dissabte, 11 d’abril de 2020

Abraçades per a recuperar la ciutat

Mural d'Elías Taño a Patraix. Tot el Poder per als barris

Ara que sembla que hem superat la pitjor fase del COVID, ens comencem a preguntar com serà la ciutat que ens trobem el dia després del confinament. Tot indica que la reintroducció a la “vida normal” serà progressiva. Anirem de casa al treball i del treball a casa, obligats encara a mantenir un distanciament físic i social que com s’instal·li en la societat de manera irracional, trencarà de manera dramàtica la nostra escènica mediterrània. La d’estar junts compartint taula, la d’abraçar-nos, la de trobar-nos pel carrer....
Després de l’atemptat a la Rambla de Barcelona l’estiu del 2017, comentàvem amb alguns amics com la por al terrorisme podia provocar canvis en els nostres costums mediterranis, com podia fer que s’instal·lés la por en nosaltres i evitéssim aglomeracions. Però no va passar. Els carrers van continuar plens de vida, les terrasses es van omplir de nou i els teatres i les sales de concerts van continuar programant. Vam superar-ho i vam tirar endavant, potser més forts.
Passarà el mateix després del COVID? Esperem que si. El distanciament físic i social és una frase que em provoca terror, sembla extreta d’una pel·lícula de ciència ficció, la mesura perfecta d’un Gran Germà que intenta controlar-nos a totes i tots. L’excusa perfecta. Ho deia la Marina Garcés en una entrevista recent: “El control social serà un dels grans guanyadors de la pandèmia”.
Quan hem estat confinats a casa les noves tecnologies ens han servit per trencar el distanciament social. Hem pogut parlar amb familiars i amics i fins i tot fer-nos algun vi plegats mirant una pantalla. Ara bé, necessitem urgentment acabar amb el distanciament físic per retrobar l’escènica de les nostres ciutats: Trobar-nos al carrer. I per això, després del COVID, hem de vèncer la por. I per vèncer la por cal estar informats amb rigor. Rigor sanitari i que la política es posi al servei de la societat, sense aprofitar excuses per retalls de qualsevol tipus, sobretot de llibertats.
Com tornar a una suposada normalitat en l’escenari Post COVID? Abraçant-nos. Igual que em preocupa enormement que la gent tingui por a utilitzar el transport públic i això provoqui un increment de l’ús del cotxe, em preocupa encara més que no puguem gaudir de les trobades a l’espai públic. Tothom parla de que podrem anar a treballar en breu. Però quan podrem trobar-nos per fer una cervesa? Quan podrem tornar a gaudir de concerts a l’aire lliure? D’això ningú en parla. La vida urbana no és anar de casa al treball i del treball a casa, amagats darrera una mascareta, atemorits de creuar-nos amb algun vianant contagiós. Això ho farem per a que l’economia no se’n vagi a norris, però la ciutat la recuperarem quan puguem ocupar de nou l’espai públic, quan puguem quedar amb els amics per dinar, sopar o fer-nos una cervesa, quan ens trobem de nou, sense haver quedat, al bar de la plaça i la conversa s’allargui fins més enllà del l’hora de sopar. Quan els fills, mentrestant, corrin amb els amics per la plaça. Quan puguem anar de concerts, al teatre, al cinema o a una nova exposició.
I d’això ningú en parla...
Sembla que estem vencent al COVID. Ara ens toca perdre la por i recuperar la ciutat i els barris, omplir-los de vida, de gent...Espero abraçar-vos ben aviat!


divendres, 20 de març de 2020

Emergència sanitària vs emergència climàtica.


