El concert de la Ludwig Band divendres passat al Loco Club serà recordat
durant anys, no sé si com un gran concert, que ho va ser, o com una gran festa,
que també. Ho potser per les dues coses a la vegada. Avui en dia hi
ha poc marge per a improvisar, per a fer festa, per a que el públic i la banda
es comuniquin i tot això es va donar divendres al Loco Club.
La Ludwig Band s’ha prodigat poc pel País Valencià i es notava que hi havia
ganes. Minuts abans, el Va de bo ple de gent fent-se cerveses esperant el
moment d’entrar a la sala. Sold out per veure, crec que per primera vegada a la
capital del Túria, una de les bandes més en forma de Catalunya. L’excusa, la
presentació del quart treball de la banda “Pel barri es comenta” (Febrer 2026,
L’Animeta).
El concert comença a les 21:45 i en qüestió de minuts en Quim Carandell es guanya el públic. Se’l veu content, riu i exerceix de frontman d’una manera espectacular. Té 30 anys, però va sobrat de caràcter i de taules. Al llarg de la nit, la Ludwig band em recorda a la banda que va acompanyar a en Dylan durant la Rolling Thunder Revue, cap allà mitjans dels 70 però a estones, i amb en Lluc Valverde al saxo, em recorden a la E-Street band. En qualsevol cas una festa, que va anar creixent a mesura que avançava el repertori. Van començar amb “El teu amor” i “Si fa no fa, Rapunzel”, del darrer treball i van seguir amb “Judes” de l’àlbum Al límit de la tonalitat (2020) i “Contraband” del Gràcies per venir (2023).
Tot va començar a anar-se’n de mare a
mig concert, quan en Quim va explicar el que li va passar la primera vegada que
van tocar al País Valencià, al Figa 2023 de Gata de Gorgos. Un desaprensiu els
va donar una ampolla de cassalla i, entre dos, se la van fotre sencera. No
recorda res d’aquella nit. Després d’aquest speech, en Quim s’alça i crida al
cambrer del Loco: Una cassalla! Se la fot d’un glop i a partir d’aquí, riures i
dificultats per a cantar alguns dels temes, com “Tren a València” que feia anys
que no cantaven i va necessitar del mòbil d’un espectador amb la lletra per a
poder acabar-la de cantar.
Enmig d’aquest rebolutum, els mestres que gaudien del concert van treure
una gran pancarta reivindicativa i li van posar al Quim una armilla groga.
Moment reivindicatiu que va arribar al seu punt àlgid quan un grup es va posar
a cridar: visca visca visca, visca terra lliure... Del tot anacrònic avui en
dia, fins al punt que el Quim, que ja no sabia quina cara posar, va dir: Si ens
canten això a Catalunya, ens enfadem, però està molt be treure la vena
nacionalista. Anava completament bufat i els companys no sabien ben be quina
cara posar, però el concert avançava i els temes s’anaven succeint (30 monedes, S’ha mort l’home més vell d’Espolla
i Manela no vull currar per a vostè) i a poc a poc tot va tornar a una certa
normalitat dins d’una atmosfera de gran festa descontrolada.
A punt d’acabar, el Quim va demanar perdó, va dir que esperava que ens ho
haguéssim passat be i va reconèixer que ells s’havien fotut una bona festa.
Crec que recordaran el concert del Loco tant com nosaltres. Per acabar, va
demanar al cambrer sis cassalles, una per a cada un dels membres de la Ludwig
Band, van cantar “Xavier, el tècnic de so” passejant-se entre el públic fins
abraçar al tècnic de so (el Xavier) i amb “D’un concert de la Mushka” van posar
punt i final a un concert majúscul, com els d’abans, on encara hi ha lloc per a
la improvisació, per a gaudir de la proximitat i per a sortir-se’n, encara que
sigui una estona, dels estàndards habituals. És el que tenen les sales petites,
que encara hi ha lloc per a la màgia.
Us esperem de nou ben
aviat a València!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada