La jornada intensiva a les escoles. Una oportunitat perduda

A final de febrer la Conselleria d’Educció va publicar la convocatòria per a la sol·licitud de la jornada contínua als centres d’educació infantil i primària. Un procés que durarà tant sols un mes i mig. Hi ha arguments forts a favor i en contra, però el que no és de rebut és que, per a un debat tant cabdal, es deixi tant poc de temps. A corre cuita, les coses sempre ixen malament. I això és el que passarà en la majoria de centres.

La jornada continua pot ser una bona eina per aquelles famílies que puguin recollir els seus fills a les 15:30, perquè després, les escoles romandran obertes amb un servei de “guàrdia”, que per molta qualitat que se li vulgui donar, no deixarà de ser un servei per mantindré els alumnes a l’escola per la necessitat de conciliar amb els horaris laborals de molts pares i mares. Així que moltes famílies pensen que, si igualment han de deixar als fills i filles fins a les 17:00, quin benefici hi ha en canviar a un horari intensiu? Sembla ser que no hi ha dades sobre el benefici educatiu que comporta un horari intensiu. Crec, sincerament, que l’únic benefici és que pares i mares puguem estar totes les vesprades amb els nostres fills. Potser el benefici té més a veure amb l’educació emocional, amb passar més temps junts amb els nostres fills.

Disposar de totes les vesprades amb els fills ens permetria organitzar totes les activitats d’una manera més racional. Ara, els xiquetes ixen de l’escola, fan alguna activitat i arriben a casa rebentats a les 19:00 hores amb tots els deures per fer (el tema deures és un altre debat). Ara bé, quines famílies poden acabar a les 15:00 per poder passar les vesprades amb els xiquets? I aquí és, on crec, que hi ha el debat. I és un debat que transcendeix completament l’àmbit educatiu. Per un costat, ara per ara, només podrien recollir als fills a les 15:30 les persones que facin mitja jornada o les aturades (si deixem de banda els avis o altres persones que ens puguin ajudar). Si aquest horari es converteix amb la norma i no canviem també els horaris laborals, les dones en seran les principals perjudicades, com sempre.

Així doncs, el debat de la jornada intensiva ha d’anar de la mà d’un debat profund sobre els horaris laborals. Jo m’he passat anys arribant a casa a les 20:00. Gràcies a la pandèmia i a la flexibilitat horària que tinc, ara arribo a les 18:00. Què passa amb la gent que treballa en comerç? Té alguna lògica que les botigues tanquin a les 21:00 o fins i tot a les 22:00? Per un altre costat, com podem lligar aquest debat amb la setmana laboral de 4 dies? (Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor, de Joan Sanchis). Si les escoles i la jornada intensiva poden ser la punta de llança per racionalitzar els horaris de tothom i permetre que pares i mares puguem estar més temps amb els nostres fills, benvingut sigui.

Un altre tema que em preocupa és la diferència que hi pot haver entre escoles públiques i privades i concertades. Si aquest horari intensiu només l’apliquen les escoles públiques, les privades i concertades presentaran l’horari partit com un avantatge cap a les famílies. No podem entrar en un sistema on les privades facin horari partit i les públiques intensiu. Això acabarà perjudicant a la pública i el debat sobre la racionalització dels horaris quedarà reduït al no res. Per un altre costat, correm el risc que a les escoles públiques, l’horari de guàrdia de 15:30 a 17:00, s’acabi també privatitzant. A nosaltres ja ens han ofert per aquest franja horària, activitats gratuïtes i altres de pagament. No podem caure en el parany de què qui no treballa o fa mitja jornada recull el xiquet a les 15:30 i que qui s’ho pot pagar perquè treballa jornada completa, el deixa fins a les 17:00.

