Després del confinament de 2020 degut a la COVID, hem anat sovint a caminar
per la Murta. Un dia vam pujar fins a la primera Orella d’Ase i un altre dia
vam anar fins a l’antic observatori de l’Ouet. Les vistes des d’aquests dos cims
són espectaculars: Es veu la mar, l’albufera, els arrossars de Cullera i Sueca
i cap a l’interior, les valls de la Casella, la Murta.... i també una fina cresta
que, a través del Matxo Flac, uneix l’Ouet amb la primera Orella d’Ase. I des d’aleshores
tenia entre cella i cella cavalcar-la.
Aquest passat 24 de desembre, a les 7 del matí deixava el cotxe a l’aparcament
de la Murta i començava a caminar, encara de nit, cap al Pas del Pobre. En poc
més de 30 minuts i quan ja començava a clarejar, arribava al coll. Ara calia
baixar cap a la Casella per un sender (GR-236) que a mi em va costar de trobar.
Vaig començar a baixar pel que creia que era un sender però al cap de poc
minuts m’estava barallant amb els matolls mediterranis. Eren les primeres
punxades del dia. Després d’algunes esgarrapades vaig trobar el sender i en
pocs minuts vaig arribar al camí asfaltat que em va conduir fins al bar de la Casella.
Allà vaig seguir la pista i les indicacions del PR fins a l’Ouet, on arribava a
les 9:15. Vaig menjar una mica, vaig treure el casc de la motxilla i vaig
començar la cresta una mica abans de les 9:30.
La meva idea era seguir el fil de la cresta sempre que fos possible, però a
vegades calia buscar alguna alternativa per alguna de les vessants, on gairebé
sempre s’intuïa un indici de sender. I aquesta va ser la tònica del matí,
intentar seguir el fil de la cresta per no haver de barallar-me amb els
margallons, carrasques i ginestes que em trinxaven braços i cames. Caminava i
grimpava per la cresta calcària (bona roca) i quan veia que seguir pel fil es
feia complicat, intentava baixar cap a la vessant on podia intuir-se un sender.
I després a l’inrevés. Sempre que em barallava amb els matolls, intentava
enfilar-me cap a l’aresta per veure si era factible seguir per dalt.
El primer tram de cresta es fa ràpid i be, seguint gairebé sempre el fil de
roca calcària. L’ambient és prou impressionat i cal anar amb compte. Quan estic
ja a prop de la Lloma del Matxo Flac, l’aresta per la que estic caminant cau verticalment
cap a un coll. Aquí, anant sol, es fa impossible seguir la cresta i desgrimpar
cap a qualsevol de les dues vessants no es veu factible. Em poso l’arnes i trec
els 15 metros de corda que porto a la motxilla. Munto un ràpel des d’un “mallón”
que hi ha instal·lat i aterro en una petita lleixa plena de matolls, a la
vessant mar. Flanquejo uns metres i munto un segon ràpel que em deixa ja a pocs
metres del coll, al qual arribo obrint-me pas a través de la vegetació.
Al coll veig que per la vessant de la Casella hi ha un indici de sender que
flanqueja per la base de la cresta que acabo de rapelar. En cas de no portar corda,
l’alternativa hagués estat recular fins trobar l’accés al sender... Guardo l’arnés
i la corda i m’enfilo cap al Matxo Flac seguint el que crec que és un sender.
Pujada prou pronunciada però amb una roca calcària de molt bona qualitat. En
pocs minuts guanyo alçada i contemplo l’aresta per la que acabo de rapelar.
Sense cap mena de dubte, deu ser un dels passos clau de la travessa. Crestejo una mica més, faig cim i
veig el que ja he recorregut i, sobre tot, el que em queda per davant: Les dues
Orelles d’Ase, que es veuen lluny encara. La cresta segueix sent un trencacames.
Pugues i baixes constants, drecera amb matolls o fil de roca calcària. Ara
sembla més fàcil que el tram que he deixat enrere, però en cap moment deixa de
perdre’s l’ambient i cal seguir anant en compte. Finalment, i després d’una
grimpada divertida per una canal, arribo al cim de la segona Orella d’Ase.
Estem a 24 de desembre però fa molta calor (el 24 més càlid des de que hi
ha registres diuen). Faig un glop d’aigua, menjo unes avellanes i segueixo ja,
per terreny fàcil, cap a la primera Orella d’Ase, a la que arribo d’una mica
més de 3 hores després d’haver sortir de l’Ouet. Tres hores de cresta mediterrània,
aèria, solitària i una mica cotxina degut als matolls amb els que m’he hagut de
barallar. Però molt d’ambient i tot una aventura.
De l’Orella d’Ase vaig fins a la Creu del Cardenal. La meva idea era tancar
el cercle pujant al Cavall Bernat, però m’he quedat sense aigua i tinc la
sensació d’estar insolat, així que decideixo baixar directament cap a la Murta,
on arribo poc abans de les dues de la tarda.
Recomanacions:
- Cal estar habituat a les crestes. No és una ruta de senderisme
- Portar casc
- Arnés, bagues i corda per rapelar (jo vaig dur-ne una de 15 metros)
- Aigua suficient
- Evitar dies de molta calor
- Matinar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada