El lawfare contra Pedro Sánchez

 

L’any 2018, després de l’assassinat a Rio de Janeiro de la regidora municipal Marielle Franco, el diputat brasiler Jean Wyllys va renunciar i es va exiliar del Brasil. Deia que amb l’arribada de Bolsonaro, les amenaces i atacs contra la comunitat LGTB s’havien multiplicat i que ell, ni se sentia ni volia ser un heroi.  

Aquesta decisió, que es pot entendre perfectament, va generar un rum rum als carrers de Brasil i, sobretot, entre la comunitat LGTB. La reflexió que es feia la gent era: Si en Jean Wyllys, que és un Diputat Federal, no se sent segur i marxa del país, què farem la comunitat LGTB de base? Hi havia un sentiment contradictori. S’entenia la decisió, però alhora se sentien abandonats per aquell que podia donar-los un cop de mà des de les institucions.

El cas de Pedro Sánchez, mantenint les distàncies perquè aquí, de moment, no s’està assassinant a ningú, m’ha recordat aquest episodi del Brasil. És possible que, a Europa, a partir d’un cas clar lawfare un president d’Estat dimiteixi? Quines estructures judicials i quina premsa tenim que permeten això? Quins mecanisme judicials estan fallant per tal de poder diferenciar una denuncia amb fonaments d’una amb intencions clares de perjudicar a un oponent polític? Com podem tornar a creure amb la justícia? Aquesta és la política què volem? Crec que ara es parlarà molt de la decisió de Pedro Sánchez, però això no resoldrà el problema de base. O comencem a veure als polítics d’altres colors com adversaris polítics i no com a enemics, o caminarem un sender de tenebres cap a un final poc esperançador. I la premsa i la judicatura, també haurien de fer una reflexió seriosa en aquest sentit.

Si el proper dilluns 29 d’abril, en Pedro Sánchez dimiteix, enviarà el missatge de que ha posat per davant la família a la seva carrera professional. Alguns ho entendrem, però també pensarem que si un President cau per això, què faran els demès càrrecs polítics que estan per sota i més desprotegits? Ja ha caigut Mónica Oltra. Qui més ha de caure? No seria això legitimar el lawfare com a arma política? Només importa el fi, no els mitjans.

Per un altre costat, la lectura que farà la dreta serà que, si dimiteix, és perquè amaga alguna cosa. Hauran vençut i s’hauran carregat al President. Veient la trajectòria política de Pedro Sánchez (és un supervivent), no crec que vagi a dimitir. Aquest 5 dies haurien de servir a tothom per a parar, frenar i reflexionar sobre el que realment és important del cas. Com aconseguir que la justícia no sigui un instrument per a fer caure a l’enemic polític.

Dilluns resoldrem l’enigma

La policia local i l'incompliment de deures respecte a l'ordenança de mobilitat

 

Tradicionalment, a la ciutat de València, la indisciplina en l’estacionament és omnipresent. Doble fila en molts carrers, caos absolut en les portes de les escoles, sobretot concertades, en hores d’entrada i eixida i vehicles aparcats nit i dia en espais senyalitzats com de vianants. Impunitat absoluta per part dels conductors, que saben que la probabilitat de que la policia local els multi és pràcticament nul·la.

Els perjudicats, com sempre, som la massa silenciosa i invisible que conformem els vianants, aquest grup heterogeni de persones que representem gairebé el 50% dels desplaçaments diaris que es fan a la ciutat. I tot i aquest pes, tot i la tradició mediterrània de caminar, som ignorats sistemàticament per les administracions públiques i desprotegits per la policia local, tot i tenir les lleis i les ordenances del nostre costat. Estem parlant de seguretat viària, d’accessibilitat, de salut pública... però res d’això importa quan enfront tenim la gran deïtat urbana del segle XX.

L’ordenança de mobilitat de València, en els seus articles 74 i 77, regula perfectament les parades i l’estacionament, especificant que no es pot parar ni estacionar en doble fila, en tots aquells llocs en els quals ho prohibeixi la senyalització existent (zones de vianants, per exemple) o en el voral, entre d’altres.