Aquest dies he pensat bastant en com hem afrontat l’emergència sanitària en comparació amb l’emergència climàtica decretada per totes les administracions a mitjans de l’any passat. La principal conclusió que he tret és que la declaració d’emergència climàtica queda en paper mullat, en un clar exemple de “Greenwhasing” per part de les administracions. Deurien retirar-la immediatament. Per coherència.
I si una cosa ha quedat clara davant l’avanç del COVID-19 és que una emergència cala en la societat quan t’hi va la vida. I no la vida dels teus nets o besnets o la possibilitat de que tu mateix moris prematurament d’aquí 20 o 30 anys. Una emergència cala en la societat quan veus que si t’infectes, pots estar mort en qüestió de dies.
Un altra cosa que m’ha quedat clara és que quan es decreta una emergència, aquesta ha d’anar lligada a una sèrie d’actuacions urgents per fer front a l’amenaça. Amb l’emergència sanitària s’ha declarat un estat d’alarma que ha tancat fronteres, botigues, negocis i ha confinat a tota la població a casa. El país (Europa i el món) s’ha parat en qüestió de dies. Quines actuacions urgents van anar acompanyades de les declaracions d’emergència climàtica? Cap. I no només això, sinó que s’han seguit fent actuacions que en un vertader escenari de emergència climàtica, ningú gosaria plantejar. Alguns exemples? Ampliació de la V-21, desdoblament de la CV-35, ampliació del Bypass, ampliació del port, desdoblament de la N-332, eliminació dels peatges a l’AP-7...
Més coses. Ara tenim un problema de comunicació important. Si comparem la qualitat de l’aire de les nostres ciutats aquests dies de quarantena amb la situació d’un dia normal, la millorar és evident. La contaminació per NO2 ha baixat més d’un 50% en molts carrers de la nostra ciutat. És aquest l’escenari que necessitem? Probablement si. L’hem d’aconseguir així? Segur que no. El missatge no pot ser que per millorar la qualitat de l’aire necessitem un tancament com el que em patit per l’estat d’alarma. La gent ni l’entendria ni l’acceptaria. Evidentment l’escenari ideal seria una ciutat amb aquest baix nivell de trànsit, però sent realistes (i necessitem ser-ho), sabem que no és viable fer-ho amb un tancament com el que estem patint actualment.
La quarantena que estem patint ens pot servir per moltes coses: per analitzar les intensitats de trànsit màximes que poden suportar els nostres carrers per quedar-nos per sota de les 40 ug/m3 que recomana l’OMS. L’aïllament a casa també ens ha de servir per veure que el teletreball és viable i que pot ser una realitat. Si l’estem practicant en unes condicions que no són les adequades, imagineu-vos en condicions optimes!
El repte que tenim és el mateix que teníem abans del COVID-19, però res tornarà a ser igual. Sabem el que hem de reduir i el que hem de potenciar. I hem vist que aplicant mesures dràstiques, és possible aconseguir-ho en qüestió de dies. Però també em vist que l’emergència climàtica només ha estat un greenwashing de l’administració que no ha servit ni servirà per a res. Hem de buscar un missatge que doni esperança i optimisme al repte climàtic que tenim entre mans, que sigui realista i aplicable, rigorós i sobretot coherent. I compte amb l’economia. No ja la macro, sinó la de les famílies. Aquesta aturada pel COVID-19 serà una drama per a autònoms i pimes. No els podem demanar el mateix sacrifici en nom del canvi climàtic. El combat contra la crisi climàtica s’ha de planificar. I com diu l’Andreu Escrivà, encara no és tard... però afegeixo: no ens adormim!
Així doncs, després del COVID-19, haurem d’anar molt en compte en declarar emergències de qualsevol tipus si no tenim preparades una sèrie d’actuacions que li donin contingut i coherència. I hem de repensar com comuniquem la crisi climàtica que segueix aquí. I una declaració d’emergència ja no ens serveix.

dijous, 5 de març de 2020

Elecció modal: A la recerca d’un nou punt d’equilibri

Imatge quotidiana en un polígon qualsevol...

