dijous, 24 de gener del 2008

Persèpolis

Vivim en un país on no hi ha cultura de llegir còmics i vist el que acabo de llegir aquest mes, ens estem perdent un món. El còmic que a continuació us recomano hauria de ser de lectura obligada a tots els instituts i per a tots aquells que ja hem acabat l’ensenyança obligatòria. El còmic en qüestió és titula Persèpolis, l’ha dibuixat i escrit la iraniana Marjane Satrapi i a partir de l’experiència personal de l’autora, ens descriu clarament com és la societat iraniana, però no la que ens ensenyen per la tele, sinó aquella societat iraniana laica i oberta, que també existeix i que sembla que els mitjans de comunicació ens volen amagar. Còmics com aquest tiren per terra aberracions com el xoc de civilitzacions, ens acosten a un món àrab molt més ampli que el delimitat per la religió musulmana i ens mostren una societat iraniana caracteritzada pels mateixos sentiments que nosaltres (amistat, amor, por, alegria, tristor....). A partir de la història personal de la Marjane, coneixem la societat iraniana que es va veure greument afectada per la revolució que, el 1979, enderrocà al Xa. L’ascens al poder dels religiosos va retallar les llibertats a una important part de la població iraniana. El país va començar a viure sota una forta repressió (sobretot des de l’inici de la guerra amb l’Iraq el 1980) així que qui va poder, va emigrar. La Marjane, que provenia d’una família oberta i laica va emigra a Àustria, on va comença a viure en carn pròpia la soledat, el racisme i l’etiquetatge que des d’occident fem de tota persona que ve d’un país àrab: “És una musulmana integrista!” Us recomano aquest còmic de veritat. Ens dona una visió del món àrab molt allunyada de la que ens arriba pels mitjans de comunicació i possiblement molt més propera a la realitat. Sense anar més lluny, aquesta setmana el foro de Davos publicava el resultat d’una enquesta, la pregunta de la qual era: El món musulmà s’està allunyant del món occidental? Per què quan parlen dels països àrabs o d’orient mitjà etiqueten ràpidament com a Musulmà a tothom i en canvi quan parlen d’occident no diuen el món cristià? Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació haurien de ser molt més rigorosos amb aquests temes. O es que potser interessa crear tensió? (Persèpolis està editat en català per Norma Editorial i l’any passat se’n va fer una versió cinematogràfica amb el mateix nom)

dimarts, 22 de gener del 2008

El Carme, una falsa zona 30

A partir d’avui dia 21 de gener el barri del Carme, segons l’ajuntament de València, passa a ser una zona 30. L’ajuntament s’ha limitat a posar la senyalització vertical de zona 30 a les entrades i sortides del barri i ja està, com si no hi hagués més feina a fer. Les seccions dels carrers seguiran sent molt favorables al vehicle privat, les voreres seran mínimes i els bolardos delimitaran clarament l’espai per a cotxes i per vianants. Res de prioritat compartida en una plataforma única. No es plantegen cap modificació de secció. De nou, l’actuació de l’ajuntament es un acte de cara a la galeria. Amb una despesa baixa (només senyalització), diran que han convertit el Carme en un barri pacificat i els cotxes, mentrestant, seguiran circulant amb total impunitat. El barri del Carme, per la seva morfologia, és un indret perfecte per tancar-lo completament al trànsit. Les entrades i sortides de veïns s’haurien de gestionar amb pilons mòbils, evitant així l’entrada de qualsevol vehicle que no sigui d’un resident al barri i s’hauria de permetre un horari per a la distribució urbana. La resta de les hores, el barri seria per als veïns, vianants, bicicletes i transport públic. Com podeu veure, convertir un barri en una veritable zona 30 comporta molta feina. Cal redisenyar seccions, ampliar voreres, eliminar places d’estacionament en calçada, controlar la indisciplina i si es vol anar més enllà, gestionar les entrades i sortides mitjançant pilons mòbils. I al Carme no s’ha fet res d’això. S’ha instal·lat la senyalització vertical i ja està. Ni els veïns, ni els comerciants ni els visitants del barri notaran cap millora, doncs tot funcionarà com fins ara. Avui al Carme, el vehicle privat disposa del mateix espai que ahir. Una altra oportunitat perduda! La foto és del carrer Quart, eix principal del Barri del Carme. Tota una secció zona 30!

