dilluns, 22 de desembre del 2008

El Reial Decret Llei (Plan E de Zapatero) i la mobilitat a València

El divendres passat dia 19 de desembre, l’ajuntament de València va fer pública la llista de projectes que executarà amb els diners que li corresponen del famós Reial Decret Llei, aprovat pel govern central
Dels aproximadament 143 milions d’euros que li corresponen a la ciutat de València, 10,2 (7,1% del total) estaran destinats a millorar la mobilitat de la ciutat. Les actuacions proposades van encaminades a renovar els carrils bici, els carrils bus i a implantar pannells de informació.
No ho trobo malament, però m’agradaria recalcar que per molts carrils bus que fem, si no gestionem la mobilitat correctament i de manera global, els carrils bus serviran per al mateix que ara, per a gairebé res. A més a més de planificar cal gestionar i això implica acabar amb la indisciplina, restringir l’espai i l’accés amb vehicle privat al centre, potenciar l’ús del transport públic, organitzar l’estacionament.... s’ha de fer molt més que pintar de nou els carrils bus. S’ha de planificar i sobretot, gestionar

dissabte, 20 de desembre del 2008

Josele Santiago

Avui una recomanació musical, Josele Santiago.
Instruccions: Agafeu de la vostra discoteca el CD "Nada" de Los Enemigos, publicat l'any 1998. Si no el teniu us el compreu o us el baixeu de l'emule. Poseu-lo a tot drap i lamenteu-vos de no poder veure aquesta banda en directe. Van plegar el 2002.
Ara bé, la música com el bon vi, amb el temps canvia. Agafa noves sonoritats, madura i es transforma en un projecte nou però amb cert regust a allò que era abans. Josele Santiago, lletrista, compositor i cantant de los Enemigos, està fent carrera en solitari i ja ha publicat tres discs. Sonen més tranquils, menys elèctrics, més acústics i amb un cert regust a jazz. Josele s'ha fet gran i s'ha calmat.
Ara bé, en directe la cosa canvia. Les cançons del nou disc, Loco Encontrao, sonen menys jazístiques i el format s'aproxima més a un concert de Rock. Dos guitarres, un teclat - piano, un baix i una bateria. L'espectacle que ens presenta Josele Santiago cabalga entre els concerts de rock de Los Enemigos i la versió més tranquil·la dels seus discs en solitari.
A mi em va agradar molt, molt més que els discs en solitari i possiblement menys que un concert de Los Enemigos, però com que no he tingut l'oportunitat de veure'ls, em quedaré amb el dubte. De fet, durant el concert, un espontani li va demanar a Josele una cançó de Los Enemigos dient-li que no els havia vist mai. Josele li respongué: Yo tampoco he visto a Camarón!

divendres, 19 de desembre del 2008

The fall

Ahir a la nit vaig anar al cinema a veure The Fall (traduïda aquí com “El sueño de Alexandria”), del director indi Tarsem Singh. La pel·lícula és de l’any 2006 i l’any següent, el 2007, va ser premiada com a millor pel·lícula fantàstica al festival de cinema de Sitges. Així que amb dos anys de retard s’estrena The Fall a casa nostra. Un actor de doblatge està greument ferit en un hospital de Los Angeles i mitjançant un conte, es farà amic d’una nena que també està a l’hospital. A partir del conte que explica l’actor sobre cinc herois que viatgen plegats per venjar-se d’un enemic comú, realitat i ficció s’enllaçaran fins a tal punt que a vegades no saps si el que està passant al conte és realitat o ficció. The Fall és un viatge a la imaginació, a la crueltat de la vida, a les ganes de viure i a l’amistat. I tot això viatjant per desenes de localitzacions repartides arreu del món: Índia, Anglaterra, Bali, Sud Àfrica, Argentina, Xile..... Per passar un bon moment. A mi m’ha recordat a Big Fish, de Tim Burton.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Descobrint arquitectures abandonades de la Guerra Civil

