dilluns, 23 de febrer del 2009

El Montrotón

Aquest cap de setmana hem marxat a Yàtova a celebrar el comiat de soltera de Mila. Ella i Carlos han muntat un comiat com Déu mana, res de nois per un lloc i noies per un altre. El dissabte a dinar ens vam ajuntar més de 40 persones, paella per a tothom i per la tarda, partides de ping pong i a preparar les representacions teatrals que la gent s’havia currat. Després de sopar, espectacle, teatre, música i festa! Ja que estàvem a Yàtova, comarca de la Hoya de Bunyol, l’Espe i jo vam decidir matinar i pujar al Montrotón, un cim de 700 metres que vigila el municipi. Així que diumenge, amb son i mentre tothom encara dormia, l’Espe i jo ens llevàrem, esmorzàrem alguna cosa, preparàrem uns entrepans i sortirem a caminar. Després de perdre’ns pels carrers de Yàtova, arribem al cementiri, aparquem el cotxe i comencem a caminar. El camí comença suau, seguint uns minuts una carretera asfaltada, que deixem aviat per agafar un sender que puja fins a un coll. Des del coll, hi ha un sender clar amb un cartell que posa Montrotón, però a l’Espe i a mi ens va fer gràcia pujar per la carena, seguint uns indicis de camí que des del coll enfilava directament cap al cim. Els primers metres el camí va ser clar, però després es difuminava enmig d’argelagues que ens destrossaven les cames. Avançant com podíem i grimpant un parell de trams, ens menys d’una hora vam ser al cim. Allà, l’entrepà de rigor i a gaudir de les vistes i del sol! Per tornar, vam buscar el sender tradicional, que des del cim, baixa cap al sud. Aquest està molt ben marcat i en mitja hora estàvem de nou al coll, sense esgarrapades d’argelagues ni grimpades. A les dues estàvem de nou al cotxe (tres hores de caminada), a les tres a casa, dinar, dutxa i, sense voler, migdia fins a les 8 del vespre per recuperar-nos, bàsicament, de la festa del dissabte!

dimecres, 18 de febrer del 2009

Avui què toca?

Estem sotmesos a un bombardeig de notícies constant, que ens impedeix, junt amb la voràgine de la feina, prendre’ns uns minuts (o unes hores) a reflexionar sobre tot el que està passant, a contrarestar la informació llegint mitjans de comunicació diversos i a dibuixar una realitat (la nostra) de tot el que ens envolta. Aquest darrer mes ha estat especialment ric en notícies interessants. Tot va començar amb la trama d’espionatge dins del Partit Popular de Madrid. Trifurques, interessos, poder, successions... semblava talment l’argument d’una bona novel·la negra. Però de cop i volta l’interès de la premsa canvia. Ara ens interessa la trama de corrupció vinculada al PP de Madrid i València, descoberta pel superjutge Garzón. Que si Orange Market, el Bigotes, l’amic de l’un, l’amic de l’altre, els contractes que t’he adjudicat a dit, que si tu ets amic d’un, que si jo no el conec... en política avui ets amic meu i demà ni et conec. I envoltant tot això la crisi, què si no es venen suficients cotxes (perfecte per assolir els objectius de Kyoto, hem de ser positius no?), que si les vendes d’habitatges cauen.... que si caceres inoportunes... i el més fort de tot, la policia sortint a patrullar amb la llista de la compra: Avui hem de detenir a 20 immigrants marroquins, 15 de nigerians i 3 de equatorians! I encara hi ha més coses. Enmig de tot això, campanya electoral a Galícia i a Euskadi, on en 15 dies escullen al President autonòmic de torn. Què dir d’un país que celebra eleccions i no deixa que hi participin totes les forces polítiques? Després ens queixarem de la democràcia d’Iran, de Venezuela.... per què critiquem el que tenim tant lluny i som incapaços de fer autocrítica d’allò que tenim tant a prop? Per què el que demanem per uns països no ho volem per al nostre? En fi, tot és molt efímer. Com la informació, com l’interès del lector de diaris, que oblida el que va llegir ahir quan obre el diari d’avui, fent-se un cafè amb llet al bar. I jo, sense temps de pair notícies, reflexionar, pensar i escriure.

dijous, 12 de febrer del 2009

Planeta de ciutats misèria

En els països occidentals, moltes vegades caiem en la utopia de pensar com seran les ciutats del futur. Pensem en ciutats jardí, amb espais oberts, amb edificis blancs supermoderns, amb transports ecològics, sense cotxes… Doncs bé, la realitat té una cara ben diferent. L’any 1950 tant sols Nova York superava els 10 milions d’habitants. L’any 2004 hi havia al món 20 ciutats que superaven aquesta barrera i totes (tret de Nova York) es troben en països en vies de desenvolupament, sobretot a Xina, Àfrica i Amèrica llatina, on l’estat no ha volgut o no ha pogut garantir les necessitats dels nouvinguts, que s’han instal·lat com han pogut i on han pogut. Han nascut així les ciutats hiperdegradades, el vertader rostre de les ciutats del segle XXI. Ciutats com Karachi, Dacca, Yakarta, Lagos, Teheran... que ens costaria ubicar-les en un mapa, superen els 10 milions d’habitants. Però aquestes 20 mega ciutats tants sols són la punta del iceberg. Es calcula que aproximadament 1.000 millons de persones viuen en zones urbanes hiperdegradades, una xifra que supera la població d’Europa i Estats Units junta. Només a l’Àfrica nergra, 332 millons de persones viuran dins de les àrees urbanes hiperdegradades. Tota aquesta informació l’he descobert llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria (Planet of slums), un llibre colpidor que amb moltes cites i dades, ens mostra la cara menys coneguda de les ciutats del món, aquelles ciutats allunyades del disseny, del turisme, del benestar.....però que són el sostre de la majoria de població urbana mundial. Com hem arribat a aquesta situació? Una de les causes ha estat la política agrària del BM i del FMI, encaminada a liberalitzar el camp, que ha obligat a petits propietaris (tots els treballadors dels països en vies de desenvolupament) a abandonar les seves terres i marxar cap a les ciutats a buscar altres oportunitats. I allà s’han trobat amb administracions que no han sabut o no han pogut planificar la ciutat i els serveis necessaris per donar resposta a aquest procés.
Así pues, las ciudades del futuro se encuentran lejos del cristal y del acero con que las imaginaban generaciones aneteriores de urbanistas: La realidad nos presenta un panorama de ladrillo sin cocer, paja, plástico reutilizado, bloques de cemento y tablones de madera. En lugar de ciudades de luz elevándose hacia el cielo, la mayor parte del mundo urbano del siglo XXI se mueve en la miseria, rodeado de contaminación, desehechos y podedumbreMike Davis, Planeta de ciudades miseria. Ed. Foca 2007.
Original: Planet of slums. Ed. Verso 2006

El David de Vilafranca no entrarà a la presó

Finalment s’ha imposat el sentit comú i el David no ingressarà a la presó. Un recurs presentat a l’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la resolució del jutjat penal de Barcelona, reconeixent que les causes que se li imputen han prescrit i que per tant, queda extingida la seva responsabilitat criminal. Per més info veure el post del 9 de gener o el bloc: http://davidvilafranca.blogspot.com/