Com veieu és un debat complex que crec que transcendeix l’àmbit escolar. I si les escoles han de fer de punta de llança per debatre sobre la necessitat d’una racionalització dels horaris laborals, han de tenir, com a mínim, el recolzament de la Conselleria, que crec que en aquest cas no només no l’han tingut, sinó que com bé deia una bona amiga que està patint, com a mestra i mare tot aquest procés, els han tirat als lleons. Algú creu que alguna escola pot organitzar un debat seré amb les famílies en tant sols un mes i mig? L’escenari que es dóna a les reunions és el d’equips de mestres sense arguments educatius per defensar la jornada intensiva i pares i mares desinformats i a la defensiva. Entre les famílies triomfa el pensament individual de “si jo estic fotut, tu també” per sobre del pensament col·lectiu. En el meu cas concret, m’ha dolgut veure com l’equip educatiu del centre no ha tingut recursos per poder defensar, educativament, la jornada intensiva. Aquí, la Conselleria, estic convençut, que hagués pogut fer molt més. Més recursos i més temps per debatre un tema cabdal no només per als nostres fills, sinó per al progrés de la societat. Aquest any, serà una oportunitat perduda.

I un dia em moriré. Pau Riba (1948-2022)

Pau Riba. Foto: J.M. Morales

Crec que la primera vegada que vaig veure en directe al Pau Riba va ser a la casa de cultura de Sant Cugat, amb els meus pares. Anava ell sol, guitarra en mà i devien ser els inicis dels 90. Recordo veure’l també a l’homenatge a l’Ovidi Montllor que es va fer a l’Auditori de Sant Cugat. Aquell dia va sortir a cantar un munt de gent (a l’Ovidi se l’estimava i se l’estima encara), però jo tant sols recordo clarament al Pau Riba, que va contar descalç i ens va enlluernar a tots.

A finals dels 90, crec que l’any 98, el vaig veure de nou al Festival de Teatre de Tàrrega. Presentava Cosmossona, junt als Pastora (els seus fills Caïm i Pauet). El que va passar dins d’aquella carpa és de les coses més surrealistes que he vist mai. La gran majoria d’espectadors es pensava que anaven a veure el Pau Riba del Diòptria i després de 30 minuts d’experimentació musical, dins de la carpa vam quedar quatre gats, que flipàvem amb el que estava passant: La gent enfadada marxant del recinte i en Pau, Caïm i Pauet, a la seva. Pura psicodèlia.

La darrera vegada que el vaig veure va ser al Siglo, al Mercantic de Sant Cugat, el dia de Sant Esteve del 2019 junt als De Mortimers (són religió a Sant Cugat), interpretant Jisàs de Netzerit, un espectacle delirant, divertit, a mig camí entre el teatre i la música. Un clàssic dels nadals que trobarem a faltar.

No serè jo qui expliqui el que ha aportat en Pau Riba a la cultura catalana (diuen que el Diòptria és el millor disc en català del S.XX). Això ho deixo per als estudiosos que segur publicaran, ara, desenes d’articles lloant un personatge cabdal però, alhora, poc reivindicat en vida més enllà del Diòptria. Se’n va un transgressor, una persona que sempre ha anat a contracorrent, un il·luminat com en neixen ben pocs i tant necessaris són per a sacsar, de tant en tant, la cultura d’un país.

Recordo un estiu a Cap de Creus. Vam entrar a dinar al restaurant que hi havia a la base del Far i feia una calor de mil dimonis. Crec recordar que estava tot obert, portes i finestres, per tal de que l’aire que corria refresqués mínimament l’ambient. Tot i que tothom venia de remullar-se a la mar, dins del restaurant tots anàvem vestits, amb pantalons curts i samarretes de cotó. Enmig d’aquell paisatge estiuenc, van entrar al restaurant en Ventura Pons i en Pau Riba i es van asseure en una taula a dinar. En Pau Riba anava sense samarreta i tot i que va cridar l’atenció per aquest fet, no sé si molts dels presents (molts turistes) sabien qui era aquest home gran i hippie amb el que compartien menjador. Vaig pensar en anar a saludar-lo, però finalment em vaig dir a mi mateix: què collons, deixa’l dinar en pau.

Nota que ha publicat avui la revista Enderrock: Ha mort Pau Riba. 

"I un dia em moriré" és com acaba el Manifest que va publicar amb el single de Taxista, l'any 1967.