de la seva primera publicació, Hasta Arriba ha esdevingut un clàssic de l’humor britànic i un llibre de culte per als amants de la muntanya i la literatura d’aventures, fins al punt que expedicionaris de l’Antàrtica batejaren com a Rumdoodle Peak un cim del continent polar.

Última edició en castellà:
Hasta arriba (2017) Blackie Books
Traducción de Julia Osuna
ISBN 978-84-16290-53-6

diumenge, 17 de desembre de 2017

Josele Santiago al 16 Toneladas. Gira Transilvania. 16 desembre 2017


Ahir era la nostra nit. JoseleSantiago venia a presentar “Transilvania” al 16 Toneladas i feia setmanes que teníem la data marcada en vermell al calendari. Tot i això la nit va començar una mica torta. Com el concert de Josele era a les 23:00 vam decidir anar a fer una cervesa al Tulsa Cafè de Benimaclet, ja que a les 20:00 Gilbertástico retia homenatge al seu estimat Franco Battiato. Doncs bé, quan érem a la porta ens van dir que només quedava una entrada... Sold out de Gilbertástico i nosaltres ens quedàvem sense concert, sense Gilberto, sense Battiato... Bé, un bon sopar i unes cerveses ens van servir per oblidar les penes i fer temps per anar cap al 16 Toneladas. Uns minuts abans de les 23:00 arribem al 16 Toneladas i la porta, encara tancada. Tot indicava que Josele i companyia no serien puntuals. Unes cerveses després i a les 00:20, pujaven a l’escenari Josele i la seva nova banda de 4 músics (Guitarra, baix, teclats i bateria) i començaven a sonar els acords de “Prestao” del nou disc Transilvania.
Sis anys després del magnífic i elèctric Lecciones vértigo, el madrileny afincat a Castelldefels Josele Santiago presenta Transilvania, un disc més acústic però amb lletres marca de la casa: Punyents i metafòriques. Josele pot canviar de registres (aquesta vegada de la mà del productor Refree), pot agafar la guitarra acústica o la telecaster però la ploma, la literatura, les històries segueixen fidels a una carrera sòlida de més de 30 anys, que començava de la mà de Los Enemigos el 1985.
Ahir va cantar un bon grapat de cançons del Transilvania (Prestao, Ovni viejo, Magia negra, Ángel, Un guardia civil, el bosque, Que hable el sol, Saeta), però també va fer un repàs als 4 disc anteriors. Entre d’altres van sonar: del Leciones de vértigo (2011) Euforia, la imprescindible Fractales, El Lobo i Hagan juego. Del Loco encontrao (2008) Baila el viento i Loco encontrao. Del Garabatos (2006) Pensando no se llega a ná i Farol i del Las golondrinas etcétera (2004) Ole papa i Mi prima y sus pinceles. Josele té ja una discografia pròpia potent i sólida per fer un bon recital, on les cançons de Los Enemigos, tot i les sol·licituds del públic, brillen per la seva absència (tant sols va regalar als incondicionals un bis en solitari, guitarra en mà, cantant “Desde el Jergón”).
El concert va començar elèctric i a poc a poc es va anar escalfant, igual que el públic que pràcticament omplia la sala. Després de 40 minuts Josele va agafar la guitarra acústica, però la temperatura no va decaure. Va agafar de nou la guitarra elèctrica per cantar Saeta, presentant-la com “el mal existe y se llama iglésia”. Públic encès i recta final per acabar, després de tres bisos, amb Loco encontrao.
Bon concert de Josele, que madura com el bon vi, amb un grapat de cançons d’alt nivell que guanyen molt quan les vesteix acompanyat per la banda. Josele, quan va amb la banda, és una aposta segura per a una bona nit de Rock. Fins a la propera!







