Les radios i els "Singles" que no hi tenien cabuda

Les emissores tradicionals demanen cançons curtes i de tonada fàcil. Tres – quatre minuts de single i poca cosa més. Ara bé, al llarg de la història de la música moderna, hi ha hagut grups que han trencat amb aquesta norma no escrita i s’han presentat a les ràdios amb singles llargs, molt llargs. Aquestes bandes, primer que res, han hagut de convèncer al productor de que la cançó s’ho valia i després, han fet el que han pogut amb les ràdios. Les que han tingut vista, criteri i voluntat, les han fet sonar i n’hi ha hagut d’altres que han comès errors històrics i s’han negat a emetre cançons que amb el pas dels anys han estat “mítiques”. Alguns exemples:

Hurricane de Bob Dylan, sobre la història del boxejador negre Rubin Carter, acusat injustament d’homicidi. La cançó és de l’any 1976, publicada al disc Desire i té una duració de 8 minuts i 33 segons.
Telegraph Road, de Dire Straits, publicada al disc Love Over Gold, de l’any 1982. La cançó, que descriu l’evolució d’un poble, té una durada de 14 minuts i 22 segons. El single que va catapultar a la fama als Dire Straits, Sultan of Swing, de l’any 1978 té una durada de 5 minuts i 50 segons. Tampoc va ser fàcil trobar-li un lloc a les ràdios.
Bohemian Rapsody, dels Queen. Va ser publicada l’any 1975 al disc A night at the Opera. Tot i no ser excessivament llarga va tenir problemes importants per sonar a les ràdios degut a que barreja l’òpera, un cant a capela i un solo de guitarra al més pur estil heavy. I a més a més dura 6 minuts. Una barreja explosiva per a les ràdios de l’època.
L’últim disc d’Extremoduro, La Ley Innata (2008) tant sols té sis cançons. La més curta té una duració de 5 minuts i 49 segons, mentre que la més llarga dura 11 minuts i 43 segons. L’any 1995, Extremoduro publicà el disc “Pedrá”. Aquest disc tant sols tenia una cançó que durava 30 minuts.
Qualsevol nit por sortir el sol, de Jaume Sisa, té una duració de 6 minuts i 52 segons.... i és un clàssic.

Bé, la llista podria ser molt més llarga, però aquests títols són els primers que m’han vingut al cap. Potser un altre dia escric un post parlant de les cançons curtes que han marcat una època o una generació....

El deute dels ajuntaments

Aquesta setmana, llegint un article en premsa, he conegut alguns deutes municipals i al calcular el deute per càpita, he pogut extreure algunes conclusions molt interessants.

Madrid. PP. Alberto Ruiz Gallardón. Deute total: 7.126 M€. Deute per càpita: 2.218€. És l’ajuntament amb un major deute públic. La diferència amb el deute de les altres ciutats és abismal! La major part del deute públic de la ciutat de Madrid és fruit de les obres faraòniques de les M que tendeixen a l’infinit. Inversió en infrastructura viària.
Saragossa. PSOE. Alberto Belloch. Deute Total: 690M€. Deute per càpita: 1.054€. La segona ciutat amb un major deute per càpita és Saragossa, governada pel PSOE. L’Expo de l’any passat li pesa a la capital aragonesa.
València. PP. Rita Barberà. Deute Total: 801M€. Deute per càpita: 1.004€. La tercera ciutat de la llista és València. El motiu? “Los grandes eventos”. Que si la Fórmula 1, la Copa Amèrica, la visita del Papa, l’Àgora i les diferents comisions pagades a un tal “Bigotes”.
Sevilla. PSOE. Alfredo Sánchez Monteseirín. Deute Total: 422M€. Deute per càpita: 604€. Quin és el principal motiu de que Sevilla sigui la quarta ciutat més endeutada? Molt possiblement la forta inversió en tramvia i metro que l’ajuntament està fent a la ciutat. Inversió en Transport Públic!
Barcelona. PSOE. Jordi Hereu. Deute Total: 770M€. Deute per càpita: 483€. Molt per sota de les altres ciutats es troba Barcelona, governada pel tripartit i amb un deute per càpita gairebé la meitat que el de València.
Mitjana capitals de província. Deute Total: 12.846. Deute per càpita 860€.

