dijous, 27 d’octubre de 2011

La monqruia perd la confiança dels ciutadans

L’any 1997 la confiança que els espanyols tenien per la monarquia mereixia una nota del 6,67, gairebé un notable. Avui, després de fer-se públic l’últim baròmetre del CIS, aquesta nota ha baixat gairebé dos punts, fins al 4,89 (un suspès). Per primera vegada des de que en Juan Carlos es rei, la monarquia no té la confiança dels espanyols. Avui per sopar em faré una cervesa i celebraré que no totes les notícies són dolentes!
Cada vegada la població s’adona que un rei, a part de per a gastar, no serveix per a res. Ha fet alguna declaració o acte per intentar treure’ns de la crisis? Li han retallat el pressupost de 6 milions d’euros que té per gastar sense justificar? Fa alguna cosa de profit per al país? No! No fot ni brot i a poc a poc la gent se'n cansa i més en èpoques magres com les actuals, on tothom s’estreny el cinturó menys la casa reial.
Si la confiança dels espanyols amb el rei segueix baixant cada any (fet que demostraria una maduresa social digna d’un país amb tradició democràtica), d’aquí a ben poc serà molt difícil justificar la despesa anual que suposa mantenir una monarquia. Als 6 milions d’assignació directa cal sumar el manteniment de les propietats públiques on viu, el cost de seguretat (d’ell i de tota la família quan la constitució només parla del rei), els viatges.... Potser aleshores caldrà preguntar-se si volem seguir sent una monarquia o enterrar l’últim reducte franquista que ens queda i esdevenir, finalment, una República.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

L'estratègia del govern global per ofegar Wikileaks

Quan fa aproximadament un any es van filtrar a la premsa els documents de Wikileaks, el món polític, financer, judicial i diplomàtic trontollà. Semblava que les coses havien de canviar, que per fi es feia la llum. Ens pensàvem que aquestes filtracions serien el catalitzador per donar un pas endavant i fer més transparent i creïble la democràcia existent a occident.
Però no. Tant sols ens ha servit per ser conscients (o per fer visible una realitat imaginada) de que hi ha un supermón diplomàtic, financer i polític que funciona al marge de la llei, que no és democràtic i que té molt de poder. És el govern global, aquell que no és votat per cap ciutadà i viu de les interrelacions de poder entre empreses, governs nacionals i jutges. I ens dirigeix a tots sense cap mena de control democràtic.
Quan es van filtrar els documents de Wikileaks, els poders amenaçats van actuar en calent i van acusar a en Julian Assange d’assetjament sexual. Sembla que l’acusació no era molt consistent, però va servir per començar a erosionar la imatge del fundador de Wikileaks. Finalment i ja en fred, per acabar amb wikileaks han utilitzat dos elements que sempre acaben donant la victòria als governs o entitats privades: La gestió del temps i les interelacions de poder. Cada un d’aquests elements, per si sol, és demolidor per a la societat civil, però si a sobre actuen conjuntament, l’atac és converteix en un tsunami.
La gestió del temps sempre afavoreix als poderosos. Els “tempos” els marquen ells, i per tant la societat civil va a remolc. Què provoca això? Que la societat es cansa, es desgasta i acaba abandonant. Passa amb les reclamacions telefòniques, passarà amb el 15M i ha passat amb Wikileaks. El fervor inicial desapareix. La societat civil ha de treballar, pagar una hipoteca, veure el futbol i per tant, el temps que queda per a l’activisme social és redueix a una miserable fracció de temps (i això si encara tenim una mica de consciència social). Als que encara tenen certa consciència social, els queda temps per prestar atenció a un tema, que al desembre va ser Wikileaks i ara és el 15M. Qui se’n recordava de Wikileaks la setmana passada? Deixar passar el temps per a que les coses es refredin, és la millor arma dels governs per destruir un moviment molest. Ells tenen temps. Nosaltres no.
La segona arma letal dels governs per acabar amb moviments socials molestos és aprofitar les interrelacions de poder. En el cas de Wikileaks, l’atac a l’estructura financera de l’associació ha necessitat d'aquestes interrelacions de poder i del "deure de favors" dels elements que formen el govern global. Qui li ha demanat a VISA, MASTERCARD i PAYPAL que no acceptin pagaments a comptes de Wikileaks? Ho han fet per iniciativa pròpia? Que rebran a canvi? Per què han capat a Wikileaks, però no a altres entitats de dubtosa legalitat?
La gestió del temps va provocar que la societat s’anés oblidant de Wikileaks i per tant, les donacions anaven disminuint. Si a més a més eliminen la possibilitat de transferir fons a l’associació, passa el que ha hagut de fer Wikileaks aquesta setmana: Tancar la paradeta. Diuen que tanquen per a poder recaptar fons. És difícil un cop caigut, tornar-se a alçar.
Crec que un moviment social en contra del sistema global triomfarà quan aquest aconsegueixi gestionar el “tempo” dels esdeveniments i poder mantenir així a la societat connectada. Un altre factor favorable a tenir en compte i relacionat amb la gestió del temps és el percentatge d’atur d’un país. Aquesta massa social, cada vegada més important, ara té temps i si s’aconsegueix canalitzar els seus esforços en una direcció única, es converteixen en una força digna de tenir en compte. I això els governs ho saben i per això retallen en tots els camps menys en el militar.