divendres, 18 de gener del 2008

La mobilitat al nou Mestalla

Al Camp del Mestalla li queda temporada i mitja. Al setembre del 2009 el valència CF es traslladarà al nou estadi, situat a l’avinguda de les Corts Valencianes i l’actual Mestalla serà enderrocat per a crear un solar on s’alçaran torres d’oficines i habitatges (pilotaso urbanístic que donaria per a un altre post). Actualment, quan hi ha partit de futbol, l’accés al Mestalla és “campi qui pugui”. A l’avinguda Blasco Ibáñez, de quatre carrils de circulació per sentit, la doble i tercera fila és el pa de cada dia. Fins i tot els vehicles estacionen dins dels jardins que conformen la gran mitjana del l’avinguda. Els passos de vianants que hi ha a l’avinguda d’Aragó, entre les places d’estacionament, estan plens de cotxes. Tot l’espai públic és un immens rumicub de cotxes i el vianant, per accedir a l’estadi, ha de fer un veritable slalom. Quan acaba el futbol, entre setmana i a vegades també el cap de setmana, el servei de bus urbà ja no funciona (podríem obrir un nou debat sobre els horaris dels partits, imposats per les televisions) i el metro, tot i incrementar una mica la freqüència, no dona servei a la demanda existent. Per tant, l’afeccionat reflexiona: per què he d’agafar el transport públic, que és deficitari, si puc aparcar amb total impunitat el cotxe allà on em doni la gana, i tinc la seguretat més absoluta de que no em multaran? Com s’accedirà al nou Mestalla? Que el camp estigui dins de la ciutat, a mi m’agrada, doncs planificant la mobilitat correctament, es pot aconseguir una distribució modal d’accés al camp molt favorable al transport públic. El nou Mestalla tindrà les parades de metro de Campanar i Beniferri i les del tramvia de Garbi i Benicalp ben a prop. Caldria gestionar el transport públic de tal manera que donés resposta a la demanda futura que generarà el nou estadi. Després, caldria gestionar les entrades dels afeccionats que vinguin d’altres municipis. Planificar l’estacionament d’autocars potenciant-ne l’ús i gestionar els park and ride existents (el d’Empalme, RTV, Campus...) serien dues eines ben útils per garantir una accessibilitat sostenible al nou Mestalla. Que succeirà quan el nou estadi sigui una realitat? Deixaran estacionar amb total impunitat com fins ara? Potenciaran el vehicle privat fent un gran aparcament al camp, el que assegurarà col·lapses i retencions importants? O apostaran pel transport públic com a única solució de mobilitat, aprofitant la potencialitat d’un estadi dins del nucli urbà? La resposta al setembre del 2009.

dilluns, 14 de gener del 2008

Santuario, de William Faulkner

Aquest dies de vacances, entre canelons i carn d’olla, he descobert a en William Faulkner, un escriptor nord americà de principis del segle XX, Nobel de literatura l’any 1949 i contemporani a Hemmingway i Steinbeck. M’he llegit l’obra Santuario i realment és una novel·la angoixant. Des de les primeres pàgines estàs pensant que a la pàgina següent hi haurà un desastre, que tard o d’hora la tragèdia succeirà. Però no. Donant voltes i voltes al text i gràcies a salts temporals i d’escenari, aquesta tragèdia no acaba de succeir. O pitjor encara, saps que ha succeït però no ha estat descrita. La novel·la transcorre entre Memphis y Jefferson, a l’interior dels Estats Units, durant l’època de la Llei seca (l’obra va ser publicada l’any 1931) i narra la història d’una noia jove que per un cúmul de desgràcies va a petar a una casa on fabriquen i trafiquen amb whisky. Allà coincideix amb una sèrie de personatges foscos, desgraciats, sense sort. Les injustícies, les classes socials, els senadors corruptes, l’Amèrica profunda de la llei seca es barregen en Santuario de tal manera que quan comences el llibre tens ganes d’acabar-lo per poder respirar tranquil. Però el llibre acaba, el tanques, i assegut en el sofà, segueixes sense respirar tranquil.

