El Vallibierna, el primer tres mil en família

Comencem a caminar a l'embassament de Llauset. Al fons, el Vallibierna

Diuen que el Vallibierna és el 3.000 més fàcil del Pirineu, i potser ho és si només tenim en compte el desnivell que cal superar però, tècnicament, estic convençut que hi ha altres cims més assequibles. I el Vallibierna no és difícil, però té una elegant aresta que cal superar abans d’arribar al cim. I sí, després està el famós “Pas de Cavall” per arribar al cim del Culebras, però primer cal caminar l’aresta. I amb nens, ja és tot una aventura. En general, un cim elegant i un mirador immillorable sobre un massís de la Maladeta que, cada dia, està més pelat de neu.

Aquest cap de setmana de juliol hem assolit un repte familiar. Pujar, per primera vegada i en família, un tres mil al Pirineu. I com diu Kavafis (perdoneu-me el tòpic), el més important és el camí. El Vallibierna ha estat l’excusa perfecta per passar uns dies junts al Pirineu, per a que els menuts visquin, per primera vegada, l’experiència de dormir en un refugi, per banyar-nos al riu i per tancar la festa gaudint dels ZOO al Pirineos Sur.

El divendres, després d’un munt d’hores de cotxe i de passar pel túnel més tètric del món, vam arribar a l’embassament de Llauset (2.200m.), des d’on vam començar a caminar cap al refugi Cap de Llauset. Feia una calor insuportable i a poc a poc i mullant la gorra en tots i cada un dels barrancs que travessaven el sender, vam arribar al refugi (2.425m.) en menys d’una hora i mitja. Un cop instal·lats, vam passar la tarda gaudint de les vistes i preparant-nos per l’endemà. A quarts de vuit vam sopar i poc després de les nou estàvem al llit. L’endemà, per evitar la calor, tocava matinar.

A les 6:30 estàvem asseguts esmorzant, compartint taula amb uns francesos que feien el Tour de l’Aneto. A les 7 ja estàvem de camí, enfilant amunt cap als Ibons de Coma Arnau, on vam parar per a fer un glop i un mos. Encara no ens tocava el sol i calia aprofitar abans no arribés la xafogor. Vam seguir amunt, passant pel segon llac en forma de cor i el tercer, més petit, on comença la pujada forta cap al cim del Vallibierna a través d’una mar de blocs i pedres, tot i que s’intueix, de tant en tant, sender. Anem a poc a poc, a bon ritme, perseguint fites i gaudint de la pujada. L’Espe i la Neus una mica més endavant que l’Aniol i jo. Aquí ja ens il·lumina el sol, tot i que encara no fa calor. A més a més, a prop del cim es gira un aire fresc que ens ve la mar de be. Fem els darrers ziga-zagues i arribem a la carena cimera, on encara ens queda una passejada aèria fins al cim del Vallibierna. Les vistes aquí ja són espectaculars. Tenim la Maladeta a tocar, amb els Russell, el Margalida, el Tempestats i l’Aneto a tir de pedra. Però ens concentrem en arribar. Controlem els nervis i a poc a poc caminem pel fil de l’aresta fins a la fita que assenyala el cim del Vallibierna (3.056m.). Hem fet el cim! El primer tres mil en família, l’Espe, l’Aniol (9 anys), la Neus (12 anys) i jo. Aquest darrer tram d’aresta ha costat una mica i els nervis estan a flor de pell. Però ens assentem, gaudim del paisatge, bevem i mengem una mica. A poc a poc ens traiem l’ensurt de sobre i gaudim del paisatge. A més a més de la Maladeta, es veu el Posets, el Perdiguero, el Mulleres i les crestes de Cregüenya i Llosàs entre d’altres. També és un espectacle veure als altres excursionistes creuar el pas de Cavall, alguns amb més gràcia que els altres. Fem les fotos de rigor i decidim començar a baixar per intenta evitar les hores de més sol. Serà en va. A les 10:30 comencem a desfer l’aresta i baixem de nou cap al refugi de Llauset.