El fet que la policia local no garanteixi el compliment d’aquests articles de l‘ordenança de manera generalitzada i continuada en el temps, s’assembla molt a la prevaricació (del llatí varicar, "torçar-se") un delicte que consisteix en que una autoritat, jutge o un altre servidor públic dicti una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial sabent que aquesta resolució és injusta i contrària a la llei. El fet que la policia local no faci complir l’ordenança de mobilitat no es podria considerar prevaricació si no es pot demostrar que hi ha una resolució o ordre que ho dicta. I, evidentment, no crec que aquest extrem es pugui demostrar, tot i que el dia a dia ens mostra que, “de facto”, aquest acord o resolució existeix.  

Ara bé, de la mateixa manera que crec que seria complicat demostrar que la policia està prevaricant al no fer complir l’ordenança de mobilitat, estic convençut que seria fàcil culpar-los d’incompliment dels seus deures. La legislació penal estableix que “serà reprimit amb pena d'inhabilitació d'un a quatre anys, el funcionari públic que il·legalment ometi, refusi fer o retardi algun acte propi de la seva funció. Igual pena s'ha d'imposar al funcionari públic que il·lícitament no s'abstingui, s'inhibeixi o s'excusi de fer un tràmit, assumpte o procediment que està obligat a fer”. En aquest sentit, si la policia local és la responsable de vetllar pel compliment de l’ordenança de mobilitat i aquesta, sistemàticament, és vulnerada per milers de conductors diàriament, podem estar d’acord que no està complint amb els seus deures. I si no compleix amb els seus deures perquè té una ordre superior per a no fer-ho, aleshores estan prevaricant.

Cada vegada estic més convençut que per a reivindicar els nostres drets, ja no ens val amb entrades per registre. Hauríem de començar a explorar, més sovint, el camí de la denuncia.

El faig Pare i el pi Gros, per Millers i el barranc de Capatx

El 17 de febrer vam fer la ja tradicional caminada amb els amics pel Port. Un cap de setmana per retrobar-nos, desconnectar, menjar bé i caminar. Aquesta vegada teníem dues opcions damunt de la taula: La primera, fer el Barranc del carrer Ample i la segona, anar cap a la Vallcanera i visitar el faig Pare i el pi Gros. Finalment, i com la meteo deia que faria una mica de vent, vam optar pels boscos de la Vallcanera i deixar per un altre dia la caminada per les Rases del Maraco, sempre ventades.

Dissabte ens llevem d’hora i abans de les 9 deixem el cotxe a Millers. Ens comencem a activar pujant a Serrassoles, serpentejant per un bonic sender dins d’un bosc de pins i molts teixos. Hem pujat uns 300 metres i quan arribem al coll de Tres Pins, se’ns obre el paisatge. Prats verds, murs de pedra seca i runes de masos com a testimonis de temps pretèrits on la vida (quina vida?) era possible allà d’alt. Estem a 1.300 metres i a poc a poc perdem alçada caminant per una pista que, entre prats i antics bancals, ens durà a Casetes Velles, on hi ha quatre cases d’estiueig en bon estat i el refugi lliure del Mas del Frare. En un dels prats que hi ha al costat de les cases hi ha un pi solitari envoltat de grans blocs de pedra que serveixen de banc per fer un mos.

Continuem un parell minuts per la pista forestal en direcció a la Cova del Vidre (si seguíssim la pista ens duria a Mas de Barberans), fins arribar a la darrera casa que es troba en bon estat. La passem i al cap de pocs metres, al coll de l’Assucar, surt un camí a la dreta que ens durà cap a la bassa de la Mina. Caminem ara pel PR-82, per un tram preciós i planer que deixa enrere els prats i espais oberts de Casetes Velles per endinsar-se en un bosc frondós i ombrívol de pins i boixos, vigilats per sergents calcaris alts i vertiginosos. És el Karst característic del port, que en aquest indret culmina al cim del Catinell.