dissabte, 12 de gener del 2008

El cotxe del Poble

Aquesta setmana he llegit a les noticies que el Grup indi Tata ha presentat un cotxe que valdrà 1.700 euros (a l’Índia). Aquest cotxe, el més barat del món amb diferència, té una potència de 70 cavalls i 650 centímetres cúbics. Diuen que si aquest cotxe es comercialitzés a Europa, per adaptar-lo a la normativa vigent comunitària, el cost s’incrementaria en 5.500 euros i que per tant, el Cotxe del Poble (aquest és el nom que li han posat) valdria a les nostres terres aproximadament 7.000 euros. Tinc seriosos problemes personals per posicionar-me sobre si aquesta notícia és bona o dolenta. Fer accessible la compra d’un vehicle privat a la gran majoria de les butxaques es pot entendre com la garantia d’accés universal de totes les persones a tot arreu. Això facilitaria l’accés al món laboral a totes aquelles persones que han de renunciar a un lloc de feina perquè no disposen de mitjans mecànics per accedir al lloc de treball (a Europa, majoritàriament dones i immigrants que volen treballar en polígons industrials). Per contra, fer tant accessible el vehicle privat pot crear greus problemes de congestió urbana i caldria valorar els nivells de seguretat d’aquest vehicle, així com les emissions que produeix, que no crec que siguin elevades tenint 70 cavalls i 650 cc. A més a més, aquesta baixada notable del preu del cotxe trenca l’equilibri actual del cost entre transport públic i transport privat. Potser hi ha gent que fent els seus números, pensa que es més barat desplaçar-se en cotxe que en transport públic (fet que ara no passa, sempre i quan tingui l’opció d’escollir mitjà de transport). La solució que se’m planteja es que l’administració pública segueixi recuperant espais urbans per al vianant i que garanteixi una elevada cobertura en transport públic a la major part del territori (nuclis urbans, però també a Polígons industrials). D’aquesta manera, l’aposta de les administracions serà el transport públic i la gestió del trànsit i de l’estacionament als centres urbans, i les empreses automobilístiques hauran de competir per captar el segment de població que per necessitat o per voluntat, vol seguir movent-se en vehicle privat. D’aquesta manera, l’aparició del Cotxe del Poble als mercats Europeus serà tant sols una amenaça per aquelles ciutats que descuidin el transport públic i no tinguin una clara vocació de gestió dels trànsit pensant en els vianants i els mitjans de transport més sostenibles.