Algunes reflexions. Fa pocs dies, Aznar reclamava “noves idees i reformes profundes per a superar la crisi econòmica front al socialisme intervencionista i l’increment del deute públic”. Bé, que segueix amb la cantarella del deute 0. Doncs bé, Aznar diu una cosa i els seus col·legues de partit, quan estan al poder, en fan una altra.
Sigui com sigui, queda clar que els discursos teòrics del senyor Aznar són això, pura teoria i que els seus companys són els primers en generar deute municipal quan estan al càrrec d’algun ajuntament. I encara podem anar més enllà i analitzar el principal motiu d’aquest deute. Madrid el genera fent infrastructura pels cotxes (pa per avui fam per demà), València en Fòrmules 1 i altres esdeveniments efímers d’un o dos dies de durada. Sevilla, en canvi, amb un deute semblant al de València, inverteix en transport públic. I Barcelona, conté el deute i sembla que és la ciutat que més s’aproxima a les teories econòmiques d’Aznar. Tot plegat, molt interessant!
En definitiva, que hi ha dos línies de debat obert. La primera és econòmica i gira entorn al fet de si és positiu o negatiu generar un deute públic. Mirant l’exemple dels nostres ajuntaments, podríem arribar a la conclusió de que si no és positiu, com a mínim és inevitable, i per tant entraríem de ple en el debat sobre el finançament municipal.
La segona línea de debat, molt més política, gira entorn al fet de com és justifica el deute. És el mateix generar un deute per càpita de 1.000€ a base de grans esdeveniments que fent-ho construint línies de metro? Jo crec que no!

Els murs

Aquesta setmana se celebra els vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Tots els polítics actuals i els que ho van fer possible aleshores, descriuen el fet com un moment històric per a la llibertat de la humanitat. No hi ha dubte que la caiguda del mur va suposar, per damunt de tot, el retorn a la normalitat per a milers de persones i famílies que van quedar separades dins d’una mateixa ciutat. Després, a més a més, se’n poden extreure altres consideracions: Que si va suposar la fi del comunisme i de la guerra freda, que si va marcar l’inici de la hegemonia americana i del capitalisme com a únic model econòmic vàlid....
Sigui com sigui, sempre és motiu d’alegria que caiguin els murs i per tant, també és bo recordar-ho, per no caure en els mateixos errors.
Ara bé, per a ser crítics, m’agradaria fer algunes reflexions que hem venen al cap després de llegir, ahir, un article a Vilaweb. La caiguda del mur de Berlín va suposar, per a una Europa política i econòmica que s’estava consolidant, la peça final d’un trencaclosques que no s’ajustava al model econòmic definit. Amb la caiguda del mur, s’homogeneïtzava el mapa d’Europa i es donava el tret de sortida a la Europa que vivim avui en dia. És per tant, un símbol de llibertat per als europeus, res més. Políticament parlant, no té cap simbolisme més enllà de la construcció europea.
Per què doncs, els europeus o occidentals no estem legitimats a exportar la imatge de la caiguda del mur de Berlín com a símbol de llibertat mundial? Perquè avui en dia, a l’any 2009, hi ha més murs aixecats al món que els existents l’any 1989. No estem doncs, anant enrera? Hi ha murs entre Ceuta i Melilla i el Marroc, entre Mèxic i Estats Units, entre la Xipre Grega i la Xipre Turca, entre Palestina i Israel, a Irlanda, per separar Republicans de Unionistes... I n’hi ha més a l’Àfrica i a l’Àsia (entre les Corees, a Caxemira....). Celebrem la caiguda del mur de Berlín en el moment històric que més murs hi ha separant persones. La caiguda del mur de Berlín va ser un èxit per a Europa, però alguns dels murs existents segueixen sent una vergonya per a Europa.