Descans als ibons de Coma Arnau

La família al cim del Vallibierna

Caminant l'aresta cimera

De baixada, l’Aniol diu que ha estat una gran experiència. Em cau la llagrimeta. A l’alçada del llac Chelat veiem una placa de neu i els nens volen anar a tocar-la. A València, de neu en veiem ben poca (gens) i tocar-ne al juliol és tota una efemèride. Donem una mica de volta amb un sol ja de justícia i toquem la neu. Ja cansats, comencem a baixar cap als llacs, on parem a remullar els peus. Poc després de la una arribem al refugi molt acalorats. Ens refugiem a l’ombra, descansem, bevem una mica i recollim les coses que hi havíem deixat. Fem una mica de temps i cap allà les tres decidim seguir baixant fins a l’embassament. Aquesta darrera hora i poc de caminada és un infern. Fa molta calor i no hi ha ombra enlloc. Estoicament seguim caminat enmig d’una onada de calor que ha fet estralls a la península. Abans d’arribar al cotxe fem un bany recuperador a l’embassament de Llauset. Com a mínim arribem al cotxe fresquets... i molt, molt contents. Som uns campions. I jo estic molt orgullós de la meva familieta, encara que això sigui un pensament de pare caldós. Tant sols espero que en guardin un bon record i que, a poc a poc, l’amor per la muntanya faci arrels.

I després, vam fer camí cap a Lanuza, on l’endemà ens esperava el concert de ZOO al Pirineos Sur. Però això ja és una altra història...

El massís de la Maladeta, des del Vallibierna

Antònia Font als Concerts Vivers 2022. Una festa per reivindicar el dret a la nostàlgia!

Foto: Francesc Arechavala

Anava jo cap a Vivers sense tenir les expectatives del concert dels Antònia Font molt elevades. Aquestes retrobades, gairebé deu anys després de separar-se, mai solen portar res de bo, més encara quan a algun membre del grup, en aquest cas en Joan Miquel Oliver, ha fet una bona carrera en solitari després de dissoldre’s el grup. Però be, sigui com sigui, els que ja tenim una edat hem ballat i cantant els Antònia Font en desenes de festes majors i no podíem deixar córrer l’oportunitat de fer-ho de nou. D’això se’n diu nostàlgia. I cal reivindicar-la amb dignitat!

I els Antònia Font, per retornar amb la màxima de les dignitats, han editat Un minut estroboscòpica, un treball a l’alçada del que s’espera d’ells i que els serveix d’excusa per justificar aquesta petita gira de retorn de tant sols quatre concerts: Dos a Barcelona, un a Inca i el d’ahir a València. Si encara no els heu vist, afanyeu-vos a comprar entrades per al concert d’octubre al Palau Sant Jordi. Crec, sincerament, que serà l’últim de veritat. No crec que l'invent tingui continuïtat.

I així, amb les expectatives baixes arribava a Vivers i a les 21:45, després d’uns minuts intentant connectar amb el més enllà a través de les nou antenes parabòliques instal·lades a l’escenari, van aparèixer els Antònia Font. I que voleu que us digui, amb el segon tema, Me sobren paraules, ja se’m van eriçar els pèls... I això que no em passa sovint en els concerts, ahir ho vaig sentir tres o quatre vegades. És la nostàlgia, la connexió amb unes cançons que les hem cantat, ballat i que sovint, encara molt sovint, sonen a casa amb quotidianitat. Els Antònia Font van plegar, però en cap moment han marxat.  

I a partir d’aleshores, un torrent de clàssics per a tots els gustos durant dues hores i quart d’un concert majúscul. En Pau Debon, l’únic de la banda amb voluntat d’aixecar els ànims, no parava de moure’s d’una banda a l’altra de l’escenari, cantant amb ganes (i feliç) tots i cada un dels 37 temes que van sonar a Vivers. I el públic s’ho va passar pipa. I sabeu què: I arriba un dia que sa vida és un teatre, que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat...

Antònia Font. Concerts de Vivers. València. 9 de juliol de 2022. Teloners: Maria Jaume

Foto: Maria Carbonell per a Tranquilo Música

Per què els vehicles elèctrics no són la solució que necessiten les nostres ciutats?

La UE aposta clarament per l’electrificació del sistema de transport i molt especialment per l’electrificació del vehicle privat motoritzat. Són els vehicles elèctrics la solució de mobilitat que necessitem? No. Els vehicles elèctrics no són la solució als problemes de mobilitat i urbans per dos motius:

El primer, i més obvi, és que un vehicle elèctric ocupa el mateix espai que un vehicle de combustió i, per tant, si substituïm tots els vehicles actuals per elèctrics, els problemes de congestió, d’ocupació d’espai públic i d’ineficiència persistiran. Necessitem reduir el parc de vehicles per recuperar espai públic, per incrementar les zones verdes, per fer ciutats i barris més caminables. Per aconseguir-ho, si o si, necessitem reduir el número de vehicles que hi ha a les nostres ciutats. Així que si canviem els vehicles actuals per elèctrics (o en un futur per autònoms) sense reduir-ne el número total, serà molt difícil transformar les nostres ciutats.