dimecres, 9 de gener del 2008

El circuit de fórmula 1 a València

El 24 d’Agost d’aquest 2008 es celebrarà a València un Gran Premi de Fórmula 1. La firma del contracte entre l’administració local i el senyor Ecclestone (propietari de la F1) es va celebrar uns dies abans de les eleccions autonòmiques i municipals, en plena campanya electoral (maig 2007). Abans, el 30 de març del 2007 es publicava el plec per a la redacció del projecte d’obra del circuit amb el títol: “Redacción del proyecto de conexión de la Alameda y avenida de Francia con la Marina Real Juan Carlos I y el acceso Norte al puerto y su compatibilidad con la celebración de eventos deportivos en Valencia” (Res d’anomenar la Fórmula 1). L’import de licitació del projecte d’obra era de 2.450.000 euros. En tant sols set mesos, la Generalitat Valenciana adjudicava la redacció del Projecte d’obra, l’empresa adjudicatària redactava el projecte, es licitaven i adjudicaven les obres i l’u d’octubre del 2007 començaven les obres del circuit de Fórmula 1 a la ciutat de València (41,2 milions d’euros es el cost previst de les obres). Per aconseguir tot això en tant poc temps, l’empresa adjudicatària del projecte d’obra feia mesos que treballava amb el circuit (abans de l’adjudicació pública), el que vol dir que la firma del contracte amb l’Ecclestone es va realitzar molt abans i que tant sols per interessos partidistes i amb objectius electoralistes, es va retardar fins uns dies abans de les eleccions. Per últim, al desembre del 2007 s’han licitat les obres de construcció del Padok, amb un preu de 3,1 milions d’euros. Tot plegat puja a 46,8 milions d’euros, més el cànon que la Generalitat ha pagat al Ecclestone per a celebrar l’esdeveniment (26 milions d’euros per cada Gran Premi que es celebri). En total 72,8 milions d’euros! A més a més, amb tanta presa, el circuit urbà de fórmula 1 no comptarà amb l’estudi d’impacte ambiental que hauria de tenir. Com no s’ha licitat com a tal, sinó com una connexió urbana entre dos avingudes, la Generalitat opina que tal estudi no és necessari. L’Associació Fórmula Verda ha denunciat els fets a Bruseles i la Unió Europea ha admès a tràmit la denuncia. Interessos electoralistes, concursos públics adjudicats abans de publicar les licitacions d’obres, manca d’estudis ambientals i un cost difícil de justificar (72,8 milions d’euros) són només alguns dels despropòsits que ha provocat el futur Gran Premi de fórmula 1 a la ciutat de València.

diumenge, 6 de gener del 2008

Reflexions de precampanya

Queden poc més de dos mesos per a les eleccions generals i ja estem en període de rebaixes polítiques (tots prometen coses fantàstiques en cas de guanyar). Les eleccions de març són importants, tant per al PSOE com per al PP. Els primers per consolidar un projecte que va començar generant esperances i que està acabant generant desil·lusió. Pels segons és important perquè la triada Rajoy, Acebes i Zaplana es juguen el seu futur polític. Una segona derrota suposaria el punt i final de la seva carrera política. Zapatero va començar a governar sent un president federalista, amb una idea d’Espanya prou plural, però ha acabat fent fora a Maragall, prohibint un govern d’esquerres a Navarra i recuperant a Bono per a fer-lo president del Congrés. Anem apanyats! El PP no està millor. Amb personatges que pertanyen al passat com Acebes i Zaplana (i també Rajoy), sobreviuen gràcies a que el PSOE és un partit fet de federacions i existeixen notables diferencies entre una federació i una altra. A més a més, l’oposició ferotge i l’atac constant a les negociacions amb ETA, han aconseguit que l’Espanya més rància estigui en peu de guerra, però que una altra part important de centre comenci a estar cansada de tanta ETA i 11M i trobi a faltar idees constructives per a governar. De tota aquesta batalla bipartidista, qui en sortirà guanyant serà Esquerra Unida, que recuperarà el vot útil que les passades eleccions va votar PSOE i que ara, descontent, tornarà a votar EUiA. El PSOE ha aprovat lleis importants i de caire social que cal reconèixer (llei de dependència per exemple), però tinc la sensació que s’ha deixat portar per la pressió exercida per l’oposició del PP. Els tres mesos que ens queden de precampanya i campanya seran horrorosos. No sentirem discursos constructius ni debats sobre les idees polítiques de cadascú (potser només a les 12 de la nit i al 33). Sentirem només retrets, insults, desqualificacions personals i promeses electorals de poc contingut polític. Amb aquest panorama qui guanyarà les eleccions? Jo crec que el PSOE, però per guanyar ha de treure uns bons resultats a Catalunya i això ja no ho tinc tant clar. Caldrà veure com afecta el caos ferroviari a l’hora de votar i quin és el grau de mobilització de l’electorat del cinturó roig barceloní. Després caldrà analitzar els possible pactes de govern, però d’això us en escriure quatre ratlles en un altre post.