Dos concerts i una manifestació

La setmana passada va ser moguda culturalment i socialment parlant. Dijous va anar a la sala Wah Wah a escoltar les cançons del darrer treball de Joan Miquel Oliver, Bombón Mallorquin. Els concerts en sales petites cada vegada m’agraden més. Si la sala està plena, el grup amb ganes i el públic entregat, es crea un clima que de cap de les maneres es pot crear en un recinte més gran. I això va passar a la Wah Wah! En Joan Miquel Oliver, acompanyat per en Pere Debon a la bateria i en Toni Pastor al baix i al llaüd, va enganxar al públic amb les seves cançons, més despullades i simples que les que interpreta quan va acompanyat dels Antònia Font. Sa Núvia morta, Hansel i Gretel, Lego o Final feliç van ser la banda sonora d’una bona nit de dijous. Recomanable, ara que encara toca en recintes petits.
I divendres, vam anar cap a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on actuava, per celebrar els Premis Octubre, en Miquel Gil, un mestre. El seu va ser un recital diferent, doncs li van demanar que cantés les cançons que l’han marcat al llarg de la seva vida professional. Així que a través de la veu i la guitarra de Miquel Gil vam fer un viatge cap a la història musical de la nostra terra. Va cantar cançons de Quico Pi de la Serrra, d’Ovidi Montllor, de Raimon, alguna seva i va cantar poemes de d’Enric Casasses entre d'altres. Una meravella!
I per acabar, dissabte vam anar a la manifestació contra Camps i la corrupció al País Valencià. Un èxit brutal. Una gentada. Evidentment no érem ni els 50.000 que deia la organització (una associació, diuen, nascuda a través del facebook) ni els 2.000 que deia la poli. Es igual. Allà ens vam reunir una gentada, de colors polítics diferents (també del PP), d’edats diferents i amb motivacions diferents. El crit, però, era comú: Camps dimissió. La gent vol recuperar la dignitat política.
Mentrestant, en Camps inaugurava la temporada d’Òpera al palau de les Arts i pocs minuts després, al telenotícies, Canal 9 dedicava 1 minut a la manifestació, per dir que un reduït grup de manifestants amb banderes independentistes protestaven contra el govern de la Generalitat. Es conegut per tothom (s’estudia a les universitats) que Canal 9 manipula la informació, però quan ets protagonista de la manipulació, et quedes de pedra! És increïble.

Democràcia i corrupció

El principal problema de la corrupció de la classe política no és que s’enriqueixin a costa nostra, sinó que dinamiten la confiança de la població en la democràcia, que de moment, és la forma menys dolenta de govern que coneixem.
Per a reforçar la democràcia i que la població se la cregui i en confiï, cal actuar en molts fronts, principalment en el polític, el social i el judicial. Políticament, els partits haurien de ser transparents amb els seus comptes (prou de donacions anònimes) i tenir l’acta de renúncia de tota persona electa del partit, per tal de poder expulsar-lo en cas de transfuguisme o imputació per corrupció. Han de perdre el càrrec polític, però també l’escó.
Judicialment, els processos oberts per corrupció contra càrrecs electes haurien de ser molt més ràpids del que són actualment. Un procés pot durar anys i això la societat no ho entén. La fiscalia ha de ser ràpida i contundent, doncs ens estem jugant el prestigi de la democràcia. No pot ser que la societat percebi o pensi que els polítics corruptes gaudeixen d’immunitat i que mai paguen pels delictes que cometen.
Pel que fa a la societat civil, cal que aquesta sigui més crítica. La frase de bar “si governessin els altres farien el mateix” no mostra res més que una indiferència total cap a la forma de govern que tenim. I això s’ha de canviar, sinó, tendirem cap a una forma de govern que anomenarem democràcia però que no serà res més que una oligarquia “maquillada” de democràcia.

Aquest dissabte 31 d’octubre hi ha un manifestació contra la impunitat de Francesc Camps.
A les 18:00 hores a la plaça de Sant Agustí de València. "MANIFESTACIÓ-PROCESSÓ" PER LES VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ. Reviscolem la democràcia!. Convoca: Col·lectiu contra la corrupció.

" A buen entendedor...

...pocas palabras bastan"

Barack Obama, Nobel de la Pau

Aquest passat divendres esmorzava tranquil·lament a casa escoltant la ràdio, quan de sobte, una notícia d’última hora, em treia del meu estat de pau enmig del cafè amb llet i les torrades. Barack Obama era el nou premi Nobel de la Pau!
No hi estic d’acord. I no perquè Barack Obama no hagi fet coses en favor de la Pau, sinó perquè es una persona que acaba de començar. Fa menys d’un any que és president dels Estats Units i al meu entendre, un Nobel de la pau s’ha de donar com a reconeixement d’una trajectòria vital, d’una vida dedicada a la Pau.
Potser en Barack Obama és un potencial Nobel de la Pau, però no ha fet mèrits per rebre’l ara. Ha donat passos importants, sobretot en millorar les relacions orient – occident (famós ja el discurs donat fa uns mesos a Egipte), però no és suficient.
En Barack Obama, com a president dels EEUU, tindrà pressions importants, lobbies de pressió que li demanaran que actuï de forma políticament poc correcta, haurà de defensar els interessos econòmics americans, moltes vegades en contra d’altres països i haurà de mantenir l’exèrcit més potent del món. En definitiva, que el seu pas per la presidència americana no serà un camí de roses i li costarà fer creïble el premi que li acaben de concedir.
Mirat així, podria entendre’s el Nobel de Obama com un premi preventiu. Potser l’acadèmia sueca ha pensat que si aquest home ha vingut amb bones intencions i li concedim el premi, es veurà obligat, moralment, a actuar de forma correcta. Potser els suecs han pensat així, però aleshores, han pecat de ingenuïtat i de manca de visió geopolítica. En Barack Obama tindrà temps suficient per a demostrar-se legítim posseïdor del Nobel de la Pau o per avergonyir a l’acadèmia sueca de la seva decisió. El temps dirà!
A més a més, si actua bé, si treballa en favor de la Pau mundial, possiblement en les següents eleccions presidencials no guanyi. Sóc bastant pessimista i aquest Nobel a Obama, per respecte a molts altres Nobels de la Pau, no el trobo adequat. No hi estic d’acord!

Televisió sense fronteres

Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) és una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. Els impulsors del projecte presenten la proposta de Llei a la Mesa del Congrés espanyol i a partir d’aquest moment, es disposa d’un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat. Un cop recollides les signatures necessàries, la proposició de Llei es vota en el Congrés i pot ser aprovada o rebutjada.
Sindicats, partits i associacions han presentat a València la Iniciativa Legislativa Popular "Per una Televisió Sense Fronteres, per TV3 al País Valencià", impulsada per Acció Cultural del País Valencià. El projecte de llei que es presenta no només pretén resoldre l'intent de tancament de TV3 al País Valencià, sinó que també vol aconseguir el reconeixement dels espais de comunicació català, basc i gallec. S’intenta així, assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació.
La proposta de llei que es vol presentar no pretén modificar cap llei sinó desenvolupar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (signada pel Govern espanyol el 1992, en època de Felipe Gonzàlez, i ratificada pel Parlament espanyol el 2000, en època de José María Aznar), que en el seu article 12.2 estableix que els governs signants han de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguin administracions diferents.

Al meu entendre, crec que seria interessant que sense cap tipus de restriccions, des de qualsevol comunitat autònoma es poguès veure qualsevol televisió pública d'arreu de la península.
Ara, tenim fins al 10 de març del 2010 per a recollir mig milió de signatures. Hem d’aconseguir que signi tothom, quanta més gent millor. Hem de fer córrer la veu. Són molts els punts on poder signar. A València, entre altres llocs, podeu signar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i a Sant Cugat al Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC). Jo també tinc alguns fulls per a signar, així que no hi ha excusa. Els exiliats més enllà de l’Atlàntic tampoc. DNI?