Aquest matí de diumenge hem fet una petita sortida per recuperar la memòria històrica. Hem estat al Grau Vell de Sagunt i a Puçol. Al Grau Vell, un poble marítim al costat del Port de Sagunt, hem visitat els refugis vigia de la guerra civil. En un petit replà a la vora del mar, hi ha cinc o sis petits refugis de formigó, tots abandonats i plens d’herbes i brutícia. És una pena com d’abandonada està aquesta part de costa, encara relativament verge tot i que el paisatge que l’envolta és molt industrial. Al costat dels refugis de la guerra civil hi ha el port íber i romà del Grau Vell, tot ocupat per plantes. Està completament abandonat! Uns metres més enllà trobem el poble de Grau Vell, amb un petit carrer molt mariner i una torre de vigilància perfectament conservada del segle XV. I si continuem més cap al sud, abans d’arribar a Puçol trobem la marjal del Moro, plena d’aus que paren a descansar camí d’Àfrica. Aquesta Marjal està protegida i relativament ben conservda, tot i que amenaçada per tots els costats. És de llibre que s’hauria d’actuar en tota aquesta franja marítima, des del Port de Sagunt a Puçol, reforçant els elements culturals i naturals que en tant poc espai podem trobar: Els refugis de la guerra civil, el port íber i romà, Grau Vell i la seva Torre i la Marjal del Moro. Potenciar un itinerari peatonal o ciclista que unís aquests elements seria relativament econòmic i posaria en valor un patrimoni històric i natural que ara per ara està abandonat. Després d’aquesta visita marítima hem marxat cap a l’interior i entre Puçol, Rafelbunyol i el Puig hem visitat uns nius d’ametralladora que serviren per defensar la València republicana de l’atac franquista. Aquests nius, situats en un petit turó a la vora de la via del tren, també estan abandonats i bruts i si no s’hi actua aviat, desapareixeran menjats pel temps. Dalt del turó hi ha una plaça amb una verge i és un molt bon mirador de la comarca. És un lloc amb un cert manteniment, així que mantenir els nius d'ametralladora, un cop restaurats, no suposaria molta feina més. A més a més, el carril bici que uneix València amb Rafelbunyol i Puçol, passa al costat d’aquest turó i no costaria res senyalar-ho i fer un manteniment mínim dels nius d’ametralladora. Recuperar elements històrics que ajudin a entendre la nostra història recent no és car, és tant sols qüestió de voluntat.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Desastre participatiu

Ahir, a les vuit de la tarda, vam ser convocats a la Comissió de Participació Ciutadana d’una ciutat on estem redactant el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible. La idea era que expliquéssim als membres de la comissió què havíem fet fins ara i quins serien els següents passos. Amb mitja hora de retard va començar la sessió i ràpidament es va veure que la cosa es complicaria. No es va votar l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, no es va donar còpia als membres de la comissió dels temes a tractar i quan es va entrar en el punt tres (pressupostos participatius) el caos ja era total. Havien de decidir els criteris socioeconómics que definirien el repartiment dels pressupostos pels barris i les dos persones de la comissió encarregades d’explicar-ho es van posar a discutir. L’alcalde demanava votar una resolució i la gent deia que no es podia votar una proposta si no estava escrita. Ningú havia passat la proposta per escrit! La discussió va anar embolicant-ho tot i al final ja s’estava posant en dubte resolucions aprovades en anteriors sessions (el valor del vot individual per barri). L’organització de la sessió per part de l’ajuntament va ser nul·la i això va provocar un fracàs estrepitós de la sessió. A més a més van barrejar la reunió de la comissió de participació amb l’assemblea de particpació i la gent no sabia si era membre de la comissió o de l’assemblea i per tant, a l’hora de votar, la gent no sabia si podia votar o no. A mi em va recordar una escena de la pel·lícula la Vida de Brian...
Finalment, a quarts d’onze i després de que tres o quatre membres de la comissió abandonessin enfadats els seus llocs, es va aconseguir votar alguna cosa i convocar una reunió extraordinària per a la setmana vinent. Acabat aquest punt, l’alcalde va dir que ja n’hi havia prou. La resta de punts (més de la meitat de l'acta del dia) es tractarien en la propera sessió extraordinària, i a nosaltres se’ns va quedar cara de idiotes. Tres hores perdudes! La participació ciutadana no es pot improvisar. Les reunions s’han de preparar i hi ha quatre regles bàsiques de procediment que s’han de complir escrupolosament. Una convocatòria ha d’anar acompanyada del text d’allò que es vulgui aprovar, per a que la gent ho pugui llegir i arribi a la reunió amb les idees estructurades. També és recomanable que s’entregui i s’aprovi l’acta de la sessió anterior i per últim, si s’ha de proposar un debat, és bàsic que la gent que el prepara vagi a una i tingui les idees clares. I si es preveu que la sessió tindrà algun punt llarg, no es pot presentar una convocatòria amb set punts. Tot això, i a la vegada, van deixar de fer els tècnics que van preparar la reunió i per tant, la sessió va ser un absolut desastre. Potser els pressupostos participatius es mereixen una sessió monotemàtica. I el Pla de Mobilitat també. Si no, les coses s’aproven per desgast i la gent es cansa d’aquestes sessions llarguíssimes i farragoses, que sols generen desil·lusió i ganes de quedar-se a casa.

