Després de la pandèmia, el món ha embogit i sembla que tot va més ràpid que
mai, que tot està més ple que mai i que tot està més car que mai. I en tota
aquesta espiral descontrolada, els concerts de grans estrelles s’enduen la
palma.
I si, potser semblo un vell i tota aquesta manera de fer ja no va amb mi
però, abans, a finals dels 90 i primers anys del present segle XXI, era
relativament fàcil veure a qualsevol banda que passés per la teva ciutat. Jo he
tingut la sort de veure pràcticament a tots els que he volgut, molts dels grans
noms del S.XX: REM, els Stones, Dylan, Dire Straits, Bruce, Neil Young, Pearl
Jam, Cranberries, RATM, The Cure, Cohen, Van Morrison i molts d’altres que ara
no em venen al cap. I crec que, quan tens 20 anys, veure a les teves grans
estrelles damunt d’un escenari té quelcom de formatiu, d’iniciàtic, de màgic.
En aquella època, aconseguir una entrada era relativament senzill. Anaves a
la teva botiga de discos, al Corte Inglés, a la FNAC o al Hard Rock i compraves
l’entrada sense problemes, a preus crec que raonables pels anys que corrien (no
vull entrar aquí a valorar preus perquè tot s’ha encarit sense sentit). Si
anaves el mateix dia, t’asseguraves l’entrada i si badaves una mica amb algú
molt gran, potser si que et quedaves fora. En aquests casos, agafar el sac de
dormir i fer un vivac a la porta de Virgin era un salconduit directe cap al
concert. En qualsevol cas, si venia la teva banda preferida i t’espavilaves una
mica aconseguies entrades sense gaires mals de caps. L’única excepció a tot això
crec que va ser l’any 1996, quan el Bruce Springsteen va fer dos nits al teatre
Tivoli per presentar el The Ghost of Tom Joad, i va organitzar una venta
d’entrades que va col·lapsar Barcelona durant un matí sencer (llegir aquí la crònica
d’aquell dia).
A més a més, abans, per aconseguir entrades només competies amb els habitants de la
teva ciutat o algun altre fanàtic que venia de fora. A mi, mai se’m va passar
pel cap anar a Madrid a veure a ningú, ni molt menys a Londres, Roma o Paris.
No cabia en el cap de ningú fer alguna cosa d’aquest estil. El primer cop que
vaig agafar un tren per anar de concert va ser l’any 99, quan vam fer la
motxilla i vam encaminar-nos cap a Benicàssim, els nostre primer gran festival.
Memorable. Ara, anar a passar el cap de setmana a Londres i aprofitar per veure
al Clapton al Royal Albert Hall, sembla que és una cosa habitual. I així, quan venen els
Strokes al Sant Jordi, els d’aquí ens quedem amb dos pams de nas. Els concerts
s’han globalitzat, la demanda ja no és local, és continental i els grups ho
saben i per això s’han posat de moda les estades. Per què girar un mes per
Europa, viatjant i canviant d’hotel si puc fer 10 concerts a Amsterdam? (Harry
Styles) o Madrid? (Shakira). Ho han fet també recentment els Coldplay, els
Radiohead i ja veureu com en un futur molt proper serà una cosa habitual i veurem a
ciutats competint entre elles per això. I pagant a les bandes per a que facin les estades a les seves ciutats. I la gent comprant entrades, vols, hotels i tots contents.
I si us explico tot això és perquè avui, 5 de maig, li he comprat unes
entrades a la Neus per anar a veure a l’Olivia Rodrigo al Palau Sant Jordi. La
història, el procés, la mística és completament diferent. No comparteixes cua física
davant d’una botiga de discs, no et comuniques amb ningú, no posés cara d’èxtasi
quan aconsegueixes la preuada entrada, ni t’endús cap a casa l’entrada impresa en
un bonic paper que guardaràs durant anys.
Ara, per fer-te amb una entrada d’una gran estrella, uns dies abans
sol·licites un codi que et donarà accés a la preventa (si ets client d’algun
banc que patrocina a l’artista també tens prioritat). Una hora abans de l’inici
de la preventa obres l’ordinador (o dos, o tres, depenent de la quantitat de
codis de preventa que hagis acumulat). Deu minuts abans de l’hora prevista la
teva pantalla es converteix en un rellotge que va descomptant minuts i segons. Tensió
al màxim. Avui, a les 12 en punt, he clicat ràpidament al botó que m’ha
aparegut a la pantalla i.... m’han col·locat en una cua virtual amb 11.900
persones davant meu. 11.900 persones fent cua per comprar entrades i jo sol i nerviós
en una petita sala. Sol, jo i internet, jo i el meu portàtil. Sol, jo i 11.900
persones més a l’altre costat del cable de la fibra... i ves a saber quants més
en cua darrera meu. 20.000? 30.000?... però tots sols, en silenci, cara a la
pantalla.
Cada 10 minuts la cua virtual es reduïa en 3.000 persones... he esperat una
mica més de 40 minuts, veient com a poc a poc la cua s’anava fent petita, com
el meu número cada vegada s’acostava més al zero. Nerviós i sol, sense poder
comentar la jugada amb la multitud de gent que estava fent cua amb mi.
I de sobte, canvi de pantalla. Introdueixo el codi de preventa, escullo les
entrades que vull, a pista, dempeus, compartint salts i suor, on s’ha d’estar,
pago i la pantalla m’indica que ja tinc les entrades. Ni un pdf, ni un mail amb
les entrades. Ni l’oportunitat de poder imprimir-les com a record. Només unes instruccions
per a descarregar-me l’aplicació de Ticketmaster on tindré les entrades
virtuals. Les entrades al telèfon. Sense smartphone no hi ha entrades, sense
smartphone no hi ha concert. El dia que en Dylan vengui les entrades així, ell
que prohibeix els mòbils als seus concerts, em fotre un tret al cap.
Nerviós, cansat i, si, una mica estressat, tanco l’ordinador després de
dues hores estranyes. No sé ben be que ha passat. Tenim entrades però tinc l’estranya
sensació que les he hagut de competir com mai però, a la vegada, mai havia estat
tant sol comprant-ne. Comprar entrades s’ha convertit en una cosa molt freda,
freda i fàcilment manipulable. Qui controla com es venen les entrades? Qui
controla els algoritmes de Ticketmaster / Live Nation? Qui vigila que les
entrades que van a plataformes de reventa no hi vagin directament sense passar
primer pels canals de venta habituals? Com s’assegura la transparència? Qui ens
assegura que tot això no és una bombolla creada per les pròpies xarxes?
Avui en dia, anar a l’Oldies a per unes entrades i perdre una estona
remenant discos és una experiència de compra que està a anys llum del que he
patit jo aquest matí. Odi profund a Ticketmaster.