Podeu trobar més informació a:
http://www.televisiosensefronteres.cat/

Leonard Cohen

Feia dies que volia parlar sobre en Leonard Cohen, però enmig de la voràgine setmanal, no havia trobat el moment de pau per dedicar-li unes ratlles al cantautor – poeta canadenc.
Abans de l’inici del concert fallit d'en Cohen a València, amb els amics parlàvem, en broma, de fer-li un monument a la ex-manàger del cantant. Gràcies a ella i als tres milions d’euros que li ha robat, el cantautor ha hagut de pujar-se de nou als escenaris per a recuperar els diners que li garantien una plàcida jubilació. Gràcies a ella, la generació que era menor d’edat quan en Cohen va abandonar els escenaris, el pot gaudir ara amb trenta anys passats. En Cohen es va pujar per última vegada a un escenari amb 60 anys. Era l’any 1.994. L’any passat, amb la intenció de recuperar caixa, tornava als escenaris. La setmana passada, el dia 21 de setembre, celebrava al escenari del palau Sant Jordi de Barcelona, 75 anys. Els que hi van ser, la premsa i la crítica, diuen que el recital, de tres hores, va ser magnífic!
Abans però, el divendres 18 de setembre, en Cohen es pujava a l’escenari del velòdrom Lluis Puig de València, davant de 3.000 incondicionals. La mitjana d’edat rondava els quaranta i més d’una família venia al complet. Concert multigeneracional per gaudir d’un cantant amb més de 40 anys de carrera. Algú va dir fa poc, que era un privilegi poder ser contemporani a Leonard Cohen. Hi havia ganes de Cohen al velòdrom, sabíem tots que era l'última oportunitat i per a molts, la primera i última. Seria una gran nit, màgica, plena de clàssics, d’emoció i qui sap si d’alguna llàgrima.
Amb tant sols cinc minuts de retard, un elegant Cohen, com sempre amb barret, va pujar-se dalt de l’escenari acompanyat per cinc músics i tres coristes. Sense dir res, va començar a cantar Ain’t no cure for love, que va empalmar amb The future i Dance me to the end of love. Sonava perfecte, la veu greu, les llums càlides.... En Leonard Cohen de tant en tant s’ajupia, s’alçava, però tot sonava i semblava perfecte. Al final de la quarta cançó (Bird on a wire) i mentre en Mas feia un solo de guitarra, en Cohen es recolzava sobre la tarima de la bateria. I en aquest moment, es desmaiava. Queia com un plom damunt de l’escenari. El públic emmudia. Ràpidament les coristes i el guitarrista l’agafaren i el tragueren de l’escenari enmig d’una gran ovació del públic.
Nervis, incertesa, dubtes.... A les onze de la nit, després d’una hora d’espera, el guitarrista Mas ens comunica que el concert es cancel·la. En Cohen ha patit un tall de digestió i tot i que es troba bé, els metges li recomanen cancel·lar l’actuació i descansar.
Decepció entre els assistents. Amb cares llargues, el públic encara les portes de sortida del velòdrom. La gent ja no fa bromes amb la ex – mànager. Com una persona pot robar-li els estalvis a un avi de 75 anys? Deu estar d’humor en Cohen per pujar-se als escenaris després d’aquesta estafa? Li ha retrobat el gust a actuar, o tant sols pensa en acabar i retirar-se de nou?

I només un però. Si en Cohen s’hagués desmaiat a Barcelona o Madrid, possiblement s’hagués trobat una nova data per a l’actuació. A València, ens hem quedat amb quatre cançons i les ganes de més. Seguirem escoltant-lo les nits fredes d'hivern!

Lectures d'estiu

Aquests mesos d’estiu, tot i fer tant sols una setmana de vacances, he aprofitat l’aire condicionat del bus i la fresca del capvespre a la terrassa, per llegir un parell de llibres interessants i que, per motius diferents, us recomano.

El primer es La Barraca, de Vicente Blasco Ibáñez. Publicat l’any 1.898, retrata d’una forma crua la vida a l’horta valenciana, les tensions entre els camperols i els terratinents i entre la gent d’horta i els nouvinguts. Aquest triangle de tensions i odis es manté durant tota la novel·la, esdevenint al final, inevitablement, la tragèdia. Amb grans descripcions naturalistes de l’horta valenciana, la novel·la és llegeix ràpid, enganxa i fins i tot es pateix per gairebé tots els personatges. Tret dels terratinents, la resta de personatges són camperols d’horta, pobres, algun més humil que l’altre, però gent de camp que treballa la terra de sol a sol. I tota l’horta està unida contra els terratinents i contra una família nouvinguda que ha ocupat una barraca i unes terres que feia anys que estaven abandonades. I aquí comença el conflicte de l’horta contra els nouvinguts, però també de l’horta cap als terratinents. Un bon llibre d'un referent cultural i polític (republicà) de la València de principis del SXX.
Com a reflexió final, m’ha quedat el mal regust de boca de no saber, avui en dia, contra qui lluitem. Abans, l’enemic tenia cara i nom i el motiu de lluita social era molt clar. Avui en dia, no sabem qui te la culpa del que passa (Govern, empreses...) i per tant, la societat s’adorm, s’abandona, s’acomoda... i perd!

El segon llibre que us vull recomanar, radicalment diferent al primer, és La Isla de Arturo, de Elsa Morante. En aquest cas també hi ha un motiu de lluita, però personal, la lluita interna d’un adolescent que viu gairebé sol en una illa i descobreix l’amor cap a una dona impossible: La seva madrastra. És una novel·la iniciàtica, on el protagonista ens descriu, en primera persona, les seves desventures, els seus temors, il·lusions i desenganys. La novel·la comença amb la il·lusió del nen per viatjar, per seguir els passos dels seu pare, que te idealitzat i a mesura que passen els mesos i amb l’arribada de Nunzziata (la madrastra), aquesta il·lusió es transforma en angoixa per un amor impossible i l’illa comença a convertir-se en una petita presó.

La Barraca. Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Cátedra

La Isla de Arturo. Elsa Morante. Ed. Espasa Calpe-Relecturas Narrativa