Després d'uns minuts caminant per aquest sender preciós, en un trencall deixem el PR-82 i seguim per la dreta. Seguim caminant per l’ombria i passem pel Mas de la Pataqueta, encarat al sud en un prat obert on agraïm una mica de sol. El matí ha començat boirós i fred però a mesura que avança el dia s’obre i gaudim d’un cel blau intens. Tot i això, a l‘ombra fa fred i no ens traiem el forro polar en tot el dia.  Poc després del mas, agafem una pista que segueix baixant a poc a poc. Ens creuem amb un cavall solitari i prim, possiblement un dels que hi ha sovint per Casetes Velles, que de nit busca cotes més baixes per resguardar-se del fred. Comencen a aparèixer els primers faigs, alts, prims, nuus de fulles i blancs. A cada pas en veiem més, de més alts i grans. Arribem a la pista de les Vallcaneres, seguim baixant i després de quatre revolts, en un petit racó ombrívol i aferrant-se amb les arrels a la pendent, trobem al faig Pare (1.090m.) , un exemplar majestuós, vell i arrugat. Aquest faig, declarat arbre monumental l’any 1992, té 25 metres d’alt i, diuen, que 250 anys. Així, es podria dir que és contemporani a la Revolta de les Quintes (1773-1774), el conflicte que va posar de manifest la voluntat i capacitat de resistència de la societat catalana contra la monarquia borbònica. I si algú ha resistit des d’aleshores, no hi ha cap mena de dubte que ha estat el faig Pare.

El faig Pare

Fem un mos asseguts a les arrels del faig i seguim la pista cap avall. En pocs minuts, quan la pista fa un fort revolt cap a la dreta, surt un sender que ens durà a la font del Retaule, seca al febrer. Seguim el sender (que ens duria fins a la pista de la Fou que baixa fins a l’embassament d’Ulldecona) i al cap de 4-5 minuts el deixem per agafar un senderol que en forta pujada ens deixarà als peus del Pi Gros (1.050m.). Si el Pi Gros ja és monumental, imagineu-vos com es percep arribant des de baix. És impressionant. El Pi Gros, és una de les pinasses (pi negral, Pinus nigra) vives més grosses de Catalunya i de l’Estat. Té 33 metres d’alçària i 4,60 m de volt de canó a 1,30 m de terra. El vam poder abraçar entre tres, tocant-nos tant sols les puntetes dels dits. Se li calcula una edat d’uns 500 anys, i sembla que fou respectat pels aprofitaments forestals al llarg dels temps perquè ha estat fita entre propietats. Jo feia molts anys que no el visitava i em va sobtar veure uns cables d’acer subjectant-lo. Es veu que a finals del 2005 es va detectar una escletxa al tronc i després d’estudiar-ho detalladament, la solució per salvar-lo ha estat subjectar-lo amb aquests cables d’acer (més info aquí). 500 anys.... possiblement, quan Cristòfor Colom trepitjava per primera vegada Amèrica, o quan Miquel Àngel enllestia l’estàtua del David, començava a créixer, en un racó d’una Catalunya que no arribava als 500.000 habitants, un petit pi que faria història.

El pi Gros

Després de fer un glop i un mos als peus del pi Gros, tornem a la pista i seguim baixant fins al trencall amb la pista del barranc de la Carrasca (1.010m.), que ens pujarà de nou cap a la carena que recorre el GR-7, ben a prop del refugi del mas del Frare. La pujada és ben agradable. La font de la Carrasca raja abundant i quan som gairebé a dalt, els prats que hi ha son una delícia. Quan trobem el GR-7 (1.230m.) i als nostres peus veiem la forta baixada cap al barranc de Capatx, parem a dinar. Fa bon dia, ens toca el sol i fem un intent de migdia.