divendres, 5 de desembre del 2008

Ferralla galàctica

Fa unes setmanes, un astronauta volador estava fent un passeig ingràvit per l’espai, al voltant del seu transbordador d’última generació. L’objectiu d’aquesta passejada espacial era arreglar la parabòlica per permetre, als tripulants de l’aeronau, seguir connectats al món terrenal i a la resta de la galàxia. L’astronauta, dins d’un vestit blanc, es dirigia ingràvitament cap a l’antena, portant a la mà una caixa d’eines. Un martell, una clau anglesa, una clau allen del 6 o del 12, un tornavís i una cinta americana, que va bé per a tot. Tot contemplant la galàxia, l’astronauta es va despistar i degut a la falta de gravidesa, no va ser conscient de que deixava anar la caixa d’eines. En càmara lenta, la caixa d’eines vermella i grisa va allunyar-se del transbordador i en qüestió de minuts va posar-se en òrbita al voltant del planeta terra. I així estem aquí a baix, vivint sota un munt de ferralla galàctica que està girant en l’òrbita terrestre. Satèl·lits vells en desús, satèl·lits en funcionament i ara, una caixa d’eines valorada en 200.000 euros. Com s’està tornant de car el món de la ferreteria!
Ja veureu com aviat, el gran temor dels irreductibles gals (Astèrix, Obèlix i companyia) serà una realitat. Se’ns caurà el cel al cap en forma de ferralla galàctica.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Predicant amb l'exemple

Que a València s'aparca en doble fila és sabut per tothom, però que és ilegal també ho sap la gent, tot i que com l'actuació policial contra aquest tipus de ilegalitat és nul·la, la gent aparca allà on vol amb total impunitat.
Ara bé, que la Presidenta de Les Corts, Milagrosa Martínez, aparqui el seu cotxe oficial en el carril bus, ja és passar-se de mare. D'això se'n diu predicar amb l'exemple. Quin respecte vol que tingui la gent per les lleis, si la pròpia Presidenta de les Corts se les salta "a la torera"?
És un clar exemple de que el respecte cap a una mobilitat sostenible no ha arribat als polítics valencians. I si els polítics no prediquen amb l'exemple, com pretenen demanar a la societat que compleixi amb unes lleis que ells es salten?
I encara es preguntaran per què l'autobús urbà perd passatgers any rera any!

dimarts, 2 de desembre del 2008

La premsa és lliure, no hi ha manipulació!

Després de la macromanifestació del passat dissabte 27 de novembre en contra de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania en anglès i de la política educativa del govern valencià, encapçalat pel President Francesc Camps i el conseller d’educació Alejandro Font de Mora, cal denunciar la manipulació feta per Canal 9, la televisió pública valenciana. No pot ser que es manifestin 80.000 persones i que en els informatius de Canal 9 donin més importància a la creació de tres escoles d’ensenyament en anglès. Com és menja això en democràcia? Canal 9 és pitjor que el NODO. Amb la televisió franquista, el NODO era l’element de propaganda del règim i tocava callar perquè es vivia sota una dictadura, però en democràcia, Canal 9 i com a televisió pública que és, ha de donar un servei de qualitat i mirar cap a tots els colors polítics i socials. No pot ser l’eina propagandística del règim del PP. Això no és democràcia! Canal 9 ha perdut tota credibilitat i la gent li està donant l’esquena. Per no veure, la gent no veu ni els partits de futbol.
Prou d'abusos a Canal 9!