diumenge, 10 de desembre de 2017

Urbanisme tàctic, una oportunitat per fer ciutat

Actuació a Chicago, EEUU
Històricament les ciutats s’han construit, majoritàriament, a partir de plans i projectes urbans que implicaven pressupostos relativament elevats, llargues tramitacions administratives i poca  o nul·la participació ciutadana. Així feiem grans avingudes, places, reurbanitzavem barris... tot um procés de fer ciutat de dalt a baix, amb resultats rígids, a vegades encertats però d’altres ben criticats o completament fora de lloc. No calen exemples. Per saber una mica d’aquest procés us recomano la lectura de “La ciutat construida, del Pla Urbanístic al procés ciutadà”, d’Estal, Segovia i Marrades.
I si la ciutat l’entenguessim com un espai dinàmic on poder experimentar? Un espai on el procés participatiu i el prova - error ens conduis a crear espais pensats amb els veïns? I si l’objectiu final de tot plegat fos aconseguir que la ciutadania s’apropiés de l’espai públic? Com s’aconsegueix aixó?
En èpoques de bonança econòmica costa canviar i és més sencill seguir les dinàmiques preestablertes. Ara bé, si alguna cosa bona ens ha portat la galopant crisi econòmica de principis del Segle XXI ha estat que més d’un (per desgràcia no tots) s’està replantejat com fer ciutat. Com podem transformar la ciutat amb recursos limitats? La idea és encertar. Si tinc pocs recursos he de tenir clar on els he d’invertir. I com encertar? Provant, sent flexible, deixant que els veïns facin ciutat, cooperant, avaluant, sent autocrític...
Així naix, ja fa uns quants anys, el concepte d’Urbanisme tàctic. Són ja moltes les ciutats que amb èxit han experimentat, en els seus carres o places, petits canvis de gran impacte local. S’han creat zones de vianants, s’han pintat carrils bici, s’ha millorat la seguretat viària en interseccions, s’han obert carrers per als ciutadans.... La imaginació al poder i la ciutat i el barri com a laboratori de proves. Ja no és una idea de llunàtics, és una realitat a les ciutats d’arreu del món, de Bogotà a Dinamarca, de Delhi a Chicago.
Els processos que tenen com a finalitat recuperar un espai urbà implementant un projecte d’urbanisme tàctic també necessiten de la seva metodologia. No és tant sols comprar uns pots de pintura i uns testos. Ja fa anys en Jaime Lerner, en el seu magnífic “Acupuntura urbana” deia que implementaven les actuacions durant la nit, en qüestió d’hores. I si, és veritat, el canvi físic és ràpid, però cal un procés de planificació previ. Un procés d’urbanisme tàctic podria definir-se, metodològicament, a partir de 4 etapes:
Context. És important identificar un espai on hi hagi una clara demanda ciutadana de millora, ja sigui per recuperar un espai urbà o per millorar les condicions de seguretat viària. Per a que un espai funcioni, és important que la ciutadania se l’apropii i per aixó els processos de baix a dalt solen donar millors resultats. Cal identificar els objectius que es volen assolir amb l’actuació i disposar de dades de partida per poder valorar els resultats de l’actuació.
Demostració. És interessant fer una demostració del que es vol fer. Si es vol obrir un carrer per als vianants es pot provar un dissabte o diumenge. L’objectiu d’aquesta demostració es poder validar les possibles propostes de disseny i gestió i valorar la resposta dels veïns en general.
Prova Pilot. El pilot consisteix en implantar l’actuació a partir d’un urbanisme tàctic que permeti una ràpida implementació a amb un cost reduit i un elevat impacte local. Aquesta prova pilot funcionarà uns quants mesos, durant els quals s’aniran validant els resultats i s’avaluarà el funcionament de la proposta.
Disseny final. En el cas de que la proposta hagi funcionat i la valoració final hagi estat positiva, cal que en un període màxim de 2 anys l’actuació es consolidi. Això vol dir passar d’un urbanisme tàctic a una proposta urbanística consolidada, aprofitant el coneixement adquirit durant el pilot.
Així doncs, l’urbanisme tàctic no és, ni ha de ser, la solució a tots els problemes urbans, però si que és una bona eina per potenciar processos que naixen dels barris i que permeten entendre la ciutat com un escenari dinàmic on participar, provar i canviar es converteixi en una manera normal de fer ciutat i enfortir les relacions socials (resiliencia?)

Hi ha molta bibliografia per internet, però especialment interessant és la web tacticalurbanismguide