Un Tesla, mal aparcat molesta igual que un vehicle de combustió. Font: Arquitecturia

El segon motiu és que els vehicles elèctrics també emeten i contaminem i, per tant, afecten a l’escalfament global i a la salut de les persones. I ho fan, com els cotxes de combustió, durant tot el seu cicle de vida. Un estudi de la UE de l’any 2018, n’exposa els resultats. Les emissions dels vehicles elèctrics associades a les matèries primes i a la fabricació són entre un 1,3 i 2 vegades més altes que les generades pels vehicles de combustió. Ara bé, si es té en compte tot el cicle de vida, s’estima que un vehicle elèctric podria arribar a emetre un 30% menys que un vehicle de gasolina, recarregant-se amb el mix energètic existent avui en dia (56,4% no renovable a España). Si l’energia per recarregar tots els vehicles pogués sortir de fonts renovables, s’estima que les emissions podrien ser fins a un 90% menors que les d’un vehicle de combustió. És possible arribar-hi? Toquem de peus a terra. Amb el mix energètic actual, els vehicles elèctrics emeten un 30% menys que els vehicles de combustió. És un bon estalvi, però molt lluny de la imatge que se’ns dóna de vehicles nets o vehicles zero emissions.

Pel que fa a l’impacte sobre la salut, localment el vehicle elèctric és prou més net que un vehicle de combustió, doncs no emet contaminants com els òxids de nitrogen o partícules en suspensió a través del tub d’escapament o per evaporació. Si que seguirà emetent PM per abrasió (frens i desgast dels neumàtics) i possiblement en quantitats majors degut al pes del vehicle elèctric, que és superior a un de combustió degut a la bateria. I també per la moda actual, que caldria erradicar, de fer cotxes cada vegada més grans i, per tant, pesats. Així que, des del punt de vista de la qualitat de l’aire, un vehicle elèctric és prou més net que un de combustió.

Ara bé, el que deixin d’emetre els tubs d’escapament dels milers de cotxes elèctrics que circularan per les nostres ciutats ho emetrà, de manera concentrada, la central que generi l’electricitat necessària per a recarregar-los. Hi ha un petit estalvi, però principalment el que canviem són les fonts d’emissió. Traiem de la ciutat el que no ens agrada (i en millorem la qualitat de l’aire) però empitjorem la situació allà on es genera l’energia, perquè la demanda augmentarà. Per això, la clau de l’èxit del vehicle elèctric rau en saber si serem capaços de recarregar-los tots, el 100%, amb energies renovables. I aquí està el debat!

I en tota aquesta equació, hi ha un factor de percepció sobre qui està contaminant, que cal assenyalar. Cada vegada tenim més clar que conduir un vehicle de combustió (dièsel o gasolina) no és bo per al medi ambient ni per a la salut de les persones. I el missatge que rebem és ben clar: Canvia’t a un elèctric, que no emet i és zero emissions. Qui es compra un vehicle elèctric té la percepció d’estar contribuint de manera notable a reduir el canvi climàtic i a millorar la qualitat de l’aire de la seva ciutat. Té la percepció d’estar fent un gran canvi perquè les emissions deixen de sortir del tub d’escapament del seu cotxe però, desconeix completament d’on prové l’energia per moure’l i quan emet la central que la genera.

Autor: The Savage

El camí més raonable de tot plegat i del qual se’n parla poc, hauria de ser el d’apostar per reduir el parc de vehicles d’una manera significativa i, posteriorment, assegurar que el parc restant sigui elèctric i que el puguem recarregar amb fonts renovables. Però ningú parla obertament de reduir. Proposar-ho vol dir xocar frontalment amb la indústria automotriu, amb les energètiques i també amb certes polítiques públiques que pretenen allargar l’agonia d’una industria que va de cap a caiguda. En aquest país, i en general en el món capitalista, costa molt parlar de reduir. Però anem cap allà, i hi podem anar de forma ordenada o en caiguda lliure.

I aquí ens hem centrat a comentar el paper del vehicle elèctric privat, però el vertader paper de l’electrificació de la mobilitat a les ciutats l’ha de jugar el transport públic i la distribució urbana de mercaderies.

Després del que hem vist, si arribem al 2030 amb 5 milions de vehicles elèctrics però mantenim o, pitjor encara, augmentem el parc de 24,5 milions de turismes que hi ha registrats, no haurem avançat gens. La idea la resumeix molt bé l’Andreas Unterstaller, investigador de la Eurpean Environment Agency: “Si de veritat es necessita un cotxe, els elèctrics són la millor opció per al medi ambient. Tot i això, per al medi ambient, sempre serà molt millor utilitzar el transport públic, la bicicleta o el caminar. Un cotxe sempre serà un cotxe i substituir-lo per un altre d’un altre tipus no resoldrà els problemes de transport com la congestió de trànsit”