divendres, 21 d’octubre de 2011

ETA declara l’aturada definitiva de l’acció armada. Km. 0 d’un procés llarg

Aquesta setmana s’ha produït una noticia històrica. ETA ha declarat, en un comunicat, l’aturada definitiva de l’acció armada. Després de mig segle d’atemptats i més de 800 assassinats, arriba l’hora de la raó i la paraula. A partir d’ara la responsabilitat de totes les parts per conduir aquest procés a bon port és màxima.
Aquest anunci no neix de la nit al dia. Bildu s’ha pogut presentar, amb més entrebancs dels desitjables, a les eleccions municipals. La resposta ciutadana cap a la proposta política de Bildu ha estat tant aclaparadora, que ETA ha hagut d’acceptar que la societat basca està cansada de les armes i que la via política té el suport necessari per defensar i aconseguir l’objectiu comú: la independència d’Euskadi. Si la via política està prohibida, només et queda la lluita armada, però ara que la via política s’ha obert (i amb èxit), les armes perden tot el sentit.
Però el camí serà llarg. La via política està oberta però cal tancar ferides, cedir i perdonar. ETA demanarà l’apropament dels presos i possiblement l’excarceració dels presos sense penes per assassinats. Jo ho veig raonable, però caldrà gestionar-ho i explicar-ho bé. Les associacions de víctimes hi diran la seva. Cal escoltar-les i fer-les partícips del procés, però des d’una perspectiva constructiva.
Per gestionar tot aquest procés els dos principals partits polítics espanyols tindran un paper i una responsabilitat històrica cabdal, que haurà d’estar per damunt de qualsevol interès partidista. Per començar, jo arribaria a un pacte per no parlar del tema durant la campanya de les eleccions del 20N. La fulla de ruta ha d’estar clara i consensuada per tots de tal manera que els possibles canvis de govern no trenquin el camí encetat aquesta setmana.
Per últim, ETA ha de seguir donant passos. Un d’important ha de ser l’entrega de les armes i l’anunci de la dissolució de la banda.
Aquest procés, que s’està generant des de fa mesos però que s’ha fet públic aquesta setmana serà llarg (anys). Cal ser pacients. Hi haurà alts i baixos però si actuem amb responsabilitat i sense intentar aprofitar l’ocasió de manera partidista, arribarem a l’escenari desitjat durant tant de temps. Un Euskadi sense terrorisme.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Henry D. Thoreau. L'home que va viure deliberadament

Potser a pocs us sona el nom de Henry D. Thoreau, però gairebé segur que tots haureu escoltat o llegit textos seus, alguns convertits en cèlebres com el que recita Robin Williams a la pel•lícula El Club dels poetes morts: “Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido”.
En Thoreau va ser un personatge nascut a Concord (Massachussets, EEUU) l’any 1817 i se l’associa amb el moviment polític, literari i filosòfic trascendentalista. Va ser un gran defensor de l’abolició de l’esclavatge als EEUU, un precursor del naturalisme i el mentor de Ghandi pel que fa a la resistència i a la desobediència civil (diuen que Ghandi sempre portava el llibre de Thoreau “Del deure de la desobediència civil” sota el braç).
I tot això va fer Thoreau perquè ell no era res. No era mestre, no era filòsof, no era biòleg però alhora era totes aquestes coses i moltes més: fabricant de llapis, agrimensor, conservador de camins rurals, escriptor, excursionista..... En Thoreau va estudiar a Harvard, però després de sortir de la Universitat va descobrir que havia aprés ben poques coses: “Si yo quisiera que un muchacho supiera algo de arte y ciencia no seguiría el proceder común, que consiste en enviarlo con un profesor, donde todo se profesa y practica menos el arte de vivir; donde el mundo es inspeccionado con un telescopio o con un microscopio y nunca con visión natural y se estudia química sin saber cómo se hace el pan”.
Thoreau va voler practicar una vida senzilla i demostrar que amb ben poques coses es podia tirar endavant d’una manera digna. Volia viure cada moment deliberadament. En aquest sentit criticava el deute que tenien els seus veïns amb els bancs, la qual cosa els impedia ser lliures i els empenyia a una vida d’esforços per a pagar, no per a viure. Llegint els textos de Thoreau un se n’adona que no hem avançat gaire. Moltes de les critiques que s’estan fent actualment al mode de vida que portem a occident (vivim de prestat per poder aparentar un nivell de vida que no podem pagar amb el nostre treball), ja les criticava Thoreau a finals del SXIX. Portem 150 anys entrebancant-nos amb la mateixa pedra.
Jo us recomano la lectura dels textos de Thoreau per a que reflexioneu sobre si la vida que porteu és la que voleu, per a que cada decisió que prengueu sigui deliberada i conscient, per a que aprecieu les petites coses, els boscos i potser per a frenar una mica, per viure menys ràpid i més feliços amb menys.
Alguns llibres recomanables:


Walden y Del deber de la desobediencia civil (els dos llibres en un sol volum). H.D.Thoreau. Editorial Juventud. Barcelona. 2010.
Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed. Acuarela Libros. Madrid 2004. Us la podeu descarregar en el següent enllaç: http://www.ehu.es/ias-research/doc/2005_ca_thoreau.pdf
H.D.Thoreau. Textos escollits. A cura d’Antonio Casado da Rocha. Ed Tres i Quatre. Valencia. 2009.