Fa uns dies, en una xarrada sobre qualitat de l’aire, un ponent posava en dubte les polítiques de peatges urbans perquè deia que tant sols penalitzaven a les classes socials més baixes. Aquesta setmana la xarxa també bull demanant que el transport públic sigui gratuït, com ha fet Luxemburg. Tant sols uns pocs irreductibles posen seny a l’assumpte, els mateixos que demanen que s’ha de pagar per l’ús de les vies d’alta capacitat. Tot apunta a una pregunta: Què hem de fer per a reduir l’ús del cotxe i passar la demanda al transport públic?
Per a millorar la mobilitat de les nostres ciutats dins d’un escenari de crisi climàtica és fonamental reduir el número de desplaçaments en vehicles privats motoritzats i fomentar els modes no motoritzats i el transport públic. L’elecció modal per a un desplaçament de treball sol basar-se en tres factors: Temps de recorregut, comoditat i cost, amb aquest ordre de prioritat.
Portem tants anys millorant la infraestructura viària, que hem aconseguit uns temps de recorregut amb cotxe que difícilment podrem igualar amb transport públic. D’Ontinyent a València, per exemple, es tarda 50 minuts per l’autovia, que ha costat 300 milions d’euros. Quan hem d’invertir en la línia Xàtiva – Alcoi per a tenir uns temps de recorregut semblants als del cotxe? Els polígons industrials són un altre drama. Anar de València a alguns dels polígons industrials de la Pista de Silla amb Rodalies Renfe costa de mitjana 45 minuts (porta a porta). En cotxe menys de 20 minuts. Arribar al Parc Tecnològic en transport públic costa pràcticament 60 minuts. En cotxe 20-25 minuts. I calculeu el que tardeu de qualsevol municipi de l’Horta nord o sud a la Universitat Politècnica en Transport públic? I en cotxe? Hem de millorar els temps de recorregut del transport públic (i la comoditat), però no podrem arribar als temps de recorregut dels cotxes si no fem que aquests vagin més lents. I recordeu que el temps de recorregut és el factor fonamental!
Què podem fer amb el cost dels desplaçaments? Aquí ja entra en joc la percepció de la gent. Normalment els usuaris infravaloren el cost real del desplaçament en cotxe. Només tenen en compte el combustible, deixant d’incloure altres despeses com l’impost de circulació, l’assegurança, l’amortització, el manteniment... La percepció és que el cost en cotxe a una zona industrial de l’Àrea Metropolitana de València és de 60 euros/mes aproximadament, quan el cost real pot arribar fàcilment als 120 euros. L’abonament mensual de Renfe costa 49 euros/mes (integrat), el que suposa un estalvi de tant sols 11 euros al mes respecte al cost percebut pels usuaris del cotxe. Pagaries 50 cèntims més al dia per arribar al teu lloc de treball en 20 minuts en comptes de fer-ho en 45? Tothom ho paga!
Què podem fer aleshores? Com canviem aquesta tendència? Canviant el punt d’equilibri actual entre cost i temps. El cost del desplaçament en cotxe s’ha de pujar gravant l’estacionament i a l’àrea metropolitana de València està tot per fer. Actualment 80.000 cotxes diaris provinents de municipis de l’àrea metropolitana estacionen gratuïtament en superfície a la ciutat de València. Acabar amb aquesta barra lliure és urgent. Als polígons industrials passa el mateix, inclús pitjor, doncs està acceptada la il·legalitat i pots tenir la certesa absoluta que si estaciones damunt de la vorera no seràs sancionat. Gestionar l’estacionament és fonamental i ha des ser el primer pas a donar a l’àrea metropolitana. Un cop gestionat l’estacionament podrem parlar de peatges urbans. Per l’altre costat, una integració tarifaria dels sistemes de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de València faria disminuir el cost dels desplaçaments en transport públic. Hem d’aconseguir que la diferència (percebuda) sigui molt més gran que aquests 50 cèntims actuals!! Què tal si la diferència diaria ens donés per pagar el menú al bar del polígon?
Però aquests increments de cost per als desplaçaments en cotxe, seran suficients per a transvasar usuaris cap al transport públic? Què fem amb els temps de recorregut? Si incrementem el cost del vehicle privat sense millorar el servei del transport públic (temps de recorregut i comoditat) no anem enlloc. En aquest sentit seguim potenciant actuacions encaminades a reduir els temps de recorregut en vehicle privat motoritzat. I això ho hem de parar urgentment. Hem fet grans autovies d’accés a la ciutat i encara ara, estem ampliant l’oferta per als cotxes, construint el tercer carril de la V-21 o a la CV-35 o ampliant el by-pass de l’A-7. Si seguim amb aquestes dinàmiques no hi haurà manera d’equilibrar els temps de recorregut entre el cotxe i el transport públic en un àmbit metropolità, on a més a més, la dispersió urbana afavoreix l’ús del cotxe i penalitza el transport públic. L’únic camí conegut és reduir la capacitat viària actual (o com a mínim no incrementar-la) i aprofitar la infraestructura per a potenciar corredors de transport públic (carrils BUS-VAO o inclús sistemes BRT Metropolitans). Això faria més lents els recorreguts en cotxe i més ràpids els de transport públic, reduint el gap actual.
I en aquest punt hem de fer una reflexió col·lectiva entorn a la velocitat. Ho hem planificat tot per a que cada vegada puguem anar més ràpid i per tant més lluny amb el mateix temps de viatge. Sempre més ràpid. Tot és bo si és més ràpid. Seria bo per al territori (i per a la nostra salut), pensar ja no en com podem fer el transport públic igual de ràpid que el cotxe, sinó en com podem fer que el cotxe tardi el mateix que el transport públic.
El següent debat és com fer-ho. Coordinació entre administracions, finançament i sobretot, visió i decisió política. Però això ho deixem per a un altre dia....