El barranc de Capatx vist des del GR-7

Des d’aquí, podríem seguir el GR-7 fins al refugi lliure del Mas del Frare i tornar al cotxe per Tres Pins, però tenim ganes de fer quilòmetres i descobrir senders nous, així que recorrem uns metres el GR-7 en direcció a la Font Ferrera fins que trobem un sender que a mà dreta, es deixa caure cap al barranc de Capatx. En forta pendent i en pocs minuts, som al fons de la vall (950m.) i trobem el sender que connecta la pista forestal del teix amb Casetes Velles. Seguim aquest sender cap avall, cap a l’esquerra, i recorrem de baixada tot el barranc de Capatx. Aquí la vegetació ja és més mediterrània. Estem més baixos i caminem per la cara sud. Carrasques, alzines, romaní, pins.... Així fins que arribem a la pista. Ara, tant sols ens queden 30-40 minuts d’esgotadora pista (per on transcorre el GR-8) fins arribar de nou a Millers.

Contents per la caminada!

Un cop a casa, una cervesa, un bon sopar i uns bons vins. I l’endemà, per estirar les cames, la via ferrata de Penyaflor.

Magnífica i més que recomanable caminada. 21 km i 7 hores 15 minuts.

En aquest enllaç de Mapy podeu veure la ruta que ens va servir de mapa per anar orientant-nos: https://mapy.cz/s/kegucorupu

El millor Pla de Mobilitat és un bon Pla General d’Ordenació Urbana

 

Turianova. Imatge de la promotora, AQ Acentor

En Brent Toderian tuitejava fa poc que “the best transportation plan is a great land-use plan” que, traduït a les nostres latituds podria ser: el millor Pla de Mobilitat és un bon Pla General d’Ordenació Urbana.  I per extensió, a un bon Pla d’Acció Territorial. I té tota la raó del món. Moltes vegades, tinc la sensació que els que ens dediquem a planificar la mobilitat urbana som com bombers, que una vegada s'ha provocat l'incendi, ens criden per apagar-lo.

Per què en la nostra societat actual dediquem molts més recursos a curar que a prevenir? La despesa pública en prevenció i salut pública en relació amb la despesa corrent total en salut és de l'1,5%, cosa que revela l'escassa prioritat que se li dona a la prevenció. Quants milions d’euros ens estalviaríem si planifiquéssim el territori amb una visó més transversal, tenint en compte el medi ambient, la mobilitat i la salut pública? Per què, ben entrats ja al segle XXI, planifiquem i aprovem actuacions urbanes que només tenen sentit perquè existeix el cotxe?

En un post anterior parlava de la necessitat de modificar els ratis d’estacionament per a nous desenvolupaments, però es que ens cal anar més enllà. Turianova podria ser un gran exemple d’això que intento explicar. 2.300 habitatges nous i poca cosa més. Sense transport públic (la EMT encara no dona servei al barri), però en fase de construcció han ampliat el pont cap a la Ronda Sud i han fet els accessos corresponents a la V-30. Tot pensat per al cotxe. I segur que té el seu pla de mobilitat (per llei l’ha de tenir), però es queda en paper mullat, en un document sense pes jurídic. I podríem anar més enllà. L’Ajuntament disposa de més de 40.000m2 per equipaments... la gent ja hi està vivint però els equipaments encara se’ls espera. De manual, com be explicava en el seu brillant “La España de las piscinas” en Jorge Dioni López. I tot això durant la segona dècada del S. XXI, promogut per governs progressistes. De veritat, necessitem urgentment explorar la manera de trencar aquestes inèrcies urbanístiques.

I una bona manera de fer-ho, retornant al que comentava en Brent Toderian, és disposant de bons plans d’ordenació territorial. I aquí, al País Valencià, sembla que això és una quimera. Redactar un Pla General d’Ordenació Urbana significa, per a qualsevol ajuntament, embarcar-se en un viatge farragós d’aproximadament 10 anys. I no només per als ajuntaments. A l’àrea metropolitana estàvem esperant l’aprovació del PATEVAL (Pla d’Acció Territorial Metropolità de València) i el PMOME (Pla de Mobilitat Metropolità de l’àrea de València) i tots dos, després de més de 7 anys de treballs, dormen el somni dels justos.

Tot indica, que seguirem treballant de bombers....